Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Seguint la nostra aproximació a la zona de l’embassament de Tous vam anar a Sumacàrcer. Si l'anterior setmana vam veure l’embassament des de dalt, aquest dissabte vam anar a l’altra banda de l’immens mur que tanca la vall que en milions d’anys ha excavat el Xúquer. Només arribàvem per la carretera que uneix Sellent amb Sumacàrcer veiem la imponent construcció que trenca amb una vall bufona que obri els ulls al sol naixent entre tossals de clima càlid i que està coberta d'ordenats horts de tarongers. El riu passa als peus de l’església del poble per a continuar fent corbes suaus fins a Antella i continuar aigües avall fins a la desembocadura a Cullera. Fins a la dècada dels seixanta del passat segle hi havia una barca per a travessar el riu, a la qual va seguir la construcció de diverses passarel·les en 1960, 1965, 1983 i finalment en 1990 un pont. La seua situació estratègica a cavall entre diferents comarques i el fet que en 1431 el rei Alfons el Magnànim li concedira pr

Vaig eixir de la sala commocionat no tan sols pel final abrupte. Un xiquet ix de l’escola portat en l’aire com un rei per dos policies. Al menor no se’l pot tocar. És inimputable, està protegit per tots i pot dir el que vulga i fer el que siga que finalment traurà el cap per dalt de tots els adults. Què estem fent amb l’escola? Com a professor durant trenta-quatre anys, he tingut l'oportunitat de veure l'evolució de l’escola des d’un plantejament de l’ensenyament que ja no era tan tradicional fins al desgavell que es viu actualment a les aules. Jo vaig fregar a penes el sistema més autoritari on el castic físic, o el castic simplement eren la norma. No era inhabitual que algun company acabara d’esquena a la resta de companys amb els braços en creu. Escriure centenars de vegades una frase o una paraula eren una pràctica comuna i per als casos més difícils estava l'expulsió del centre. Els suspesos o la repetició eren vists com un gran problema per alumnes i família. Ara és t

fotos L'aire de ponent té una cara amable i una altra molt agressiva. Les previsions parlaven d’un dia on no plouria, tindríem núvols i sol i la temperatura pujaria molt. Jo diria que ens vam deslliurar del vent, que tan sols uns minuts va ser desagradable, i va ser lleuger quasi tot el matí. Qui hauria dit que a la vesprada el mateix vent avivaria un foc eixit d’un apartament i creixeria fins a extrems terribles en el barri de Campanar a València. El darrer incendi que vam tindre a la Safor també va tindre el ponent com a potenciador del foc. Quan les ràfegues tenen tanta força es descontrola convertint-lo en un llançaflames poderós que tot ho arrasa. Estar per la muntanya en el camí del vent i les flames pot ser una experiència terrible que espere no haver de passar mai. La cara amable, per l’altra banda, és l'atmosfera clara que deixa que permet la visió a molts quilòmetres. Per a mi el ponent és la imatge d’un matí en el qual tot el paisatge sembla net i fresc i sembla com

fotos Passeig per un paisatge desolat. Serra del Cavalló. Tous La paraula desolació té un significant canviant entre la destrucció, l’angoixa, el desconsol i la soledat més absoluta. La Serra del Cavalló, una zona de l’enorme massís de la Mola de Cortes, és un paisatge obsessiu on cap muntanya destaca per una gallarda presència. El conjunt de tossals i barrancs és ondulat, i poc arbrat però amb una peculiaritat que el fa diferent: sembla com un paisatge artificial farcit de franges paral·leles de pedra blanca calcària que recorren el terreny com si fora un artifici humà per a mostrar el relleu de la zona. Com bé ha sigut batejada, l’efecte visual és el de cavallons d’un camp treballat per un deu primigeni convertit en llaurador. La zona ja l’havíem explorat quan vam visitar l’Alt de la Colaita i ara ens pertocava fregar l’embassament de Tous en la distància sense mai arribar a la seua ribera. La vegetació d’aquestes serres, producte de la desforestació humana i els incendis, és en gene

Havíem baixat a la llera del barranc per la senda que ix de l’almàssera dels Moltó al poble d’Alpatró. Les façanes del poblet miraven la solana de la Serra de l’Almirall que s’alçava sobre abrics de parets arredonides que semblaven fetes amb una pasta tova al principi dels temps. Les quatre parets del que va ser una xicoteta fortificació, reconvertida en corral i ara, probablement, abandonades s’alçaven dalt del tossal . El nom és ben sonor: El Castellot, encara que per a ser sincers hauria de ser més aviat el castellet si parlem de la seua grandària. Esmorzant sota la llum esmortida d’un sol dèbil amagat darrere d’una capa plana de núvol blanc, ens deixàvem acaronar per la seua mà càlida, invisible i molt agradable que ens protegia de la humitat que feia sentir el fred en les parts més ombrívoles. Tots jubilats, els companys ara es dediquen a cuidar les terres i els jardins amb saviesa heretada dels pares i compartien experiències sobre varietats i conreus que són possibles ací a la z

Dedicat a l’amic Vicent Benavent. Ara per ara encallat a la plana sense poder anar a les seues estimades muntanyes. Espere una prompta i completa recuperació. Dissabte passat vam anar al Garbí. Per a mi era un cim desconegut en primera persona però que ja havia vist en fotos i, fins i tot, en un anunci d’una empresa de fruites. Juan em deia que pensava que el pic estava sobrevalorat i, certament, no era el primer pic per la Serra Calderona, que oferia vistes molt semblants amb tot el Golf de València a la vista. Tal vegada, l’avantatge d’aquest era que també permetia veure la zona de Sagunt i pel nord fins al Desert de les Palmes i el Bartolo, vista aquesta que també coneixíem d’altres visites per la Serra de l’Espadà. El Garbí quasi diria que el pot visitar tothom. Una carretera asfaltada permet l’arribada fins i tot de grans vehicles. En arribar vam arribar a veure un autobús aparcat i molts més vehicles. Ciclistes anaven a tanta velocitat per l’asfalt que calia anar amb quatre ulls

fotos Fora de la presó de Crumblin el dia seguia fosc i la pluja queia suaument. En uns barris on quasi tots els carrers són molt semblants i sense moltes referències ens vam deixar guiar pel telèfon que ens donava una caminada de mitja hora fins a arribar al carrer que fa de frontera entre els barris protestants i catòlics. Pel carrer Crimea vam caminar cap al sud entre desenes de casetes de rajoles roges i banderes de diferents grandàries de la Unió Jack. Estàvem apropant-nos al cor del barri protestant més conegut probablement de Belfast. Un ull poc entrenat com el nostre no veia cap diferència significativa amb un barri catòlic sinó fora pels murals dedicats a la reina Isabel i al seu fill Carles, els insistents records de les batalles de l’imperi perdut en les quals els lleials súbdits de Shankill van participar i els homenatges als paramilitars. Shankill és el nom de l'artèria principal d’aquest veïnat que puja cap al nord-oest de la ciutat i de la qual el barri pren el nom.

fotos Ahir vam fer una mena de romeria anant caminant del poble fins a Potries, on es celebrava el Porrat de Sant Blai. Hui ens hem acostumat a anar amb el vehicle fins a la porta del lloc on volem anar i ens perdem la percepció real de les distàncies. La distància d’anar i tornar no passa dels deu quilòmetres i en un dia de sol radiant com el que va fer ahir va ser un plaer caminar per l’horta. Tot siga dit, el caminant ha de conéixer bé per on anar perquè l’asfalt talla constantment les vies en benefici dels vehicles que són hegemònics en l’ús de l’espai. Malauradament, també va ser l'ocasió de veure com les séquies, abans el pulmó de l’horta, hui estan quasi abandonades, plenes de botelles de plàstic i deixalles que ningú no retira. Per contra, vam passar pel partidor d’aigües de la dita Casa Clara i pense que pel fet que era Sant Blai s’havia lliurat aigua per tal de mostrar com era el seu funcionament normal en èpoques on era una instal·lació estratègica que garantia un repart

fotos Probablement, la paret de pedra que fa esquena pel sud a la històrica població de Xàtiva siga una de les més trepitjades i humanitzades. Ja contava ma mare que la casa dels seus avis tenia aigua corrent de fonts que venia de la propera muntanya. Per tot el vessant ombrívol de la Serra de Vernissa s’obrin sendes que entren i ixen per les venerables muralles del castell per a unir ermites, pous de neu, coves o rutes que porten a la zona de Bixquert ja a l’altra banda eixuta i aspra. La creu de ferro que corona un penya-segat que s’alça sobre el Portet que talla la serra en dues parts és un potent atractiu visual que crida l’atenció quan el veus allà dalt sobre els riscos. Volia anar fa temps, però sempre sorgien altres rutes que l'ajornaven a més de les més que raonables incerteses d’una senda, la de la Pregonera, que tots qualificaven de costeruda per no dir vertical. A més a més, entre el vèrtex geodèsic de la serra i la creu hi ha un crestall de difícil caminar i un pas estr

fotos En unes poques setmanes he visitat tres vegades aquest magnífic cim que tant significa en els meus records. Ahir anava acompanyat amb la colla de jubilats que lluny ja de la tasca docent que un dia ens va unir en un mateix centre, ara fan un cant a la vida amb bon humor, bon menjar i bona beguda. La majoria ja havia pujat alguna vegada, per a un company era la primera impressió d’un paisatge que enamora i que ofereix oportunitats i combinacions sempre noves i diferents. . Després de visitar la meravellosa cava i tornar a la senda principal vam arribar a la plana que antecedeix l’última pujada cap al vèrtex geodèsic. Vam gaudir d'un dia meravellós tot i la boira — o gràcies a ella — que regnava sobre les dues valls que separa. És més les combinacions de vapors i fum obria clarianes enterbolides que quasi et feien pensar en els aterratges en un vol en el moment en què tot sembla un diorama o una maqueta de la realitat. Per la banda de la Vall d’Albaida vam veure pobles surant a