Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Aurora recordaba cuando iba al campo, como todos los días. La primavera parecía haberse instalado dos semanas antes en aquellos días finales de un invierno que parecía no serlo. Desde que murió su marido ella iba al campo y continuaba con el huertecillo. Tomates, patatas, lechugas, zanahorias e, incluso, algún huevo de las gallinas que tenía en una casita de obra que su marido, Miguel, había construido. Siempre habían sido labradores, por parte de padre y madre, pero la carencia de ocupación a principios de los sesenta los había llevado de muy jovencitos a Francia. Ella vivía allí arriba de una casa de burgueses en Paris, en las que se decían las “chambres”. Había dos chicas más españolas, de Zamora y de Cáceres, por más señas y, a pesar de que se trataban cómo si fueran una familia, Aurora prefería juntarse con las amigas del pueblo, dispersas por los “arrondisements” de la capital francesa, los domingos a la puerta de Notre Dame. Iban a misa y, aunque no entendían lo que de

Aurora recordava quan anava al camp, com tots els dies. La primavera semblava haver-se instal·lat dues setmanes abans en aquells dies finals d’un hivern que semblava no ser-ho. Des que va morir el seu home ella anava al camp i continuava amb l’hortet. Tomaques, credilles, encisams, carlotes i, fins i tot algun ou de les gallines que tenia en una caseta d’obra que el seu home, Miquel, havia construït. Sempre havien segut llauradors, per part de pare i mare, però la manca d’ocupació a principis dels seixanta els havia portat ben jovenets a França. Ella vivia allà dalt d’una casa de burgesos a Paris, en el que es deien les “chambres”. Hi havia dues xiques més espanyoles, de Zamora i de Càceres, per més senyes i, tot i que es tractaven com si foren una família, Aurora preferia ajuntar-se amb les amigues del poble, disperses pels “arrondisements” de la capital francesa, els diumenges a la porta de Notre Dame. Anaven a missa i, encara que no entenien el que deien, no passava res, el

Fa temps que buscava un llibre al qual li tinc molta estima. Es tracta de l’obra “Biologia i mites dels ocells” una edició exhaurida que va escriure ja fa anys el meu amic Jesús Villaplana . Coses de tindre una biblioteca molt extensa, no el trobava en el seu lloc i, ahir, mirant si podia haver caigut per darrere de la prestatgeria, el vaig trobar desubicat entre la fila de llibres de text de la meua assignatura. Un paper solt, guardat entre la coberta i la primera pàgina deia: “Moltes gràcies pel llibre, però sobretot per ser tan alegres, simpàtics i educats. Dona gust trobar-se amb gent així. Espere que es recupere. Eva” Em va vidre a la memòria de sobte aquell mes d’agost de 2014 en què mon pare, no ho sabíem, estava a punt de morir. Els problemes intestinals el van portar a urgències i prova darrere de prova els metges no encertaven el motiu dels mals. Per l’habitació van anar passant companys de penes. Primer va ser aquell xic de Vilallonga, casat amb una ve