Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos L’accés a la nostra meta es feia per pistes costerudes, però amb bon estat de conservació. A quasi mil metres d’altura la vegetació és més verda i les pinedes són d’espècies de climes més gelats.  El penyal del Castellet és, vista des de l’est, una columna de pedra impressionant que s’alça a la vora del camí. Un poc més endavant, també a l’esquerra, es veien restes de murs i torres coberts de vegetació. Seguint la senyalització vam trencar en direcció sud arribant al primer recinte, l’albacar, on camperols i bestiar s’amagaven en temps de guerra. Vam recórrer el recinte abans de grimpar a la part més alta. La senda, el seu tram final, ja quasi arribant al cim del crestall, és estreta i entre penyes amb caigudes considerables pels dos costats. Una penetrant aroma d’excrements d’herbívors, encara frescs, indicava que la zona és utilitzada per cabres o arruís que no vam veure, però que els gossos sí percebien. Llum, la major, trau tot el seu instint caçador quan va per la muntan...

fotos Encara no ha eixit el sol quan passem pel Coll de Rates. Entrem en un territori, el de Tàrbena, on els noms ens porten a les Balears. Sa Foieta Fonda, depressió del terreny tancada per orient per la Serra del Ferrer, és ara una extensió coberta de pins cremats fins les Penyes de s’Ombria ja arribant al crestall i als imponents penya-segats i runars que sempre m’han impactat per la seua magnificència. La carretera zigzagueja en un graó obert a la Serra del Carrascar de Parcent fins que l’abandonem per a ascendir per una altra fins al Colladet de les Peres i ja als Plans d’Aialt. Sembla que hem abandonat la càlida i acollidora plana costanera per a arribar a un territori molt més dur i agrest envoltat de serres espectaculars. Qui diria que Alacant té paisatges solitaris i gelats on la despoblació és un fet. Ja feia temps que tenia en el meu llistat una visita al Cocoll. Com bé diuen moltes webs de senderisme, aquest és un cim que passa desapercebut entre tantes muntanyes veïnes esp...

fotos 1 fotos 2 Sempre he tingut la sensació d’arribar a un lloc perdut entre muntanyes quan, per la carretera de Benigembla, de sobte, es veu el conjunt de cases que allotja als poc més de quatre-cents habitants que té el poble. És cert que els castellencs estaran ben ubicats en el seu tossalet entre serres, però el que és cert és que el poble s’alça en un encreuament de carreteres a una distància considerable dels pobles veïns. Res a veure amb la costa on de poble a poble hi ha sempre una escassa distància. Castell de Castells té un terme extens pertanyent a la Marina Alta y que fita amb la Marina Baixa i el Comtat. Com en altres pobles aquesta adscripció comarcal és purament administrativa, ja que es percep una fisonomia i estil molt diferents dels de de la zona costanera o, fins i tot dels de la Vall de Pop. Semblaria que aquest és una mena de vall perdut com el Shangri-La de la novel·la “Horitzonts Perduts”, però sols cal llegir un poc la història per a saber que no sempre ha gaud...