Entradas

El goig i la mort de l’aigua

Imagen
Ahir vaig tornar per primera vegada a la Marjal de Pego Oliva. El dia lluïa preciós amb un cel ple de valquíries de blanc i plom que cavalcaven el blau. La pluja ha omplit de verd el paisatge i ahir herba, canyes i arbres, combinades amb la terra i el blau del cel, dibuixaven una composició primaveral. Caminant per les fites dels camps d’arròs vam veure un cotxe que arribava. Era el llaurador obrint les comportes per a inundar els camps de terra fosca ja llaurada. Línies de plata anaven avançant pels cavallons mentre l’aigua amerava la terra que es transformava en fang negre, matèria primera de la vida, substància primigènia d’on la Bíblia feia sortir els éssers humans.

Els dits de plata acaronaven com si foren els del rei Mides la terra seca i amb bombolles delicioses anava prenent possessió del camp. Les gavines, atrevides com poques aus, van baixar a veure si agafaven un carranc. Els agrons més tímids s’albiraven en la llunyania sense deixar que ens aproparem. La vesprada era refres…

El riu.

Imagen
Vaig descobrir el riu des d’un pont metàl·lic que el travessava uns passos més enllà de la tanca de l’institut que déiem “el nou” i ara les generacions més joves “el Maria”. No quedava lluny de casa i era un lloc familiar perquè ma mare havia tingut tota la vida família pels voltants.

Era el vell pont del Ferrocarril a Alcoi ja en desús però encara habilitat amb dues estretes (mínimes) passarel·les per al pas de persones. Feia vertigen veure’t als peus de l’estructura aquella superfície blanca de pedres com ous prehistòrics (fent homenatge a García Márquez). Encara el Serpis o Riu d’Alcoi feia honor al seu altre nom de Riu Blanc.

Aleshores la gent utilitzava com a femer la rampa que quedava a la dreta de l’estrep i les rates fugien entre restes orgàniques i andròmines que rodaven pel fort pendent fins a arribar a les aigües verdes i térboles d’una llacuna improvisada als peus. Amb certa freqüència les restes s’encenien en foc que ennegria el pont i la mateixa pendent. Érem aleshores …

La humanitat d’alguns éssers humans

Imagen
Fa temps que buscava un llibre al qual li tinc molta estima. Es tracta de l’obra “Biologia i mites dels ocells” una edició exhaurida que va escriure ja fa anys el meu amic Jesús Villaplana. Coses de tindre una biblioteca molt extensa, no el trobava en el seu lloc i, ahir, mirant si podia haver caigut per darrere de la prestatgeria, el vaig trobar desubicat entre la fila de llibres de text de la meua assignatura.

Un paper solt, guardat entre la coberta i la primera pàgina deia:

“Moltes gràcies pel llibre, però sobretot per ser tan alegres, simpàtics i educats. Dona gust trobar-se amb gent així.
Espere que es recupere.
Eva”


Em va vidre a la memòria de sobte aquell mes d’agost de 2014 en què mon pare, no ho sabíem, estava a punt de morir. Els problemes intestinals el van portar a urgències i prova darrere de prova els metges no encertaven el motiu dels mals.

Per l’habitació van anar passant companys de penes. Primer va ser aquell xic de Vilallonga, casat amb una ventruda xica …

Carme, hauré d’emborratxar-me.

Imagen

Aqüeducte de la Peña Cortada de Xelva.

Imagen
Passem o no passem? Al llit del riu Toixa (Túejar), també reconegut després de moltes disputes per "Rio de Chelva", per la ruta oficial turística de l’aigua, ens havíem trobat amb una batuda de javalins i un xic ens advertia de la possible presència d'una horda de gossos que podia atacar a la gosseta que portàvem si aquesta lladrava.

Estàvem lluny dels nostres dominis habituals, dins de la València castellana més enllà de Llíria. Si bé, per motius de comoditat geogràfica les comarques centrals i les seues muntanyes són les nostres habituals, volíem aprofitar l'oportunitat de l’autopista oberta per a explorar més la zona de Xelva i, especialment, les famoses restes de l’aqüeducte. Fotos de la ruta

Vam aparcar al poble i pel barri del "Arrabal" vam accedir al riu. No vam poder gaudir d’una visita tranquil·la al nucli urbà del poble, però el seu urbanisme intricat de caràcter medieval es feia notar en els carrers estrets i sinuosos de cases emblanquinades i p…

Catamarruc i el Brèxit

Imagen
Matinada del dissabte u de febrer de dos-mil-vint, un anglès ja fa una estona que condueix la seua furgoneta encara de nit. Ja fa anys que viu i treballa ací amb nosaltres. No vol tornar al seu país d’origen tot i que parla un espanyol una mica macarrònic. Ens vam conèixer en el primitiu grup d’anglesos senderistes al qual vaig ser convidat fa ja uns anys. Alguns es van fer vells, altres ganduls i altres se’n van tornar, per si de cas, abans que el Brèxit els agafara ací i es quedaren atrapats i sense serveis. Sols queden dos i algun que s’apunta ocasionalment.
Nick arribà a la rotonda de la Mercedes on haviem quedat, Xavier i jo vam pujar, Juan ho faria a Rótova i George, el segon anglès, a Palomar on viu ja fa anys. Tres valencians i dos anglesos.
George, homenot simpàtic i pràctic, ha decidit recuperar la nacionalitat irlandesa dels seus avantpassats per a no perdre els drets de ciutadà europeu. Té la sort de poder jugar a dues bandes. És un home que li agrada fer viatges per tot …

Les restes del naufragi. Platja l'Auir

Imagen
A una setmana del temporal la calma ha tornat amb uns dies de ponent i núvols alts d'hivern. Els colors ahir eren agres. Res a veure amb els dies de sol i cels blaus. Més aviat el cel semblava de vegades verd a zona on es veien esquerdes de llum.




Els serveis de neteja ja estan reparant els danys i retirant tota la runa que han portat la mar i els rius. Primer estan retirant la capa de restes vegetals i aleshores queden sobre l'arena els plàstics, peixos, canonades de plàstic i mil i una andròmines. Fa unes dècades, el pintor Coll Alas anava com un buscador de tresors a les platges i amb allò que trobava feia uns meravellosos collages amb allò que es deia en art un object trouvé. Sempre hem tirat coses als rius: un moble vell, una roda, sabates, tests, rajoles... Els rius els portaven a la platja, rosegats per l'erosió i moltes vegades convertits en meravelloses troballes, com ara un vidre polit com una joia. Però en aquest món excessiu sembla que ho fem de forma descontro…