Mirant el sòl, pujant al cel
Entre la platja i el cel...
En la vessant d'una muntanya,
Més alta que l'horitzó.
Vull tindre bona vista.
El meu cos serà camí,
Li donaré verd als pins
I groc a la retrama...
J.M Serrat, Mediterrani
La nit es trencava per l'est en un suau joc de color del negre al blau amb una subtil línia de color ataronjat. El dia es presentava magnífic després de les primeres nits de fred tardorenc intens. Troy va pujar en el maleter vint minuts abans sabent que quelcom es coïa i preparant el seu lloc en primera fila.
L'arribada al circ de la Safor em sorprèn sempre per la magnificència envolupadora, per eixe sentiment d'acollida amable a pesar de les descomunals proporcions. Em sentia eufòric. Per a mi si la muntanya és la casa íntima del meu esperit, la Safor és el principi i la fi del meu sentiment d'amor per la naturalesa. Des de xiquet les ascensions a aquesta, la nostra referència comarcal, han marcat moments que s'han gravat en la meua memòria. Dies de sol, dies de neu o dies de pluja sempre acabaven per donar força i millorar el paisatge imponent de cingles que s'aprecia des del centre del mig con invertit. És un decorat èpic, estrany i únic, que per desgràcia ha sigut maculat durant anys per empresaris oportunistes que s'han botat totes les barreres ètiques. La pedrera de la Safor apareixia com una lepra que no havia cessat de corcar la dignitat del paisatge durant dècades. Anys i anys, de lent desgast. Les màquines, com a in aturables tèrmits, han arrancat milers de tones de pedra i grava que mai recuperaren la glòria de què van gaudir en el seu lloc d'origen. De la gamma de grisos i verds es passa a la clariana de malaltís color clar. Encara que s'han proposat replantar tímidament pins en les zones altes mai es recuperarà la bellesa original perduda.
El grup, o millor dit, el grup de grups, quallava entre retrobaments i primeres salutacions. Vam decidir acurtar part de l'ascensió amb la meitat dels cotxes i ja en el punt d'inici de la mateixa senda vam prendre una foto de grup. Entre els trenta i els cinquanta, molts d'ells professors i de diferents procedències, formàvem un grup alegre desitjós d'un bany de naturalesa agresta. Típics urbanites amb càrrega diària entre quatre parets a la recerca de l’arcàdia perduda. Cares animades, bastons i roba esportiva d'abric per a fer front al fred del matí. La ruta començava en eixe mateix instant.
Coneixia massa bé el camí com per a no estar preocupat per la possible resposta del meu propi cos. La primera rampa d'ascensió és dura i dels meus anys d'adolescent la recorde infestada de parades per a adaptar el ritme a amics i amigues que no estaven fets per a aquestos negocis. Troy, el meu gos, com un xiquet malcriat, s'encabotava a anar davant molestant sense dubtar a tots els que ens antecedien quan es colava entre les cames en meitat d'una pujada. En quant es donava compte que m'havia deixat massa arrere feia part del camí de tornada tornant a destorbar l'ascens ja de per si penós. Una vegada comprovava que no m'havia perdut refeia el camí i tornada avant.
Jo, per la meua part, estava preocupat per la resposta dels meus pulmons davant del repte. Rep medicació diària contra l'asma i això la manté controlada, però fins que no arribàrem a la finestra no tindria la seguretat que aniria tot bé. La concentració em va portar a fixar la vista en el sòl i l'atenció en la dosificació de l'esforç més que en el gaudi de l'imponent paisatge que s'alçava al ritme de l'ascensió més avall de l'horitzó. Com digués Mario Benedetti el simple fet de plantejar-te aquests coses, el congraciar-te amb el teu propi cos si continua responent, és el primer símptoma de l'edat. Cada dia que guanyem les batalles i els reptes físics ens sentim bé perquè sabem que tot podria ser molt pitjor. Quina diferència amb el període de joventut en què el cel és l'únic límit a les nostres ambicions i la terra una mera referència que gens compta. Recorde eixa mateixa pujada amb l'ànsia juvenil competitiva, marcant les distàncies i les forces amb els meus amics com si d'una carrera es tractava. En aquestos moments la carrera és contra tu mateix, contra les teues forces i possibilitats. És la carrera conscient en què es guanya o es perd contra un mateix. Cos i esperit ja no són els aliats de l'adolescència sinó dos vells rondinaires que es barallen i no sempre treballen a l'uníson.
El temps hi ha poblat de carrascars les crestes pròximes a la cúspide de la Safor. El terreny pròxim a la finestra que jo recordava quasi pelat, ara està cobert de matolls de quasi dos metres que dificulten el pas i la visió. Vaig decidir unir-me al grup de companys que es van acostar a la formació, que amb tota lògica, rep el nom de la finestra. Aquell diminut pi que agafat a les roques creixia fa vint anys, és ara un arbre amb força juvenil que segurament està destrossant les entranyes de la pedra que li dóna recer. La vella pedra segueix encaixada amb força entre les dos columnes naturals resistint l'embat de cent tempestes i altres tantes nits de vent huracanat. La batalla silenciosa del temps s’encrueleix amb les muntanyes com amb els essers vius, però si la nostra escala temporal es mesura en anys en la muntanya es fa en dècades, segles i mil·lennis.
El barranc quasi vertical que es despenya entre contraforts petris, obri el camí a un torrent de pedres soltes que van a unir-se al vèrtex del con. Parets i agulles de pedra van zigzaguejant per tota la cresta com vells déus olímpic jaient en el seu tron. El ser humà enxiqueix davant de tal magnitud del paisatge i només queda l'abandó i el gaudi. Quelcom molt profund, quasi místic emana del paisatge traient la resta de sentiment animal que encara ens queda, quan més que antagonistes érem part de la naturalesa. Entre les roques, pel buit de la finestra, s'endevina l'amenaçador paisatge de la civilització. Les artèries del trànsit rodat, els polígons infestats de naus industrials i el cúmul d'edificacions que s'amuntonen robant cada metre de platja o arrabassant espai al centenari verd dels camps.
La següent etapa ens va portar al xicotet altiplà que alberga la vella nevera. Desenes de persones del nostre grup i d'un altre procedent de Gandia es relaxaven sobre l'herba i a la calor del sol tardorenc. La xicoteta vall s'alçava verd i feliç amb més aparença de praderia alpina que de socarrat matoll mediterrani. La pujada havia obert la gana i tot el món devorava les seues reserves amb fruïció.
En totes les meues ascensions la xicoteta praderia és un moment de pau abans de l'última rampa. És el moment de tombar-se en el past i perdre la mirada en el zenit anul·lant qualsevol percepció i submergint tot, passat, present i el futur en el blau celest. Si es té l'oportunitat de fer-ho en soledat i en silenci, es té la sensació de ser una peça més de l'univers, oblidant tota misèria, temps o dolor. Per un moment aquell xicot de quinze anys i aquest home de quaranta-quatre són simplement el mateix ser feliç en la grandesa de la muntanya.
L'Últim tossal ja és simplement un xicotet obstacle després de la feroç costera del principi. Darrere de l'última revolta del camí sorgeix el vèrtex geodèsic que marca la cúspide de la Safor. Una placa metàl·lica assenyala els 1013 metres amb què culmina la nostra comarca. Allà se sent el poder de les altures. L'eufòria acompanya la vista mentre s'escruta qualsevol detall del paisatge per a poder reconèixer-lo. El Monduver, el Mongó, Segaria, les valls d'Albaida i el comtat, el Benicadell o Marxuquera. Més enllà de tot nacionalisme barat, se sent la comunió amb un paisatge que sentim com el nostre però al que en realitat pertanyem No serem més que un moment de la seua història com ho va ser el Cid Campeador quan en la seua gesta es parla de la Penya Cadiella, el proper Benicadell. Som part del paisatge no els seus amos. No ens pertany per més que ens encabotem a violar-lo i destrossar-lo com si la nostra mort s’endura els nostres pecats. Tota eixa bellesa que ens enxiqueix ha de ser patrimoni del futur per més que el present ens faça sentir-nos allà, en la cima del món, com intemporals i eterns.
Com a xiquets, en una espècie de ritual del bon excursionista, diversos es van encimbellar al vèrtex geodèsic i tots vam compondre l’estampa tantes vegades repetida del grup enfront del seu objectiu culminat. Quan veig les fotos i els somriures pense en les imatges de tants llibres d'història fotogràfica que s'han publicat. Qui sap si alguna vegada mirarà algú aquests fotos amb curiositat històrica com hui en dia fem amb les de Roc Chabás en el monestir de la Valldigna.
La serp colorista va desfer el camí fins a la xicoteta vall i d'ací vam prendre el camí de baixada a l'Orxa. La senda és molt més civilitzada. Una pendent suau i un serpenteig continu van acostant quilòmetre a quilòmetre el cim a la vall.
En algun moment vam divisar centenars de cabres deambulant per els cims. El propietari de les mateixes, un pastor andalús, se'ns va acostar feliç de trencar eixa soledat de les muntanyes que tants de nosaltres desitgem. El seu aspecte era més propi dels anys 50 que de la primera dècada del tercer mil·lenni. Amb nas semític i color ros podria haver sigut un pastor maltès, un cretenc o un fenici nouvingut fa tres mil anys. El seu barret de feltre gris, la seua jaqueta de llana, bastó i fonda l'ubicaven en una Espanya rural que hui mor. Front a la bucòlica visió del pastor en la naturalesa ell ens va parlar de la crua realitat. Un treball dur, ingrat, desagraït i cada vegada pitjor pagat. - No era un mal treball, era un treball tranquil - va dir reflexiu - quan es podia viure d'açò -. Una estirp mil·lenària en via d'extinció. Quaranta-cinc anys. A penes era uns mesos major que jo. La seua infància li va ser arrabassada a penes amb cinc o sis anys quan els seus pare el va ficar en el negoci familiar. Res d'escoles en aquella vella societat rural on els xiquets eren quasi un més del ramat. L'home va quedar atrapat en el destí de la seua professió. El seu dolç accent andalús i el seu agradable somriure em va acompanyar durant uns quilòmetres fins a la font entre arbres on es va acomiadar.
El camí continua baixant entre les llomes fins que s’introdueix en l'últim barranc de parets pètries i immensos blocs desplomats. Un camí antic però ben preparat va dissolent-se ja entre terrasses d'ametlers i oliveres. Arbres com el paisatge, venerables, forts, poc exigents, sobrevivint en un món que ja no els reconeix. Allà dalt la vella cova de Gori Gori mirava a la vall, s'obria en un arc de mig punt quasi perfecte entre figueres i parets calcàries de color gris cendra. Un ull buit i negre, testimoni mut de milers de generacions que segur recordava el pas dels ibers, l'arribada dels bàrbars del nord i la partida dels últims musulmans.
El punt divertit del camí el vam tindre just abans d'arribar a l'Orxa. L'encreuament del barranc per un lloc fangós ens va fer esvarar quan intentàvem pujar des del fons del llit. Els bastons s'afonaven i el calçat esvarava en fang greixós com la mantega. El deliciós arròs al forn ens esperava i no vam tardar a gaudir de l'ambient alegre del restaurant replet de dones del poble. El pobre gos es va haver de quedar en la porta i quan vaig eixir li va faltar temps per a protestant a la seua manera per la meua absència.
Era ja massa tard. La llum tamisada del crepuscle acariciava les parets del vell castell templari amb tons taronges, grocs i ocres mentre els violetes i blaus guanyaven terreny entre els penya-segats. El fred de la vesprada s'estenia sobre la ruta a massa quilòmetres del nostre destí. El sol va morir com el senyal dels cel·lulars en quant vam entrar en el profund congost. El camí sobre l'antiga plataforma ferroviària era amable amb el caminant. Només es tractava de anar i anar durant quilòmetres. L'aigua de les pluges passades continuava omplint amb alegria el Serpis. Ací i allà se sentia el so cantador del riu borbollejant entre penyals o botant les xicotetes preses. Els últims excursionistes se saludaven sense conèixer-se amb eixa cortesia que imposen els llocs solitaris. Les velles instal·lacions del ferrocarril que una vegada recorreguera el nostre camí apareixien com a recordatori de temps passats. Anys d'enginyers anglesos imposant orde en la brava orografia, anys de guerra i crueltat, el temps de l'estraperlo i la fam, viatges feliços a la platja i carbó per a la indústria alcoiana. El fantasma del tren que una vegada va modelar el paisatge i les milers d'històries que van unir dos comarques a través d'un congost.
La lluna guanyava al sol i de la vesprada vam passar a la nit en una simfonia de negres i blaus. El sòl es va tornar blanc i les ombres negres i sense detalls. Les pupil·les dilatades a penes si aconseguien arrancar suficient informació per a no entropessar amb un obstacle. Els vells túnels van aparèixer molt menys sinistres que durant el dia. A penes amb la llum de la pantalla del telèfon i amb la força d'uns ulls acostumats podíem veure les parets de roca i el sòl. Vam apurar el pas per a entrar finalment en el circ de la Safor. La lluna en quart creixent banyava el paisatge amb una suavitat lletosa que permetia ubicar el relleu. Un cel meravellós infestat d’estrelles em va portar a altres nits d'estiu, a paisatges de l'hemisferi sud, l'altiplà andí, el Xapare, Marxuquera o la Drova en la meua infància o perquè no aquella praderia en Lüneburg. El món s'unifica finalment davall les estrelles deixant d'importar els que som, d'on venim i a on anem.
Fotos de l'excursió en http://www.picasaweb.com/jgpolop
Comentarios
Publicar un comentario