Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Si el meu Juan tinguera un lema al seu escut d'armes seria sense lloc a dubtes, “Melior est longius, recentior et magis perplexa.” Que seria en valencià “millor com més lluny, més nou i més complicat” . Quan em proposa ruta, i ne té un bon garbell, cal posar-se a tremolar perquè darrere de proposicions innocents són coses que et fan matinar o et porten per dreceres de cabres. Això sí, he d’agrair-li eixa constant proposició de coses noves perquè sempre descobrim un racó que ens mostra més i més com és la nostra casa. Ahir vam anar a un poble, conegut com el dels comunistes, segons resa a la Wikipedia, perquè des de fa dècades sempre guanyen les eleccions locals ells. Si haguera de fer-vos una endevinalla, diria: “Quin és el poble que té frontera directa amb la Comarca de la Safor i, a la vegada està més lluny de la Safor”. Està a uns vint-i-cinc quilòmetres de la muntanya que li dona nom i té frontera amb la Vall d’Albaida, sent part de la Costera. Només pujar a la muntanya

fotos Hi ha camins que són realment dreceres i no sendes que, amb trellat, van guanyant altura. Sembla que molts han oblidat el sentit comú en el nostre caminar per les muntanyes i busquen una mica d’adrenalina que els console d’una vida grisa. La senda que accedia al cim del Picaio de la Calderona — hi ha més cims amb aquest nom — ho feia pel vessant sud del barranc de l’infern, sota una pineda plena de trossos de rodé trencat que indicava una activitat minera en el passat. Si pujar ja era complicat, baixar seria una molt mala idea. A mesura que guanyàvem altura veiem el Port de Sagunt com una silueta retallada sobre una mar de llum, una immensa parcel·la nua on aniran les pròximes instal·lacions de la factoria de bateries i tota la complicada estructura de viaductes, autopistes, naus industrials i el poble de Puçol. La que seria una panoràmica impressionant en el passat des del Desert de les Palmes, el Castell de Sagunt, la rodalia de València, les serres del sud de la província, fin

fotos Diu la llegenda (que m’acabe d’inventar) que el bandoler Jaume el Barbut , abans de ser esquarterat i fregit a trossos, va maleir a tots els que presenciaven la seua execució convertint la Serra de Crevillent, en parts també dita Serra d’Albatera, en un lloc tan inhòspit que els que la caminaren patirien senders de pedra solta, polsosos, costeruts i per moments perillosos. Aquesta serra, domini una vegada del barbut, està just en la frontera entre les zones on encara es parla valencià i aquelles on no volen ni sentir-lo. Albira ja les terres del Regne de Múrcia que es deixen veure a pocs quilòmetres . Lluny de la Safor és un terreny aspre i sec on poc li falta per a ser com el desert d’Arizona. El dia que anàrem estava carregat d’una polsegosa calima que creava una visió del paisatge certament asfixiant. Aparcàrem el cotxe en el portet que uneix Albatera i el Fondó dels Frares i per la senda del Corral del Sastre, connectàrem amb una pista de cudols solts d’on eixia una variant,

fotos Ahir València em recordava vagament als escenaris de la pel·lícula Blade Runner. Una ciutat amb desenes de parades oferint menjar, el fum de les xurreries, els estrangers amb les bicicletes, hindús amb el turbant, asiàtics d’ulls allargats i cabell llis, pantalles amb tipografies efímeres i vídeos en constant canvi. Això sí, l’atmosfera, encara que enterbolida per una boira apegalosa, gaudia de la llum d’una primavera avançada. El cuc farcit de carn humana, al límit de la seua capacitat, va penetrar en les entranyes de la ciutat i va vomitar gran part de la seua càrrega a la plaça d’Espanya. Són dies de falles i la ciutat està de gom a gom. El que és ja un barri xinés al cor de València —no confondre amb el vell “Barri Xino”— recupera esperit valencià per uns dies amb una immensa falla presidint l’espai buit entre els quatre cantons. El monument efímer, de les grans, s’alça ple de color al centre d’una massa d’adoradors que com en un ritual van pegant-li la volta. No cal dir que

  fotos Seiem davant la vista d’una vall que s’obria a la Mediterrània abraçada per les muntanyes. La rectoria, una subcomarca històrica de la Marina Alta fèrtil i verda contrastava amb les muntanyes que té al nord, Segària i la Serra de Migdia, terrible i solitària, que arriba a enfrontar-se a la Vall de Laguar a l’altra banda del profund tall del riu Girona. Al fons, per llevant,   es veia la silueta del Montgó que en aquesta zona es presenta davant dels perfils bromosos d’Eivissa, gelós de la seua germana que sura en soledat sobre el blau de la Mediterrànea. Obrir la finestra de casa i tindre una vista com aquesta és un regal impagable de vida. Esmorzàvem tots junts el grup d’uns vint i cinc senderistes “sènior” que, convocats per la Federació de Muntanya, fèiem una ruta curta i senzilla pels camins de la Vall de Laguar. Ens acompanyava Maria Roselló de la empresa Endèmica i Laura López tancant el grup per darrere. En la meua experiència com a professor de secundària han passa

fotos La catedral del senderisme, li diuen. No he pogut esbrinar en quin moment va ser batejada amb aquest nom, però com se sol dir el relat ho és tot i sols el nom és un potent imant que atrau desenes de senderistes i ahir centenars de corredors en una cursa de muntanya que ahir mateix ens va atrapar en plena ruta. Si bé el nom sembla més relacionat amb la titànica tasca de construcció de les sendes que salven desnivells de vertigen jo diria que també ha esdevingut en la capella on peregrinen aquells que han fet de les muntanyes el lloc on submergir-se en el mite de la natura. Els zigurats, les piràmides, l’Olimp dels déus, les ermites, la muntanya, les altures són sempre una invitació a l'espiritualitat. Dic mite perquè som hereus d’una visió romàntica d’un paisatge que simplement era l’amagatall dels marginats. Els musulmans valencians van haver d’abandonar les fèrtils planes costaneres i fer d’aquells desnivells insalvables un lloc on sobreviure. El paisatge, parcialment cremat

fotos Seguint la nostra aproximació a la zona de l’embassament de Tous vam anar a Sumacàrcer. Si l'anterior setmana vam veure l’embassament des de dalt, aquest dissabte vam anar a l’altra banda de l’immens mur que tanca la vall que en milions d’anys ha excavat el Xúquer. Només arribàvem per la carretera que uneix Sellent amb Sumacàrcer veiem la imponent construcció que trenca amb una vall bufona que obri els ulls al sol naixent entre tossals de clima càlid i que està coberta d'ordenats horts de tarongers. El riu passa als peus de l’església del poble per a continuar fent corbes suaus fins a Antella i continuar aigües avall fins a la desembocadura a Cullera. Fins a la dècada dels seixanta del passat segle hi havia una barca per a travessar el riu, a la qual va seguir la construcció de diverses passarel·les en 1960, 1965, 1983 i finalment en 1990 un pont. La seua situació estratègica a cavall entre diferents comarques i el fet que en 1431 el rei Alfons el Magnànim li concedira pr

Vaig eixir de la sala commocionat no tan sols pel final abrupte. Un xiquet ix de l’escola portat en l’aire com un rei per dos policies. Al menor no se’l pot tocar. És inimputable, està protegit per tots i pot dir el que vulga i fer el que siga que finalment traurà el cap per dalt de tots els adults. Què estem fent amb l’escola? Com a professor durant trenta-quatre anys, he tingut l'oportunitat de veure l'evolució de l’escola des d’un plantejament de l’ensenyament que ja no era tan tradicional fins al desgavell que es viu actualment a les aules. Jo vaig fregar a penes el sistema més autoritari on el castic físic, o el castic simplement eren la norma. No era inhabitual que algun company acabara d’esquena a la resta de companys amb els braços en creu. Escriure centenars de vegades una frase o una paraula eren una pràctica comuna i per als casos més difícils estava l'expulsió del centre. Els suspesos o la repetició eren vists com un gran problema per alumnes i família. Ara és t

fotos L'aire de ponent té una cara amable i una altra molt agressiva. Les previsions parlaven d’un dia on no plouria, tindríem núvols i sol i la temperatura pujaria molt. Jo diria que ens vam deslliurar del vent, que tan sols uns minuts va ser desagradable, i va ser lleuger quasi tot el matí. Qui hauria dit que a la vesprada el mateix vent avivaria un foc eixit d’un apartament i creixeria fins a extrems terribles en el barri de Campanar a València. El darrer incendi que vam tindre a la Safor també va tindre el ponent com a potenciador del foc. Quan les ràfegues tenen tanta força es descontrola convertint-lo en un llançaflames poderós que tot ho arrasa. Estar per la muntanya en el camí del vent i les flames pot ser una experiència terrible que espere no haver de passar mai. La cara amable, per l’altra banda, és l'atmosfera clara que deixa que permet la visió a molts quilòmetres. Per a mi el ponent és la imatge d’un matí en el qual tot el paisatge sembla net i fresc i sembla com

fotos Passeig per un paisatge desolat. Serra del Cavalló. Tous La paraula desolació té un significant canviant entre la destrucció, l’angoixa, el desconsol i la soledat més absoluta. La Serra del Cavalló, una zona de l’enorme massís de la Mola de Cortes, és un paisatge obsessiu on cap muntanya destaca per una gallarda presència. El conjunt de tossals i barrancs és ondulat, i poc arbrat però amb una peculiaritat que el fa diferent: sembla com un paisatge artificial farcit de franges paral·leles de pedra blanca calcària que recorren el terreny com si fora un artifici humà per a mostrar el relleu de la zona. Com bé ha sigut batejada, l’efecte visual és el de cavallons d’un camp treballat per un deu primigeni convertit en llaurador. La zona ja l’havíem explorat quan vam visitar l’Alt de la Colaita i ara ens pertocava fregar l’embassament de Tous en la distància sense mai arribar a la seua ribera. La vegetació d’aquestes serres, producte de la desforestació humana i els incendis, és en gene

Havíem baixat a la llera del barranc per la senda que ix de l’almàssera dels Moltó al poble d’Alpatró. Les façanes del poblet miraven la solana de la Serra de l’Almirall que s’alçava sobre abrics de parets arredonides que semblaven fetes amb una pasta tova al principi dels temps. Les quatre parets del que va ser una xicoteta fortificació, reconvertida en corral i ara, probablement, abandonades s’alçaven dalt del tossal . El nom és ben sonor: El Castellot, encara que per a ser sincers hauria de ser més aviat el castellet si parlem de la seua grandària. Esmorzant sota la llum esmortida d’un sol dèbil amagat darrere d’una capa plana de núvol blanc, ens deixàvem acaronar per la seua mà càlida, invisible i molt agradable que ens protegia de la humitat que feia sentir el fred en les parts més ombrívoles. Tots jubilats, els companys ara es dediquen a cuidar les terres i els jardins amb saviesa heretada dels pares i compartien experiències sobre varietats i conreus que són possibles ací a la z

Dedicat a l’amic Vicent Benavent. Ara per ara encallat a la plana sense poder anar a les seues estimades muntanyes. Espere una prompta i completa recuperació. Dissabte passat vam anar al Garbí. Per a mi era un cim desconegut en primera persona però que ja havia vist en fotos i, fins i tot, en un anunci d’una empresa de fruites. Juan em deia que pensava que el pic estava sobrevalorat i, certament, no era el primer pic per la Serra Calderona, que oferia vistes molt semblants amb tot el Golf de València a la vista. Tal vegada, l’avantatge d’aquest era que també permetia veure la zona de Sagunt i pel nord fins al Desert de les Palmes i el Bartolo, vista aquesta que també coneixíem d’altres visites per la Serra de l’Espadà. El Garbí quasi diria que el pot visitar tothom. Una carretera asfaltada permet l’arribada fins i tot de grans vehicles. En arribar vam arribar a veure un autobús aparcat i molts més vehicles. Ciclistes anaven a tanta velocitat per l’asfalt que calia anar amb quatre ulls

fotos Fora de la presó de Crumblin el dia seguia fosc i la pluja queia suaument. En uns barris on quasi tots els carrers són molt semblants i sense moltes referències ens vam deixar guiar pel telèfon que ens donava una caminada de mitja hora fins a arribar al carrer que fa de frontera entre els barris protestants i catòlics. Pel carrer Crimea vam caminar cap al sud entre desenes de casetes de rajoles roges i banderes de diferents grandàries de la Unió Jack. Estàvem apropant-nos al cor del barri protestant més conegut probablement de Belfast. Un ull poc entrenat com el nostre no veia cap diferència significativa amb un barri catòlic sinó fora pels murals dedicats a la reina Isabel i al seu fill Carles, els insistents records de les batalles de l’imperi perdut en les quals els lleials súbdits de Shankill van participar i els homenatges als paramilitars. Shankill és el nom de l'artèria principal d’aquest veïnat que puja cap al nord-oest de la ciutat i de la qual el barri pren el nom.