Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Ròtova. El paisatge de la vida. La Lluna s’amaga per les parets enderrocades del Castell de Palma. La visió màgica, quasi irreal fa que m’ature uns minuts a capturar un moment efímer. La blanca esfera lunar s’amaga darrere de la muntanyeta. El joc planetari per un moment és perceptible. Vaig cap a Ròtova. Tots som el paisatge de la nostra infància. Em costa dir que soc de Gandia. En realitat el solar de les meues arrels és el territori de muntanyes i planes entre Xeraco pel nord i el Montgó pel sud. El Coll de Llautó ha sigut també la barrera invisible on ja no tinc aquests records de dies saltant marges i grimpant als arbres. Hui vos parlaré de Ròtova. Tal vegada els primers records són a una caseta que ara no sabria trobar. Sé que hi era als tossals que fan barrera al riu de Vernissa, conegut també pel nom de Balaçat per aquestes terres, abans d’acaronar el poble. Vagament, recorde dies d’estiu d’un xiquet protegit, estimat i feliç que jugava pels bancals de la rodalia de la caseta q...

Vivim una època paradoxal on campa a gust una humanitat tan poderosa com finalment fràgil. Mai va tenir l'esser humà tanta capacitat per a canviar el seu entorn, per a destruir o per a crear. Com a tèrmits voraços som capaços d’arrencar la pedra de la muntanya i transformar-la en gris formigó armat que es clava en el sòl i es rodeja d’asfalt. Grans pistes de negre betum obrin camí a monstres d’acer que ens permeten fugir al paradís mentre destruïm tant el paisatge que recorrem com el que justifica el viatge. On el formigó i l’asfalt s’imposen mai tornarà a ser el paisatge el que va ser. Les meues amigues alemanyes, les germanes Künneke, van arribar a Espanya en els cinquanta carregades d’una Leica de 35mm que els va permetre retratar en color una platja de Gandia on l’Hotel Bayren s’alçava solitari en un paisatge de dunes i afloraments d’aigua dolça. Dunes i arenals daurats on van retratar velles espanyoles de dol rigorós que es refugiaven davall uns paraigües negres...

"Dedicat al meu amic Francesc Morant, mestre amb tot el pes que té la paraula. Perquè se que entendràs el sentit de l'article com a saforenc que eres " Més enllà del balcó veig la torre de l’església d’Almoines i el tossal de Rafelcofer davall un cel de blau delicat. Al fons una serra de verd maragda que es perd fins a la següent vall. Resulta difícil no estimar aquesta terra més enllà de tota vel·leïtat xovinista. Pense en el nostre paisatge i recorde una afirmació que feia el meu primer professor de pintura Damián Català sobre la Safor. Ell deia que la seua bellesa és traïdora i que ens talla les ales o somnis de vida en altres parts del món. Tal vegada siga així. De fet, encara que m’agrada volar, sóc com un colomí que sempre troba el camí de tornada a casa. La meua terra és un xicotet univers de muntanyes que protegeixen com a bondadosos avantpassats valls i fèrtils planes nascudes de la fúria de milers de riuades. La bondat del clima i la saviesa de...