Entradas

Curs 2020-2021. Alea jacta est

Imagen
Ahir, si no la passada setmana, vam creuar el Rubicó.
Com Juli Cèsar, quan va decidir seguir endavant dient que el dau havia estat llançat, la sort d’un curs estrany ha quedat determinada. Anem a conviure amb la fórmula de grups en aula individual. Grups bambolla diuen, la bambolla pujada, dic jo. Voldria contar-vos la primera experiència d’un any acadèmic que ja, ara per ara, és diferent.
En el meu trajecte de casa a l’institut on treballe passe pels pobles de Palma de Gandia i Ador quan l’alumnat està esperant l’autobús o ja pujant pocs minuts abans de les huit del matí. Ahir, al segon poble, estaven en un pilot junt al vehicle. Unes desenes d’adolescents amb mascareta sense guardar cap distància se sotmetien a l’autoritat del Pare Estat que els commina a anar a escoles. La primera reflexió és la facilitat amb la qual admetem les ordres i l’absència d’èxit de les recomanacions de mantindre les distàncies o portar la mascareta. Som un poble acostumat a les ordres però amb poca gràcia …

El goig i la mort de l’aigua

Imagen
Ahir vaig tornar per primera vegada a la Marjal de Pego Oliva. El dia lluïa preciós amb un cel ple de valquíries de blanc i plom que cavalcaven el blau. La pluja ha omplit de verd el paisatge i ahir herba, canyes i arbres, combinades amb la terra i el blau del cel, dibuixaven una composició primaveral. Caminant per les fites dels camps d’arròs vam veure un cotxe que arribava. Era el llaurador obrint les comportes per a inundar els camps de terra fosca ja llaurada. Línies de plata anaven avançant pels cavallons mentre l’aigua amerava la terra que es transformava en fang negre, matèria primera de la vida, substància primigènia d’on la Bíblia feia sortir els éssers humans.

Els dits de plata acaronaven com si foren els del rei Mides la terra seca i amb bombolles delicioses anava prenent possessió del camp. Les gavines, atrevides com poques aus, van baixar a veure si agafaven un carranc. Els agrons més tímids s’albiraven en la llunyania sense deixar que ens aproparem. La vesprada era refres…

El riu.

Imagen
Vaig descobrir el riu des d’un pont metàl·lic que el travessava uns passos més enllà de la tanca de l’institut que déiem “el nou” i ara les generacions més joves “el Maria”. No quedava lluny de casa i era un lloc familiar perquè ma mare havia tingut tota la vida família pels voltants.

Era el vell pont del Ferrocarril a Alcoi ja en desús però encara habilitat amb dues estretes (mínimes) passarel·les per al pas de persones. Feia vertigen veure’t als peus de l’estructura aquella superfície blanca de pedres com ous prehistòrics (fent homenatge a García Márquez). Encara el Serpis o Riu d’Alcoi feia honor al seu altre nom de Riu Blanc.

Aleshores la gent utilitzava com a femer la rampa que quedava a la dreta de l’estrep i les rates fugien entre restes orgàniques i andròmines que rodaven pel fort pendent fins a arribar a les aigües verdes i térboles d’una llacuna improvisada als peus. Amb certa freqüència les restes s’encenien en foc que ennegria el pont i la mateixa pendent. Érem aleshores …

La humanitat d’alguns éssers humans

Imagen
Fa temps que buscava un llibre al qual li tinc molta estima. Es tracta de l’obra “Biologia i mites dels ocells” una edició exhaurida que va escriure ja fa anys el meu amic Jesús Villaplana. Coses de tindre una biblioteca molt extensa, no el trobava en el seu lloc i, ahir, mirant si podia haver caigut per darrere de la prestatgeria, el vaig trobar desubicat entre la fila de llibres de text de la meua assignatura.

Un paper solt, guardat entre la coberta i la primera pàgina deia:

“Moltes gràcies pel llibre, però sobretot per ser tan alegres, simpàtics i educats. Dona gust trobar-se amb gent així.
Espere que es recupere.
Eva”


Em va vidre a la memòria de sobte aquell mes d’agost de 2014 en què mon pare, no ho sabíem, estava a punt de morir. Els problemes intestinals el van portar a urgències i prova darrere de prova els metges no encertaven el motiu dels mals.

Per l’habitació van anar passant companys de penes. Primer va ser aquell xic de Vilallonga, casat amb una ventruda xica …

Carme, hauré d’emborratxar-me.

Imagen

Aqüeducte de la Peña Cortada de Xelva.

Imagen
Passem o no passem? Al llit del riu Toixa (Túejar), també reconegut després de moltes disputes per "Rio de Chelva", per la ruta oficial turística de l’aigua, ens havíem trobat amb una batuda de javalins i un xic ens advertia de la possible presència d'una horda de gossos que podia atacar a la gosseta que portàvem si aquesta lladrava.

Estàvem lluny dels nostres dominis habituals, dins de la València castellana més enllà de Llíria. Si bé, per motius de comoditat geogràfica les comarques centrals i les seues muntanyes són les nostres habituals, volíem aprofitar l'oportunitat de l’autopista oberta per a explorar més la zona de Xelva i, especialment, les famoses restes de l’aqüeducte. Fotos de la ruta

Vam aparcar al poble i pel barri del "Arrabal" vam accedir al riu. No vam poder gaudir d’una visita tranquil·la al nucli urbà del poble, però el seu urbanisme intricat de caràcter medieval es feia notar en els carrers estrets i sinuosos de cases emblanquinades i p…