Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Si el meu Juan tinguera un lema al seu escut d'armes seria sense lloc a dubtes, “Melior est longius, recentior et magis perplexa.” Que seria en valencià “millor com més lluny, més nou i més complicat” . Quan em proposa ruta, i ne té un bon garbell, cal posar-se a tremolar perquè darrere de proposicions innocents són coses que et fan matinar o et porten per dreceres de cabres. Això sí, he d’agrair-li eixa constant proposició de coses noves perquè sempre descobrim un racó que ens mostra més i més com és la nostra casa. Ahir vam anar a un poble, conegut com el dels comunistes, segons resa a la Wikipedia, perquè des de fa dècades sempre guanyen les eleccions locals ells. Si haguera de fer-vos una endevinalla, diria: “Quin és el poble que té frontera directa amb la Comarca de la Safor i, a la vegada està més lluny de la Safor”. Està a uns vint-i-cinc quilòmetres de la muntanya que li dona nom i té frontera amb la Vall d’Albaida, sent part de la Costera. Només pujar a la muntanya ...

fotos Buixcarró , fotos Mondúver La Serra Grossa, tot i no ser tan nomenada com la Calderona o La d’Espadà és un conjunt impressionant de paisatges que queden units en una cadena de muntanyes que va canviant creant diferents racons, cadascú amb la seua pròpia identitat. Es pot dir que el meu paradís de la infantesa va ser la Drova, una vall diminuta entre dos plecs de la Serra Grossa, pel sud l'obaga de l'Aldaia i pel nord l’esquerp i eixut vessant del Mondúver. Al matí, amb la inestimable companyia del meu amic Jesús vam anar per l’obaga del Buixcarró, per un camí que mor en una pedrera abandonada, a la recerca d’una papallona que menja la goteta de mel que ix pel melic de les figues. El dia estava i estaria enterbolit per núvols producte de la calor i la humitat d’aquests dies. Les penyes d’aquest racó són impressionats. Agulles de pedra, parets de colors ataronjats, covetes i esquerdes que amaguen boscos secrets. En el passat aquesta era una zona de conreus, però l’abandonam...