Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Hi ha camins que són realment dreceres i no sendes que, amb trellat, van guanyant altura. Sembla que molts han oblidat el sentit comú en el nostre caminar per les muntanyes i busquen una mica d’adrenalina que els console d’una vida grisa. La senda que accedia al cim del Picaio de la Calderona — hi ha més cims amb aquest nom — ho feia pel vessant sud del barranc de l’infern, sota una pineda plena de trossos de rodé trencat que indicava una activitat minera en el passat. Si pujar ja era complicat, baixar seria una molt mala idea. A mesura que guanyàvem altura veiem el Port de Sagunt com una silueta retallada sobre una mar de llum, una immensa parcel·la nua on aniran les pròximes instal·lacions de la factoria de bateries i tota la complicada estructura de viaductes, autopistes, naus industrials i el poble de Puçol. La que seria una panoràmica impressionant en el passat des del Desert de les Palmes, el Castell de Sagunt, la rodalia de València, les serres del sud de la província, fin...

Dedicat a l’amic Vicent Benavent. Ara per ara encallat a la plana sense poder anar a les seues estimades muntanyes. Espere una prompta i completa recuperació. Dissabte passat vam anar al Garbí. Per a mi era un cim desconegut en primera persona però que ja havia vist en fotos i, fins i tot, en un anunci d’una empresa de fruites. Juan em deia que pensava que el pic estava sobrevalorat i, certament, no era el primer pic per la Serra Calderona, que oferia vistes molt semblants amb tot el Golf de València a la vista. Tal vegada, l’avantatge d’aquest era que també permetia veure la zona de Sagunt i pel nord fins al Desert de les Palmes i el Bartolo, vista aquesta que també coneixíem d’altres visites per la Serra de l’Espadà. El Garbí quasi diria que el pot visitar tothom. Una carretera asfaltada permet l’arribada fins i tot de grans vehicles. En arribar vam arribar a veure un autobús aparcat i molts més vehicles. Ciclistes anaven a tanta velocitat per l’asfalt que calia anar amb quatre ulls ...

fotos No va ser fins molt tard que vaig començar a conéixer la zona nord-oest de València. Llíria era un nom i la realitat de dues bandes de música famoses. La Serra de la Calderona tan sols era una silueta sense nom pel nord i una excursió amb el col·legi al monestir de Sant Esperit de Gilet.  En l'etapa nova de la meua vida que vaig encetar amb la decadència i mort dels meus pares, vaig assumir la fi d’etapes professionals i personals que em feien anar cap als anys de la maduresa. Els viatges per tota Europa del passat van esdevindre en rutes d’exploració per totes les muntanyes de la nostra terra. Va ser així com vaig començar a tancar un mapa mental entre Aitana i Penyagolosa en un sentit ampli i entre el Montgó i la Calderona pel que fa a les terres centrals del País Valencià. Recorde pujar en globus a Bocairent i recitar de memòria el nom de moltes serres que albirava des de les altures. Els valencians som un poble sacsejat per la història i privat d’una identitat comuna homo...

fotos Vam fer aquesta ruta fugint de la pluja , una vegada més, del mal temps que es preveia a la Safor. Vam de casa eixir plovent i l’arribada a Serra va ser amb una atmosfera molt carregada de boira que ens va privar de les espectaculars vistes en la distància que tenen els cims i miradors que vam veure. Cal dir que Serra és part d’aquest hinterland de València on els habitants del cap i casal troben la pau no lluny de l’agitació, el fum i els embussos del laberint d'autopistes de carrils, variants, vies i semàfors. Vam aparcar tot just a l’entrada d’una urbanització que mira a Serra als vessants de la Gorrissa, el primer dels cims que faríem. La senda, clarament delimitada tenia moltes variants fruit segurament dels passejos de caminants i senderistes que fan d’aquesta part de la Calderona, la seua pista d’entrenament. Tota la ruta ens vam saludar amb desenes d'esportistes, senderistes i ciclistes que pugueu imaginar. Tot això es deriva en camins desfets per l’acció de les r...

  fotos De camí cap a Olocau ens allunyàvem de les tempestes i la pluja previstes per a la zona nord d’Alacant. El sol dibuixava línies de llum per la part alta dels núvols que sobrevolaven la mar. A mesura que ens acostàvem a la Serra Calderona el cel es feia més i més blau i lliure de núvols. En arribar la temperatura era encara fresca, la llum clara i neta i els colors com acabats d’estendre sobre un paisatge de pinedes i penya-segats de pedra rogenca. Ahir a Olocau vaig aprendre un parell de coses més sobre aquest arbre i un localisme que mai havíem sentit. Amb certa sorpresa vam llegir que en el nostre camí ens endinsàvem dins de la que era la “Ruta de les Macollades” d’Olocau. Però, què era una “Macollada”? Aquesta paraula, definida en el diccionari castellà, com a lloc on naixen agrupats fulls, tiges, o peus d’una espècie, s’entén ací com un conjunt de garroferes que creixen juntes en un espai comú. Certament, Olocau és un espai on la garrofera va trobar un espai destacat. E...

Fotos La meua sogra mai ha perdut el seu sentiment de pertinència a l’Horta. Quan parla de l’Horta es refereix a eixe espai pla que envolta el Cap i Casal i més concretament a la zona de Carpesa i l’Alqueria del Pi on va nàixer. Malauradament està entrant en la desmemòria i va confonent passat i present atorgant el paper de gendre al de cunyat o el de fill al net. Tot i això els records del passat els conserva i va saber perfectament on anava quan li vaig dir que anàvem a fer ruta per Serra, poble aquest ubicat al si de la Serra Calderona molt prop ja dels límits amb Castelló. Per a ella i la seua família la zona de muntanya més propera era la Calderona a uns vint quilòmetres d’on vivien i encara recorda molts viatges i excursions amb els pares o amb els germans. -Ja fa temps que no hi he anat-, va dir amb un punt de melancolia. No és gens estrany que encara hui el Parc Natural de la Serra Calderona siga el pulmó de la immensa plana on s’ha creat eixa conurbació al voltant de València....

fotos Hui hem anat a Gàtova. Cal dir que la carretera d’accés és complicada i no molt ampla. Si això li sumem un estat de l’asfalt per moments dolent, fa una ruta que cal agafar amb temps i sense pressa. Cap a les huit i mitja del matí hem baixat als gossets que han eixit com a coets de les gàbies i hem recorregut els carrers estrets de Gàtova. Ací teniu algunes dades tretes de la web municipal. Durant l'època de dominació àrab, Gàtova seria una alqueria denominada "Catava", tal com apareix en el "Llibre de Repartiment" de Jaume I. Diversos autors assenyalen que el terme Catava tindria origen preindoeuropeu (ibèric) i el seu significat seria el de "lloc abrupte, en pendent”. Per un document de 1367 coneixem la venda del castell i lloc d'Olocau, llocs de Gàtova, Marines, Torres i Olla, realitzada per Cilia de Sentlliz, viuda de Mateo Mercer, a favor de D. Antonio de Vilaragut per 47.000 sous. A partir d'aquest moment la família Vilaragut detindrà el ...