Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Jean Francois Arago va ser un savi francés que es va visitar els primers anys del S. XIX en la seua tasca de construir els triangles que completarien les mesures del Meridià Dunkerque, París, Eivissa. Van establir diferents estacions als cims de les muntanyes i una d’elles estava a la Serra de les Raboses de Cullera. En els dies de la seua estada va decidir fer una ascensió a la Serra de Corbera per a veure si podria ser el lloc d’una de les seues estacions i per això es va fer acompanyar per les autoritats. En aquells anys la serra estava farcida de bandolers, els quals van ser avisats i per això van decidir baixar escapant del que pensaven que era una batuda contra ells. En arribar a un dels pobles veïns va haver-hi un tiroteig causat per l’arribada dels delinqüents. Pujant a la muntanya recordava l'anècdota comentada a les seues memòries i que no sé si he reproduït amb correcció però que en qualsevol cas mostra com les muntanyes que tant estimem, eren en el passat una zona

fotos L’any passat per motius professionals havia d’anar amb certa freqüència a Picanya i passava en les anades i tornades pel costat del poble de Corbera i el seu magnífic Castell. Sempre donava una ullada imaginant el moment en el qual poder accedir al recinte tant com per a conéixer aquests contraforts septentrionals de la Serra que porta el nom del poble. A dies d’ara ja coneixia els cims del Massalari, tot el crestall, la zona de les creus de Tavernes, la Murta i tants altres indrets d'aquesta magnífica serra però quedava sempre pendent aquesta darrera zona.  De Corbera he de confessar que sabia ben poc. Mon oncle Gerardo, un home que ja major es va casar en una cosina de ma mare, era del poble i sé que de xiquet una vegada vam estar a sa casa. El “tio” Gerardo, era un home de pell bruna, ulls axinesats i cabell sempre negre. Fins ací la meua relació amb el poble que sempre veia anant o tornat a diferents llocs. Hui era el dia de visitar els seus voltants. En primer lloc, segu

  fotos Solen dir que els monestirs sempre estan en les millors ubicacions perquè els frares sabien trobar llocs amb aigua i bon clima. El de Corpus Christi de Llutxent està al cim d’un tossal veí del Castell de Xiu i forma part de les primeres elevacions de la Serra Grossa per la seua banda meridional. En una primera visita, ja fa molts anys, allà al principi de la dècada dels noranta, el vaig conéixer com un casalot obert i en ruïnes. Va ser construït el 1422 quan Olf de Pròxita dona a la comunitat de religiosos l'església, els terrenys per construir-lo i la dotació per al seu manteniment al lloc on ocorregué el Miracle dels Corporals.  Gaudí de gran popularitat en convertir-se en Universitat amb capacitat per a la formació de religiosos en Arts i Teologia allà per l'any 1475. En els dos segles posteriors, el monestir arriba ala seua esplendor, convertint-se en seminari per als frares missioners a Amèrica.  El segle XIX fou desastrós per al monestir per la desamortització de

Passe amb freqüència per Potries de camí al treball. A l’esquerra de la carretera està el Restaurant “Molí Canyar”, establiment creat on una vegada va  haver-hi  una  indústria  que aprofitava les aigües de la séquia que poc més amunt agafa camí cap a Rafelcofer. El “Molí Canyar” ha sigut lloc de moltes celebracions tant de la família com d’esdeveniments locals. Els meus companys de treball  Conxa  i Salvador eren part de l’associació de suport i d’acollida als xiquets sahrauís que venien els estius a fugir de la terrible duresa del desert. Havien organitzat un sopar benèfic amb participació d’un dels representants del Front  Polisari  que va parlar i ser aplaudit per les nombroses persones que hi eren. Els nostres amics  Paco  i  Chelo  també van acudir perquè una de les germanes d’ells estava molt implicada també en el moviment solidari. Qui diria, ara que hem abandonat als sahrauís, que aquell moviment de consens i suport entre la societat espanyola quedaria desfet pels interessos d

fotos Vaig tornar a les muntanyes de la mà del grup d’anglesos però el primer grup es va dissoldre a mesura els més vells van anar tornant al seu país o es van jubilar de les muntanyes. Ja sols queden George o Nick que de tant en tant entren a formar part del grup xicotet que formem Juan i jo. Juanes també és part de l’equip sols que quan són vacances i escapa de la feina i de la sorollosa Madrid. També hui ha vingut Diego, amic del poble de Juan i Ian un dels anglesos de grup que des d'abans de la pandèmia estava a la Gran Bretanya.  Cal no oblidar dels gossets que venen amb nosaltres i que silenciosament gaudeixen de la muntanya tant com nosaltres, King i Llum. Ja estem preparant l’arribada de Bianca i Curro, els raters que tenim Juan i jo i que en uns mesos vindran amb nosaltres. Jo diria que som un grup anàrquic, sense banderes i amb pocs rituals més enllà de l’acostumada copeta d'orujo que l’estimat Juan porta. No tenim samarreta oficial ni bandera però si un nom que ens d

fotos  Ahir vam tornar a les muntanyes. Controlada la crisi asmàtica, vam fer una ruta suposadament amable i no lluny de casa. Com sol ocórrer la realitat supera en moltes ocasions a la planificació sobre el paper. El Mondúver és per a mi el pati de casa i, per això, sembla que l’oblidem per a anar a llocs més llunys de casa i més desconegut. Es tracta d’una dialèctica entre el desig de Juan d’anar a veure novetats encara que queden a hores de casa i la meua d'aprofitar les serres que tenim a prop de casa. En el fons és una discussió entre què és més important el què o el com. Per a Juan és el què, què fer, quina cosa nova es pot veure. Per a mi és el com, anar a la muntanya, no importa tant quina sinó amb qui i gaudint de la conversa i la companyia no important on. Sempre trobem punts de compromís entre els dos, ja que a mi també m’agraden les novetats i sé que Juan també gaudeix de la conversa. Remuntant la costera per una pineda frondosa anàvem parlant de la política nacional me