Entre el vol dels mascarells i la mirada cautelosa del fraret.
La urgència inicial de capturar el fraret atlàntic (Fratercula arctica) es va metamorfosar gradualment en una observació més contemplativa i curiosa. Aquell impuls irrefrenable de prémer el disparador de la càmera va cedir el seu lloc a una pausa reflexiva. Els fotògrafs, en una dansa silenciosa amb l'entorn, variaven la seva posició: alguns drets, altres asseguts, i els més audaços, com soldats en plena missió, es llançaven cos a terra. Allà, mimetitzats amb l'herba, buscaven els deliciosos desenfocaments que envoltaven els frarets atlàntics en etèries boires de magenta, blanc i verd, donant a la imatge un sentit més oníric. Amb un angle picat, es podia obtenir un fons amb les tonalitats blaves de la mar que feia destacar els colors càlids de les aus i les roques. El que no pensàvem en absolut era com ens veurien elles, les aus. De tant en tant, alçaven els ullets per observar-nos: aquells maldestres gegants de dues potes, sempre a punt de posar el peu —o una part menys digna ...