Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

L’illa Gran Saltee s’anava fent menuda en la distància, com ho fan les vivències d’experiències passades: difuminant-se, sedimentant, deixant pas a la nostàlgia. La memòria, eixe mecanisme quasi artístic, ja començava a modelar el viscut, entrellaçant percepcions amb imatges de la càmera, fragments de converses i xicotetes anècdotes per anar bastint eixe constructe que anomenem record. El dia era gris i la llanxa dibuixava esteles d’escuma blanca sobre una mar cada vegada més poderosa, que semblava llançar urpades desesperades, sempre a punt d’atrapar-nos. Les aus marines creuaven el cel batent les ales amb decisió; unes altres es llançaven en picat sobre l’onatge. La costa s’anava acostant a poc a poc, deixant entreveure l’escullera i la silueta de l’església de Kilmore Quay. Protegits entre les defenses de formigó i pedra, passàrem a la vora de vaixells pesquers amb arts rovellades penjades inertes dels costats. El destí és sempre capritxós, i mai no se sap si un canvi de plans serà ...

“Feliç naturalesa! No sé el que em passa quan alce els ulls davant la teua bellesa, però en les llàgrimes que plore davant teu, la benamada de les benamades, hi ha tota l'alegria del cel.”  Hyperion, F. Hölderlin Tal com havia predit el meu amic Jesús, amb tan sols un dia profitós a les illes, la gran majoria de fotos possibles ja estaven fetes. Només quedaven variants o, amb sort, alguna imatge excepcional, d’eixes que l’atzar, de tant en tant, ens regala. Ja coneixíem bé els millors llocs per fotografiar les diferents espècies d’ocells. Per això vam seguir la senda que discorre paral·lela a la platja de cudols gegants. Tornàrem al punt exacte del dia anterior i, amb una llum molt més generosa, vam poder captar vols, parelles, grups, becs plens de peixos i totes eixes imatges típiques —però mai decebedores— del fraret atlàntic. També voltaven entre les roques els gavots, d’ulls diminuts, i alguns corbs marins amb el plomatge d’un verd metàl·lic que s’intensificava amb els raigs de...

“¡Feliz naturaleza! No sé lo que me pasa cuando alzo los ojos ante tu belleza, pero en las lágrimas que lloro ante ti, la bienamada de las bienamadas, hay toda la alegría del cielo.” “Hyperion”, F. Hölderlin Tal como había predicho mi amigo Jesús, con tan solo un día fructífero en las islas, la gran mayoría de las fotos posibles ya estaban hechas. Solo cabían variantes o, con suerte, alguna imagen excepcional, de esas que el azar, de cuando en cuando, nos regala. Ya conocíamos bien los mejores lugares para fotografiar las distintas especies de aves. Por eso tomamos la senda que discurre paralela a la playa de cantos rodados gigantescos. Regresamos a la última posición del día anterior y, con una luz mucho más generosa, pudimos captar vuelos, parejas, grupos, picos repletos de peces y todas esas imágenes tópicas —pero nunca decepcionantes— del frailecillo atlántico. También merodeaban entre las rocas las alcas, de ojos minúsculos, y algunos cormoranes de plumaje verde metálico, realzado...

"Hi ha un encant en cada illa, un xiuxiueig d’històries antigues que l’alè marí duu amb ell." – Isabel Allende "Cada illa és com un món oblidat, on el temps es mou d’una altra manera i la màgia encara roman." – J.R.R. Tolkien Que l’oratge d’Irlanda és extremadament voluble  no era cap secret. Un viatge com el nostre estava sotmès a la dictadura de la loteria de la pluja. No era cap nimietat; es tractava d’anar a una illa on no hi ha cap sostre, on la mar pot canviar sobtadament a molt perillosa, on els vents poden escombrar una plana sense amagatalls naturals ni artificials i tantes altres coses que no permetrien l’objectiu final del viatge per no parlar de les incomoditats o el perill. Les previsions són cada vegada més acurades i tot feia preveure un canvi a pitjor a partir de migdia: pluja, vent i més mar. Els guies del viatge van parlamentar amb l’empresa de transbordadors i havien acceptat avançar la partida a les set i mitja del matí — no era cap problema perq...

“Hay un encanto en cada isla, un susurro de historias antiguas que el aliento marino lleva consigo.”   Isabel Allende “Cada isla es como un mundo olvidado, donde el tiempo se mueve de otro modo y la magia todavía permanece. “  – J.R.R. Tolkien Que el clima de Irlanda es extremadamente voluble no era ningún secreto. Un viaje como el nuestro estaba sujeto a la dictadura de la lotería de la lluvia. No era ninguna estupidez; se trataba de ir a una isla donde no hay techo, donde el mar puede volverse de repente muy peligroso, donde los vientos pueden barrer una llanura sin refugios naturales ni artificiales y tantas otras circunstancias que podían impedir el objetivo final del viaje, por no hablar de las incomodidades o del peligro. Las previsiones meteorológicas son cada vez más precisas, y todo hacía prever un empeoramiento a partir del mediodía: lluvia, viento y más oleaje. Los guías del viaje negociaron con la empresa de transbordadores y se acordó adelantar la salida a la...

La novel·la de Harper Lee es titula "Matar un rossinyol" (en anglès, "To Kill a Mockingbird") En la novel·la, s'estableix que "és un pecat matar un rossinyol" perquè aquestes aus no fan mal a ningú; l'únic que fan és cantar boniques melodies per al gaudi dels altres. No destrueixen jardins, no nien als graners, simplement canten amb tot el seu cor. El primer dia a la Gran Saltee arribava al seu final. La cara oest de l’illa, molt diferent del costat on havíem passat el matí, s’obria al fons de verdes praderies i com a frontera amb una mar embravida. Seguíem una senda que serpentejava entre nius de gavinots atlàntics, que ens observaven amb aquell posat de notari desconfiat i ens cridaven, com si fórem delinqüents no desitjats. A cada banda, falgueres de dos pams ens acompanyaven pel camí ondulant, i a vista d’ocell, es podien entreveure els vestigis dels antics camps de conreu o tancats per a bestiar. La vida humana, encara que fugissera, hi havia ...