Entradas

Mostrando entradas de noviembre, 2018

Somnis d’aigua

Imagen
Les nostres vides són els rius que donaran en la mar, que és el morir: allí van els senyorius, drets a se acabar i consumir; allí els rius cabalosos, allí els altres mitjans i més petits; i arribats, són iguals els que viuen per les seues mans i els rics. Jorge Manrique El pantà: negre, fosc. El lloc on aigua i terra es fan fang, es fonen en una pasta negra que es farà vida fèrtil o energia en milions d’anys. Ja ho sabia Deu quan va modelar Adam. Venim d’eixa barreja confusa de matèria i líquid que es va fer vida en mars prehistòrics. Com si fórem Blasillo i Cosme, els personatges de Forges que van filosofant pel camp, Salva, el meu company, i jo mateix, anavem cada dia per les sendes, encara d’horta, que unien el barri de Sant Josep de València amb la Universitat Politècnica al Camí de Vera. Entre les sèquies i camins recorde que parlàvem de la sequera que hi havia aquells anys. —I no plou xe—, dèiem, i raonaríem, tot seguit, sobre la importància de

Sueños de agua

Imagen
Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar, que es el morir: allí van los señoríos, derechos a se acabar y consumir; allí los ríos caudales, allí los otros medianos y más chicos; y llegados, son iguales los que viven por sus manos y los ricos. Jorge Manrique El pantano: negro y oscuro. El lugar donde agua y tierra se hacen fango, se funden en una pasta negra que se hará fértil o será energía en millones de años. Ya lo sabía Dios cuando modeló a Adán. Venimos de esa mezcla confusa de materia i líquido que se hizo vida en mares prehistóricos. Como si fuéramos Blasillo y Cosme, los personajes de Forges que van filosofando por el campo, Salva, mi compañero y yo mismo íbamos cada día por las sendas, todavía de huerta, que unían el barrio de Sant Josep de Valencia con la Universidad Politécnica en el Camino de Vera. Entre las acequias y caminos recuerdo que hablábamos de la sequía que había aquellos años. —Y no l

Dos veces en el mismo río

Imagen
Si sales unos kilómetros de Villalonga, siguiendo la que fue la plataforma del tren, vas junto a un Río Serpis que canturrea todavía feliz con tanta agua que acarrea. No sabe que algo más abajo la red de canales domará su empuje natural y toda una serie de fechorías van a cubrirlo de basura y desechos antes de que muera en el mar. Todavía a la Reprimala, una caudalosa fuente aporta agua que brota deliciosamente en verano y en invierno. Los lloberos siempre pudieron usar el agua que iba al río, pero solo allí mismo puesto que toda estaba destinada a los habitantes de la fértil Huerta de Gandia. En la zona más umbría de la vertiente este del Circo de la Safor, casitas y merenderos, incluso el trinquete de “Tarzan”, fueron ocupando el estrecho y fresco lugar. Tan estrecho se hace el camino que en días de mucha lluvia pueden caer las paredes de un débil acantilado cubierto de plantas con exuberancia tropical. Desde que era niño recuerdo haber ido y disfrutado del agua fresca,

Dues vegades en el mateix riu.

Imagen
Si ixes uns quilòmetres de Vilallonga, seguint la que va ser la plataforma del tren, vas al costat d'un Riu Serpis que cantusseja encara joiós amb tanta aigua que porta. No sap que una mica més cap a baix la xarxa de canals domarà la seua empenta natural i tot un seguit de malifetes van a cobrir-lo de fem i deixalles abans que muira al mar.  Encara a la Reprimala, una cabalosa font aporta aigua que brolla deliciosament en estiu i en hivern. Els llobers sempre van poder agafar l’aigua que anava al riu, però sols allí mateix ja que tota estava destinada als habitants de la fèrtil Horta de Gandia. En la zona més ombrívola de la vessant est del Circ de la Safor, casetes i berenadors, fins i tot el trinquet de Tarsan, van anar ocupant l'estret i fresc indret. Tan estret es fa el camí que en dies de molta pluja poden caure les parets d’un feble penya-segat cobert de plantes amb exuberància tropical.  D'ençà que era xiquet recorde haver anat i gaudit de l'aigua f