Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos El dia s’havia allargat amb altra visita al barri multicultural que envolta la Queens University. Com era dissabte l’ambient era a la vegada més relaxat que en un dia de treball però simultàniament més animat per les oportunitat d’oci. El sol era aprofitat en bancs dels jardins botànics, on molts seien gaudint del clima.  Vam tornar a recórrer amb els companys de viatge els patis neogòtics de la venerable institució educativa i vam anar cap al nord amb una parada a un exòtic local oriental on vam demanar falafel.  No són moltes les oportunitats de trobar cuina tradicional irlandesa o britànica. El centre és el territori de les cadenes de menjar ràpid i internacional i, com en aquest cas, asiàtica, italiana o mexicana. No era estrany veure molts colors de pell o dones abillades amb llargues túniques i el mocador al cap.  Belfast no és una ciutat molt gran i Falls Road, el barri catòlic que anàvem a visitar quedava a una mitja hora. No és fàcil arribar pels carrers se...

Pels carrers dels voltants de Shankill Road em vaig trobar amb un home d’uns setanta anys que em va mirar amb un somriure i em va saludar. Era evident que jo era un turista carregat amb càmera observant amb curiositat tot l’entorn. Un habitant del barri aniria capficat amb les seues coses sense prestar atenció a les peculiaritats del barri. Vam tindre una conversa ràpida i li vaig dir que estava interessat en entendre la història d’Irlanda del Nord. Ell em va confessar que no era de Belfast, també estava de visita. Al meu poble, va dir, els anys de la violència no ho van ser tant. Belfast i Derry van ser les que més van patir aquesta guerra civil entre dues comunitats culturals enfrontades a mort. Després d’una ruta per carreteres rurals havíem arribat a Derry la segona ciutat per habitants d’Irlanda del Nord. Per la rodalia es respirava l’ambient normal d’una ciutat d’una grandària semblant a Càceres o Guadalajara. Des de l’altre costat del riu Foyle es veia una ciutat compacta sobre ...

fotos Pluja. Un altre dia amb el plugim que es suportava més per necessitat que per convicció. Havíem eixit cap al nord fins a endinsar-nos en la xarxa de carreteres diminutes entre tossals. Acostumats a un sol que quasi sempre està a la nostra disposició, a Irlanda vam haver de fer el cor fort, agafar l’impermeable i caminar per una terra humida i fresca entre troncs coberts de líquens. Estàvem a Glenariff. El cel, en el moment d’arribar, estava gris i això feia el paisatge més ombrívol i misteriós. Seria l’escenari ideal per als contes de fades i donyets amagats pels voltants davall de les mates que envoltaven el camí. Una senda ben habilitada s’internava entre un bosc de grans arbres que començaven a mostrar els signes de l’arribada de la tardor. L’aigua brollava en abundància i explicava sense més paraules la verdor que imperava en tota aquella zona. Glenariff Forest Park és un bosc de 1185 hectàrees que es va obrir a les visites fa huitanta anys i que forma part d’una vall glacera...

fotos La primera de les contradiccions va vindre en la mateixa ruta del viatge. Anàvem a Irlanda del Nord, part del Regne Unit, i per a entrar a aquest territori els europeus ara necessitem el passaport. Els vols als aeroports de Belfast tampoc són directes. Si li sumem que la connexió amb Dublín és freqüent, directa i que hi ha un servei d’autobusos, fa que siga més pràctica la entrada de manera clandestina en el Regne Unit. Els acords del Brexit han permés una frontera oberta cap a la república i estricta si es tracta d’anar a l’altra illa del Regne Unit. De fet no vam poder trobar el punt on estava la frontera ni al anar ni al tornar. Irlanda, l'illa, està dividida en dues parts. El 1921 la part majoritàriament catòlica va guanyar la independència i el nord-est va quedar en mans de la majoria protestant que hi habitava a aquells comtats. El paisatge no mostra cap discontinuïtat, tampoc hi ha canvis significatius en l’arquitectura. En realitat no hi ha una diferència significativ...