Entradas

L’univers de les plantes a la Vall de Laguar.

Imagen
  fotos Seiem davant la vista d’una vall que s’obria a la Mediterrània abraçada per les muntanyes. La rectoria, una subcomarca històrica de la Marina Alta fèrtil i verda contrastava amb les muntanyes que té al nord, Segària i la Serra de Migdia, terrible i solitària, que arriba a enfrontar-se a la Vall de Laguar a l’altra banda del profund tall del riu Girona. Al fons, per llevant,   es veia la silueta del Montgó que en aquesta zona es presenta davant dels perfils bromosos d’Eivissa, gelós de la seua germana que sura en soledat sobre el blau de la Mediterrànea. Obrir la finestra de casa i tindre una vista com aquesta és un regal impagable de vida. Esmorzàvem tots junts el grup d’uns vint i cinc senderistes “sènior” que, convocats per la Federació de Muntanya, fèiem una ruta curta i senzilla pels camins de la Vall de Laguar. Ens acompanyava Maria Roselló de la empresa Endèmica i Laura López tancant el grup per darrere. En la meua experiència com a professor de secundària han passa

Venerant les muntanyes a la Vall de Laguar

Imagen
fotos La catedral del senderisme, li diuen. No he pogut esbrinar en quin moment va ser batejada amb aquest nom, però com se sol dir el relat ho és tot i sols el nom és un potent imant que atrau desenes de senderistes i ahir centenars de corredors en una cursa de muntanya que ahir mateix ens va atrapar en plena ruta. Si bé el nom sembla més relacionat amb la titànica tasca de construcció de les sendes que salven desnivells de vertigen jo diria que també ha esdevingut en la capella on peregrinen aquells que han fet de les muntanyes el lloc on submergir-se en el mite de la natura. Els zigurats, les piràmides, l’Olimp dels déus, les ermites, la muntanya, les altures són sempre una invitació a l'espiritualitat. Dic mite perquè som hereus d’una visió romàntica d’un paisatge que simplement era l’amagatall dels marginats. Els musulmans valencians van haver d’abandonar les fèrtils planes costaneres i fer d’aquells desnivells insalvables un lloc on sobreviure. El paisatge, parcialment cremat

Sumacàrcer, un poble als peus del mur de Tous.

Imagen
fotos Seguint la nostra aproximació a la zona de l’embassament de Tous vam anar a Sumacàrcer. Si l'anterior setmana vam veure l’embassament des de dalt, aquest dissabte vam anar a l’altra banda de l’immens mur que tanca la vall que en milions d’anys ha excavat el Xúquer. Només arribàvem per la carretera que uneix Sellent amb Sumacàrcer veiem la imponent construcció que trenca amb una vall bufona que obri els ulls al sol naixent entre tossals de clima càlid i que està coberta d'ordenats horts de tarongers. El riu passa als peus de l’església del poble per a continuar fent corbes suaus fins a Antella i continuar aigües avall fins a la desembocadura a Cullera. Fins a la dècada dels seixanta del passat segle hi havia una barca per a travessar el riu, a la qual va seguir la construcció de diverses passarel·les en 1960, 1965, 1983 i finalment en 1990 un pont. La seua situació estratègica a cavall entre diferents comarques i el fet que en 1431 el rei Alfons el Magnànim li concedira pr

Sala de professors: un univers paral·lel.

Imagen
Vaig eixir de la sala commocionat no tan sols pel final abrupte. Un xiquet ix de l’escola portat en l’aire com un rei per dos policies. Al menor no se’l pot tocar. És inimputable, està protegit per tots i pot dir el que vulga i fer el que siga que finalment traurà el cap per dalt de tots els adults. Què estem fent amb l’escola? Com a professor durant trenta-quatre anys, he tingut l'oportunitat de veure l'evolució de l’escola des d’un plantejament de l’ensenyament que ja no era tan tradicional fins al desgavell que es viu actualment a les aules. Jo vaig fregar a penes el sistema més autoritari on el castic físic, o el castic simplement eren la norma. No era inhabitual que algun company acabara d’esquena a la resta de companys amb els braços en creu. Escriure centenars de vegades una frase o una paraula eren una pràctica comuna i per als casos més difícils estava l'expulsió del centre. Els suspesos o la repetició eren vists com un gran problema per alumnes i família. Ara és t

Dijous al sol. La muntanya de les tres creus

Imagen
fotos L'aire de ponent té una cara amable i una altra molt agressiva. Les previsions parlaven d’un dia on no plouria, tindríem núvols i sol i la temperatura pujaria molt. Jo diria que ens vam deslliurar del vent, que tan sols uns minuts va ser desagradable, i va ser lleuger quasi tot el matí. Qui hauria dit que a la vesprada el mateix vent avivaria un foc eixit d’un apartament i creixeria fins a extrems terribles en el barri de Campanar a València. El darrer incendi que vam tindre a la Safor també va tindre el ponent com a potenciador del foc. Quan les ràfegues tenen tanta força es descontrola convertint-lo en un llançaflames poderós que tot ho arrasa. Estar per la muntanya en el camí del vent i les flames pot ser una experiència terrible que espere no haver de passar mai. La cara amable, per l’altra banda, és l'atmosfera clara que deixa que permet la visió a molts quilòmetres. Per a mi el ponent és la imatge d’un matí en el qual tot el paisatge sembla net i fresc i sembla com

Passeig per un paisatge desolat. Serra del Cavalló. Tous

Imagen
fotos Passeig per un paisatge desolat. Serra del Cavalló. Tous La paraula desolació té un significant canviant entre la destrucció, l’angoixa, el desconsol i la soledat més absoluta. La Serra del Cavalló, una zona de l’enorme massís de la Mola de Cortes, és un paisatge obsessiu on cap muntanya destaca per una gallarda presència. El conjunt de tossals i barrancs és ondulat, i poc arbrat però amb una peculiaritat que el fa diferent: sembla com un paisatge artificial farcit de franges paral·leles de pedra blanca calcària que recorren el terreny com si fora un artifici humà per a mostrar el relleu de la zona. Com bé ha sigut batejada, l’efecte visual és el de cavallons d’un camp treballat per un deu primigeni convertit en llaurador. La zona ja l’havíem explorat quan vam visitar l’Alt de la Colaita i ara ens pertocava fregar l’embassament de Tous en la distància sense mai arribar a la seua ribera. La vegetació d’aquestes serres, producte de la desforestació humana i els incendis, és en gene

Els dijous al sol. La Font del Llimener.

Imagen
Havíem baixat a la llera del barranc per la senda que ix de l’almàssera dels Moltó al poble d’Alpatró. Les façanes del poblet miraven la solana de la Serra de l’Almirall que s’alçava sobre abrics de parets arredonides que semblaven fetes amb una pasta tova al principi dels temps. Les quatre parets del que va ser una xicoteta fortificació, reconvertida en corral i ara, probablement, abandonades s’alçaven dalt del tossal . El nom és ben sonor: El Castellot, encara que per a ser sincers hauria de ser més aviat el castellet si parlem de la seua grandària. Esmorzant sota la llum esmortida d’un sol dèbil amagat darrere d’una capa plana de núvol blanc, ens deixàvem acaronar per la seua mà càlida, invisible i molt agradable que ens protegia de la humitat que feia sentir el fred en les parts més ombrívoles. Tots jubilats, els companys ara es dediquen a cuidar les terres i els jardins amb saviesa heretada dels pares i compartien experiències sobre varietats i conreus que són possibles ací a la z