La qüestió de les Comarques Centrals. Una eixida de camp

fotos

La jubilació et permet ocupar el teu temps en aquelles coses que t’agraden i, en aquest cas, havia sentit parlar de la Universitat Sénior. Tenim a Gandia dues ofertes de les dues universitats públiques amb seu a València. En el meu cas vaig triar la de la politècnica per comoditat i horari.

Amb uns quants mesos ja, i amb diferents professors, he de dir que és molt satisfactori el fet d’anar i revisar coneixements o adquirir-ne de nous. Enfront d'eixe clixé del vell jugant a les cartes en la llar del pensionista del poble, l'home avorrit a la barra del bar o la colla de xafarders asseguts a un banquet al sol, els nous jubilats jo diria que viuen una segona oportunitat vital de fer del seu temps un moment en què gaudir altra vegada de la vida a més de socialitzar amb altres persones entre els seixanta i els huitanta. També és el moment de retrobar antics companys de treball, professors que vas tindre o alumnes que ara són els docents. He de dir que l'experiència és molt grata i gaudisc de les activitats oferides.

Dins l’àmbit del curs impartit per professor Juan Tormo, vam fer una visita de camp a les poblacions de l'interior. Recuperant eixe esperit del xiquet que porten d’excursió, vam pujar als autobusos per a arribar al centre d’interpretació del Parc Natural de la Serra de Mariola prop de les deu. En un magnífic mas en la rodalia de Banyeres, vam esmorzar breument mentre el vent del nord i els núvols arribaven cavalcant un cel cada vegada més gris. Feia realment fred i vam agrair la curta visita a l’interior i les explicacions sobre el parc i la seua gestió. Realment ja coneixia molt d’allò que es va dir i mostrar gràcies a les moltes rutes que he fet els darrers anys, encara que sempre s'aprén quelcom nou.

La segona visita va ser a Bocairent. El dia en eixe moment era gris i ombrívol. De la vora del riu vam caminar fins al museu de la festa dels moros i cristians. L'home que ens ho va mostrar, simpàtic i enamorat de la seua festa i el seu poble, havia sigut president de l’associació que agrupa tots els festers. Amb orgull va comentar que seria ell mateix el que encapçalaria la desfilada per les festes de Sant Blai pocs dies després de la nostra visita. El museu és curiós més que una altra cosa i el que més destaca és la gran figura d’un moro, batejat com «La Mahoma», que algun disgust ha causat amb la susceptibilitat actual i el terrorisme islamista. Sembla que en el passat es cremava i ara, per precaució, la trauen a desfilar i la tornen al museu.

A molt poca distància està l’antic convent rupestre de les Agustines que es pot visitar des de fa pocs anys. La història es remunta a l'any 1556, quan Mossén Melchor Ferre decidix construir un monestir per a unes futures religioses. Es tractaria d'excavar en la roca dels voltants i fer un monestir rupestre. El 10 de març de 1556, van arribar a Bocairent sis monges procedents del Convent de l'Esperança de València. L'any 1700 va ser segellada la cambra rupestre, construint-se el segon convent, per a donar pas el 1902 a l'actual monestir.

A l'interior del convent, els visitants poden contemplar l'església, utilitzada per les monges tal com estava fins a l'any 1700 i com a lloc d'oració fins a l'any 1900.

Amb la davallada de les vocacions el convent va quedar buit per allà el 2004. Davant de la possibilitat que es convertira en una propietat privada i es tombara o es convertira en altra cosa un moviment popular va aconseguir que passara a mans de la parròquia local amb totes les benediccions, mai millor dit, de l'Església catòlica. El cas és que es va obrir, molt encertadament, la part de les coves artificials com una atracció més a oferir als visitants del poble. 

En acabar la visita, el nostre grup va anar a una de les tendetes on venen els productes locals i vam anar a Ontinyent.

Un bon plat d’arròs al forn i vam seguir pel centre de l’antiga capital tèxtil fins a la seu de la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida. Certament, Ontinyent és una ciutat molt més bonica del que sembla que, fins no fa tant, era activa i industriosa. Ara per ara, el carrer Major, antic centre del comerç local, és una closca buida amb desenes de locals tancats i amb el cartell de "es ven o es lloga." L’hotel també està tancat i les fàbriques, especialment la de Paduana, o són altres coses o estan tancades.

Ja sols quedava la xarrada oferida per l’alcalde d’Alfarrasí. En un saló d’actes, que quasi omplíem, vam sentir parlar de la decadència de les indústries tradicionals i la reconversió cap a altres dedicades al plàstic. En un món global sembla complicat mantindre els equilibris i les ofertes de productes amb competència amb regions on la mà d’obra és molt més barata. El centres de les ciutats es buiden i sembla que no hi ha solucions senzilles al problema.

El sol es ponia per darrere de la làmina de plata del riu Clariano. La zona de la Cantereria, inundada fa uns anys, es regenera i les Comarques Centrals no acaben de ser més que un concepte necessari però mai del tot consolidat.

Era hora de tornar a casa passant prop de l’Olleria i Montaverner. El Benicadell, una gran massa blava tancant l’horitzó, ha vist passar els segles i la vida de les persones en un univers que roda i roda fins a l’infinit.