Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

A una setmana del temporal la calma ha tornat amb uns dies de ponent i núvols alts d'hivern. Els colors ahir eren agres. Res a veure amb els dies de sol i cels blaus. Més aviat el cel semblava de vegades verd a zona on es veien esquerdes de llum. Els serveis de neteja ja estan reparant els danys i retirant tota la runa que han portat la mar i els rius. Primer estan retirant la capa de restes vegetals i aleshores queden sobre l'arena els plàstics, peixos, canonades de plàstic i mil i una andròmines. Fa unes dècades, el pintor Coll Alas anava com un buscador de tresors a les platges i amb allò que trobava feia uns meravellosos collages amb allò que es deia en art un object trouvé. Sempre hem tirat coses als rius: un moble vell, una roda, sabates, tests, rajoles... Els rius els portaven a la platja, rosegats per l'erosió i moltes vegades convertits en meravelloses troballes, com ara un vidre polit com una joia. Però en aquest món excessiu sembla que ho fem de

No, no he anat a la neu encara que m'haguera agradat. Sembla que ahir Mariola i el Moncabrer era una mena de comitiva de visitants que pujaven al cim però jo tinc els diumenges per a la família. (si voleu veure les fotos, ací les teniu) Era casualitat que estiguérem a la platja de Sant Antoni el dia mateix en què molts animals anaven a ser beneïts en honor al sant. Ja per la carretera es veien columnes de genets i carros. Era una imatge surrealista, per una pista d’asfalt entre arrossars ells i elles tots mudats com si hagueren eixit d’una escena del passat. Pels carrers, ja a Cullera, desenes de gossets de tots els formats i grandàries passejaven desvanits amb els seus amos. Es veia que tots necessitaven un bany d’aire lliure després de molts dies de temps gris i enterbolit en el millor dels cassos. Pares i mares amb carrets, famílies en bicicleta, pescadors, esportistes o estrangers de pas en un càmping gaudien d’un primer dia de sol agradable però amb aire fresc que

Tercer dia de visita als indrets afectats pel temporal. ( Enllaç a les fotos ací )  Si el primer dia la Platja de Gandia era un espectacle de gent atònita per la força del temporal, els danys eren certament continguts. El riu Serpis a la seua bocana mostrava la magnificència de la brutal quantitat d’aigua que baixava. Ahir, a l’embassament de Beniarrés l’aigua acumulada mostrava la part més benèvola de la tempesta i el gaudi d’un bé que necessitarem en els mesos vinents. Hui, per contra, he anat a les platges de Bellreguard i Daimús. Semblava l’escenari d’una catàstrofe amb els operaris escometent les primeres tasques de recuperació. El riu ha llançat tones i tones de deixalles orgàniques, plàstics, fusta, canyes. La quantitat d’envasos de plàstic aclaparadora. Les canyes, tan útils en el passat ara són una plaga descontrolada.  El mar ha assassinat milers de peixos que bocabadats, amb els ulls d’espant que tenen, semblaven no entendre que eren morts. El mar

Ahir va ser dia de pluja i temporal. Encertadament les autoritats van decidir tancar els centres educatius per a evitar mals major. És clar que em vaig beneficiar com a docent ja que la mesura es pensa per als xiquets, però sense ells, està clar, no té cap sentit anar a un centre buit i, per això no hem d'anar els professors. Alguna cosa hem d’haver fet els professors a la societat espanyola perquè ens miren amb tanta antipatia. Quan no ens critiquen per les vacances, ho fan pels dies d’emergència o per les excursions. Molts dels xiquets, prínceps a sa casa, gosen desafiar l’autoritat de persones amb una carrera que en la gran majoria dels casos (en totes les professions n’hi ha d'excepcions) sols volen fer la seua feina i formar a ciutadans de la societat del futur. Ahir, una persona a qui aprecie molt, posava una captura d’un tweet amb una historieta d’uns pares que volien que el govern anara amb cotxe oficial a pel xiquet, ja que la criatura “er

Recorde la primera vegada que vaig anar a Alcalà de la Jovada en el cotxe. Era jo aleshores un professor d’institut amb el primer vehicle i aprofitava la llibertat que aquest em donava per a explorar zones per a mi desconegudes. Semblava que el món s’acabava en aquella carretera que passava allà al finals de huitanta per Vall d’Ebo per a morir en el poble més aïllat que jo mai havia vist: Alcalà de la Jovada. Aleshores no es veia restaurat com ara. No vam parar al poble i vam baixar a Pego per altres carreteres solitàries on, de tant en tant, es veien unes ruïnes esdentegades que brollaven de la brossa que les ofegava. Vaig saber després que eren els despoblats moriscos de la zona. I, per cert, què era una jovada? Una jovada és una unitat de mesura que pocs ja recorden. En concret es tracta de la quantitat de terra que pot llaurar un animal un dia sencer. Són paraules, oficis i costums que van perdent-se en el mar de la modernitat. La Vall d’Alcalà és, certament,