Els dijous al sol. La Font del Llimener.
Havíem baixat a la llera del barranc per la senda que ix de l’almàssera dels Moltó al poble d’Alpatró. Les façanes del poblet miraven la solana de la Serra de l’Almirall que s’alçava sobre abrics de parets arredonides que semblaven fetes amb una pasta tova al principi dels temps. Les quatre parets del que va ser una xicoteta fortificació, reconvertida en corral i ara, probablement, abandonades s’alçaven dalt del tossal . El nom és ben sonor: El Castellot, encara que per a ser sincers hauria de ser més aviat el castellet si parlem de la seua grandària. Esmorzant sota la llum esmortida d’un sol dèbil amagat darrere d’una capa plana de núvol blanc, ens deixàvem acaronar per la seua mà càlida, invisible i molt agradable que ens protegia de la humitat que feia sentir el fred en les parts més ombrívoles. Tots jubilats, els companys ara es dediquen a cuidar les terres i els jardins amb saviesa heretada dels pares i compartien experiències sobre varietats i conreus que són possibles ací a la z...