Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos El dia s’havia allargat amb altra visita al barri multicultural que envolta la Queens University. Com era dissabte l’ambient era a la vegada més relaxat que en un dia de treball però simultàniament més animat per les oportunitat d’oci. El sol era aprofitat en bancs dels jardins botànics, on molts seien gaudint del clima.  Vam tornar a recórrer amb els companys de viatge els patis neogòtics de la venerable institució educativa i vam anar cap al nord amb una parada a un exòtic local oriental on vam demanar falafel.  No són moltes les oportunitats de trobar cuina tradicional irlandesa o britànica. El centre és el territori de les cadenes de menjar ràpid i internacional i, com en aquest cas, asiàtica, italiana o mexicana. No era estrany veure molts colors de pell o dones abillades amb llargues túniques i el mocador al cap.  Belfast no és una ciutat molt gran i Falls Road, el barri catòlic que anàvem a visitar quedava a una mitja hora. No és fàcil arribar pels carrers seguint una líni

fotos Mon tio Juan tenia una finca en la Canaleta, una vall diminuta entre els contraforts de la Serra D’Ador. Deien que era una partida magnífica per als tarongers i que havia fet una bona compra. Ell era conegut per el malnom de “El Negre” per les generacions que ara estarien entre els noranta i els cent i pocs anys. Va ser per allà els anys seixanta quan es va fer molt famós per la comarca com a personatge més popular d’una “jazz band” que animava les festes de la jovenalla d’aquells temps. Fins i tot els van oferir anar a treballar a el Líban quan aquell país es deia “la Suissa d’Orient pròxim”. Una de les claus de la Canaleta era la protecció que oferien les muntanyes a la diminuta plana escalonada i altra era l’abundància d’aigua que hi havia. Ahir contemplàvem des de el penya-segat calcinat de la Penya del Moro la feraç plana de les hortes de la Safor amb la Canaleta en primer pla.  Era la meua tercera visita a la zona, part d’allò que diríem el territori, la patria xica os són

El centre de Belfast no és molt gran. Té quatre avingudes principals on es situen els edificis públics amb els quals li van voler donar caràcter de capital en aquells temps on era un referent industrial. Caminant per l’avinguda Chichester en direcció oest el teixit urbà va perdent magnificència fins a arribar al barri jurídic on als dos costats d’un carrer per a vianants estan les seus dels jutjats. Cap broma. Les tanques són altes i agressives denotant necessitat de seguretat. Les càmeres abunden. A la part nord del carrer un edifici neoromànic de rajola i, un poc més al nord, l'estació de policia de Musgrave també protegida per més càmeres, tanques amb afilades punxes i poca visibilitat cap a l’interior.  Per la banda sud un modern edifici envidrat allotja la Law Society House. Molts despatxos d’advocats ofereixen els seus serveis al costat dels jutjats principals. L’edifici més venerable de la zona, la Royal Court of Justice, és d’estil barroc de formes severes i contingudes. Pr

  fotos No fa molts anys que vaig descobrir aquest raconet de la Safor que a primera vista em va enamorar. Ja darrere del poble d’Ador, per una senda que pujava una vegada passat l’erm terrer entraves en un racó de majestuosos pins en un amfiteatre d’antics marges de bancals abandonats. El l'ortofoto que van fer els americans l’any 1956 s’observa encara la típica imatge dels conreus de secà. Ara, ja fa anys, era una selva verda i fosca amb una senda molt agradable que passava pel costat de la font del sester, sempre seca en els últims temps, i per les pedres campana. En eixa zona es va produir una solsida de pedres que s’amunteguen desordenadament en una àrea extensa. En un dels racons la posició de les pedres permet colpejar-les i sentir un so amb certa sonoritat musical. Hui estava tot cobert de cendra i fulles de pins com si algun boig haguera tirat tones de fideus per terra. Les pedres acusaven el pas del foc, però en aquesta zona alguns arbres s’havien salvat. L’olor de cremat

fotos La visita de gent forana, convidats a casa, sol portar-nos a visitar els indrets de cultura que a força de vida quotidiana conviuen amb certa distància amb nosaltres.  En el pati d’armes de l’enorme casalot un grup nombrós de visitants deambulaven pel pati i es feien fotos a l’escala que porta al Saló de Corones. El meu cap volava cap als anys de la meua infància. Prop de cinquanta-cinc anys hauran passat d’aquell dia on els meus pares em vam deixar en les mans del pare Montalva, el director aleshores del col·legi dels Jesuïtes a Gandia. Anava a fer una mena d’examen d’ingrés després de dos anys de parvulari a les Escolàpies on també portaven a la meua germana. Aquell dia de maig ha quedat gravat en la meua memòria amb els sobrevols circulars i els crits de les oronelles exultants d’alegria primaveral. Per la galeria vam arribar a una escala que comunicava amb les aules de dalt l’església i vam comprovar que tenia els coneixements mínims per a començar el curs següent. Aquesta es

Pels carrers dels voltants de Shankill Road em vaig trobar amb un home d’uns setanta anys que em va mirar amb un somriure i em va saludar. Era evident que jo era un turista carregat amb càmera observant amb curiositat tot l’entorn. Un habitant del barri aniria capficat amb les seues coses sense prestar atenció a les peculiaritats del barri. Vam tindre una conversa ràpida i li vaig dir que estava interessat en entendre la història d’Irlanda del Nord. Ell em va confessar que no era de Belfast, també estava de visita. Al meu poble, va dir, els anys de la violència no ho van ser tant. Belfast i Derry van ser les que més van patir aquesta guerra civil entre dues comunitats culturals enfrontades a mort. Després d’una ruta per carreteres rurals havíem arribat a Derry la segona ciutat per habitants d’Irlanda del Nord. Per la rodalia es respirava l’ambient normal d’una ciutat d’una grandària semblant a Càceres o Guadalajara. Des de l’altre costat del riu Foyle es veia una ciutat compacta sobre

  Por las calles de los alrededores de Shankill Road me encontré con un hombre de unos setenta años que me miró con una sonrisa y me saludó. Era evidente que yo era un turista cargado con cámara y mirando con curiosidad todo el entorno. Un habitante del barrio iría pensativo con sus cosas sin prestar atención a las peculiaridades del barrio. Tuvimos una conversación rápida y le dije que estaba interesado en entender la historia de Irlanda del Norte. Él me confesó que no era de Belfast, también estaba de visita. En mi pueblo, dijo, los años de la violencia no lo fueron tanto. Belfast y Derry fueron las que más sufrieron esta guerra civil entre dos comunidades culturales enfrentadas a muerte. Después de una ruta por carreteras rurales habíamos llegado a Derry la segunda ciudad por habitantes de Irlanda del Norte. Por la cercanía se respiraba el ambiente normal de una ciudad de un tamaño parecido a Cáceres o Guadalajara. Desde el otro lado del río Foyle se veía una ciudad compacta sob

fotos No va ser fins molt tard que vaig començar a conéixer la zona nord-oest de València. Llíria era un nom i la realitat de dues bandes de música famoses. La Serra de la Calderona tan sols era una silueta sense nom pel nord i una excursió amb el col·legi al monestir de Sant Esperit de Gilet.  En l'etapa nova de la meua vida que vaig encetar amb la decadència i mort dels meus pares, vaig assumir la fi d’etapes professionals i personals que em feien anar cap als anys de la maduresa. Els viatges per tota Europa del passat van esdevindre en rutes d’exploració per totes les muntanyes de la nostra terra. Va ser així com vaig començar a tancar un mapa mental entre Aitana i Penyagolosa en un sentit ampli i entre el Montgó i la Calderona pel que fa a les terres centrals del País Valencià. Recorde pujar en globus a Bocairent i recitar de memòria el nom de moltes serres que albirava des de les altures. Els valencians som un poble sacsejat per la història i privat d’una identitat comuna homo

Lluvia. Otro día con la llovizna que se soportaba más por necesidad que por convicción. Habíamos salido hacia el norte hasta adentrarnos en la red de carreteras diminutas entre colinas. Acostumbrados a un sol que casi siempre está a nuestra disposición, en Irlanda tuvimos que hacer de tripas corazón, coger el impermeable y andar por una tierra húmeda y fresca entre troncos cubiertos de liquenes. Estábamos en Glenariff. El cielo, en el momento de llegar, estaba gris y esto hacía el paisaje más sombrío y misterioso. Sería el escenario ideal para los cuentos de hadas y duendes escondidos por los alrededores debajo de las matas que rodeaban el camino. Una senda muy bien habilitada se internaba entre un bosque de grandes árboles que empezaban a mostrar los signos de la llegada del otoño. El agua brotaba en abundancia y explicaba sin más palabras el verdor que imperaba en toda aquella zona. Glenariff Forest Park es un bosque de 1185 hectáreas que se abrió a las visitas hace ochenta años y qu

fotos Pluja. Un altre dia amb el plugim que es suportava més per necessitat que per convicció. Havíem eixit cap al nord fins a endinsar-nos en la xarxa de carreteres diminutes entre tossals. Acostumats a un sol que quasi sempre està a la nostra disposició, a Irlanda vam haver de fer el cor fort, agafar l’impermeable i caminar per una terra humida i fresca entre troncs coberts de líquens. Estàvem a Glenariff. El cel, en el moment d’arribar, estava gris i això feia el paisatge més ombrívol i misteriós. Seria l’escenari ideal per als contes de fades i donyets amagats pels voltants davall de les mates que envoltaven el camí. Una senda ben habilitada s’internava entre un bosc de grans arbres que començaven a mostrar els signes de l’arribada de la tardor. L’aigua brollava en abundància i explicava sense més paraules la verdor que imperava en tota aquella zona. Glenariff Forest Park és un bosc de 1185 hectàrees que es va obrir a les visites fa huitanta anys i que forma part d’una vall glacera

La següent visita va ser al despoblat de Galboly un lloc que una vegada va albergar fins a seixanta habitants en el seu dia i ara, des que va morir l’últim dels habitants el 2013, un frare de l’abadia cistercenca de Porglenone, està deshabitat. L’accés es fa per una porta metàl·lica que cal deixar tancada perquè un ramat d’ovelles està solt per les praderies dels voltants i la finca és privada. Tota la muntanya estava coberta d’un vellut verd amb colossals cudols de pedra grisa caiguts de dalt de la muntanya i ocasionalment arbres, alguns en grups compactes, altres solitaris amb formes turmentades pels vents. El paisatge amb el camí ondulat portant-nos creava racons i vistes abans tan estimats pels paisatgistes romàntics i realistes. El camp quedava dividit per tanques metàl·liques i murs de pedra seca. No hi havia conreus, sols praderies. La mar, d’un blau fosc ja mostrava el canvi de l’oratge. Al fons s’albiraven les badies i penya-segats de la costa irlandesa i, a l’altra banda de l