Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

  fotos La imatge era inquietant. Recorde les pel·lícules d’aventures en territoris dominats per un enemic on sentinelles armats et vigilen des de dalt de les pedres. Podia ser Kentucky en un territori de supremacistes perseguint un esclau negre, podria ser territori apatxe o mujahidins a Kandahar esperant el comboi de tropes nord-americanes amb franc tiradors. La sensació s’incrementava amb els tirs d’escopeta que retronaven ocasionalment amb ones que es multiplicaven a les giragonses de la Serra Mariola. Ens haviem endinsat a la serra sense adonar-nos que era dia 29 i hi havia batuda de porcs senglars. Amb amabilitat, el conductor d’un vehicle de tracció a les quatre rodes ens ho ha indicat, puntualitzant que portarem la gosseta lligada per si ens trobàvem una gossada en persecució d’un porc senglar. Efectivament veiem gossos, amb esquelles, alguns d’ells fora de si en el frenesí de la batuda patrullant la selva dalt i baix. Prop del Tossal del Poblat de la Mola hem vist un d'ell

fotos La decisió d’anar a Olocau va vindre després de donar una ullada a les possibilitats per la nostra zona habitual i veure que el dia semblava seria gris i lleugerament plujós. Les pàgines dels diferents serveis de meteorologia donaven bones probabilitats a la zona de la Calderona de tindre un dia amb intervals de núvols i sol i, afortunadament, es van quedar curtes. Vam gaudir d’un dia fred però assolellat pels camins verds i frondosos de la Serra Calderona entre els termes d'Olocau i Marines. Supose que vistos des de fora tindrem Juan i jo una pinta curiosa carregats de càmeres i amb una gosseta amb jersei roig i orelles plantades. Efectivament ahir vam desembarcar a primera llum del dia als afores d’Olocau i vam iniciar una ruta circular sempre a la vista del castell del Real dels Vilaragut, cognom aquest d’una de les famílies més rellevants de l’antic Regne de València i que van ostentar el títol de Comtes d’Olocau. La Calderona no és com les nostres muntanyes més al sud. P

fotos Vaig veure la furgoneta de treball de Nick arribant a la porta de casa. Amb el seu equipament de costum amb gorreta d'expedicionari del desert, el meu llarguerut amic em va saludar amb ample somriure i la bonhomia que el caracteritza. El motor dièsel ens va portar amb bramuls de fera desbocada a Ròtova on ens vam trobar amb Juan. Canvi de vehicle i viatge entre la foscor de la matinada fins a Beniarrés. George, arribat de poc d’un viatge a Sudan, ens esperava amb cara de pocs amics. La temperatura era d'alguns graus sota zero i, amb els seus característics pantalons curts, estava gelat i cada segon de retard li va semblar una ganivetada de fred. Allà vam anar quatre amics i dos gossets per l’antiga via dels anglesos, passant el túnel fins a la senda que, per la solana, puja cap a la serra. És un tram de muntanyes entre el que naix com a Serra d’Ador i arriba, en passar el port de Salem, a ser la Serra del Benicadell. És una zona molt humanitzada tot i l’abandonament de mo

fotos Primera ruta seriosa de l’any amb un ambient ja plenament hivernal. Vam fer una circular de 16 quilòmetres amb un desnivell de 861 metres i, tot s’ha de dir, prou trenca-cames. És la ruta en la que quan penses que ja ho tens i sols serà baixar una pista forestal et veus novament embolicat amb camins empinats o descensos per costeres de forta pendent i desfetes pel pas dels vehicles amb rodes. Cal dir, sens ara positius, que vam gaudir d’unes vistes excepcionals de la Marina Baixa i l’Alacantí, arribant les vistes a muntanyes tan llunyanes com les de Múrcia pel sud, Castelló pel nord i, segurament, les d’Albacete per ponent.  El dia va ser gelat en un principi però de cels nets sols enterbolits per una boirina que desdibuixava lleugerament els contorns en la llunyania. Ja cap al final de la ruta una capa de núvols estratosfèrics va banyar d’una llum blanca que, com una pantalla de fotògraf, va eliminar els contrastos impedint fotografies més acolorides.  L’ascens el vam fer per ca

fotos Mentre la vida ens done forces Dia dos de gener de 2022, diumenge de principi d’any amb una temperatura fresca a principi del matí que es transmuta en qüestió de segons en bafarades d’aire humit i càlid. L’atmosfera, amb una lleugera boirina, es mostrava clara i calma. El dia d’hivern tenia aspecte de primavera, quasi de finals de maig, diria jo. És la tercera visita en poc de temps a la serra de l’Almudaina amb accés des dels diferents pobles del vessant nord de la Vall de Seta. Aquest remot indret i dic remot perquè tots els pobles són menuts, les serres immenses i amb extensions de terreny solitari per totes les bandes. Sols per ponent es veuen les dinàmiques capitals del Comtat i l’Alcoià. La Serra de l’Almudaina semblaria de vegades un gegant camp de golf sobre uns tossals, ja que en grans extensions sols es veu coscoll i cap arbre. Les pistes forestals semblen línies dibuixades sense obstacles fent ones sobre la superfície dura i seca de la serra. L’Almudaina sols sembla mé