Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

La meua relació amb eixos objectes de fulls de pasta de paper, encolats i amb tapes més o menys dures és quasi la del fetitxista. Diuen que els primers plaers de la infantesa, allò que t’ha fet feliç, et marca tota una vida. Encara conserve un llibre quasi esgarrat, de tapes dures de color verd, llom obert pels anys i l’ús que va ser el primer llarg que vaig llegir sencer. L'idil·li amb els llibres va ser tal que vaig començar a atresorar-los des que era xiquet. En un premi de redacció vaig tindre un de còmics de Disney, la tia Hilde, la meua estimada tia alemanya, sempre regalava llibres, Damià Català, quan anava amb ell del seu estudi de pintura a la cafeteria, em pagava llibres o fascicles de l'enciclopèdia de l’estudiant. Tots feien col·lecció. Quan ja feia les dues dècades de vida tenia més llibres que tots els que van acumular els meus pares en tota una vida. La família va anar creixent i, fins i tot, es va convertir en una càrrega pesada en canviar-nos de casa. Cr

Crec que tots els xiquets són feliços el dia en què els pares els deixen entrar al llit de matrimoni i poden compartir la caloreta i el refugi sota llençols i manta. Així recorde jo els dies d’estiu en els que el pare anava a treballar i la mare anava pels queviures deixant-nos sols a casa. Els xiquets sempre pensen alguna malifeta si no hi ha adults. Com tots els mamífers estem programats a experimentar i intentar arribar als límits. Jo pujava dalt de l’armari i saltava al llit. Pense que és part de la meua natura: grimpar, pujar a un lloc i gaudir de la vista, siga armari, arbre o cim. No, ja no bote com abans, més aviat vaig amb precaució de no trencar-me la crisma, però continue gaudint de les vistes des d’un lloc alt com el que he visitat aquest matí. En una zona de les Majones, més concretament a la partida de la Basa de L’Orxa hi ha un mirador amb vistes excepcionals sobre el congost del riu Serpis en el seu trànsit entre la Vall de Perputxent i Vilallonga. Hui he agaf

La Font de la Mata era allà els anys setanta el més paregut a un lloc remot per a un xiquet. Per un caminet a vora el Barranc de La Parra, s’accedia pel riu a una casa en lamentable ruïna prop d’un rierol on mai faltava aigua potable. En les nostres aventures juvenils sempre es comptava amb una aproximació a la Font de la Mata, de vegades amb insensata inconsciència, per un barranc que no coneixíem i que es va mostrar com feréstec i abrupte, al límit de la perillositat temerària. El paratge del qual us parle s’amaga entre el riu i el camí a L’Orxa en la que es coneix com la partida de les Majones. La gran quantitat d’aigua sempre ha fet que un mantell verd atapeït com el vellut cobrira els bancals ja salvatges quan jo era xiquet. La vista més educada de l’adult es desdiu d’aquesta visió ximple de la realitat. La zona s’havia assilvestrat, però els bancals i els masos abandonats identifiquen amb claredat la que va ser una zona agrícola i ramadera que va entrar en decadència.

Mon pare, si la reencarnació existira, hauria segut un caçador en una tribu que vivia sols d’allò que aconseguia atrapar al dia. De fet ell contava la batalleta de “l’home primitiu” en la qual anava amb el seu amic Pepe Orihuel a per les captures que es menjarien el mateix dia. Encara d’una generació de supervivència en la qual tothom sabia com extraure-li els fruits a la natura es va criar anant a caçar, a l’horta o, el que més l’agradava a pescar. Es va fer amic dels pescadors professionals i en una època on els no professionals eren pescadors de canyeta i braç va començar a eixir a la mar amb barca. Hi havia un quid pro quo   i mon pare els arreglava els rellotges de bades o amb un preu millorat a canvi d’eixa amistat que tenien. El seu mentor va ser el “Tio Batito”, o Batistet a casa, un home de escassa talla cabell rull, pell curtida pel sol, ulls de pardalet i nas afilat sobrevolant una boca fina. En conjunt podria haver sigut un fenici, un pescador maltés o un dels

Fa uns dies la meua filla va marxar cap a Brussel·les a fer pràctiques amb una beca de la Diputació a una empresa de publicitat que, sembla, treballa amb els temes de la Comissió Europea. Fa setmanes que estem de preparatius per tal que puga iniciar una nova experiència a la capital de Bèlgica. Dilluns ens vam acomiadar als carrers de València doncs eixia a la matinada. Lluny queda aquella xiqueta que va anar de mala gana a l'excursió de la neu del col·legi. Ja han passat molts anys des que va marxar d’intercanvi a França. Quan va acabar el batxillerat la vam acompanyar a l’aeroport a acomiadar la sorollosa comitiva d’estudiants que anava a fer trastades a Malta. Cada eixida era un pas endavant cap a la independència. Fa ara tres anys que ens fèiem una forta abraçada als baixos dels apartaments per a estudiants de Möhringen un dels poblets de l’àrea urbana de Stuttgart a Alemanya. Sabíem, aleshores que ens veuríem en unes setmanes però tanmateix intuíem que el fil de tindre

Ahir vaig gaudir d'una jornada meravellosa entre la marjal i la platja que hui us porte amb fotos dels núvols gegants i dels animals. Era aquesta vesprada final d'estiu on encara el sol llueix amb força però on el mal temps, a punt d'arribar, s'albira amb núvols carregats d'aigua i electricitat que arriben a la costa. Els valencians som gent que hem de conviure amb una meteorologia boja de grans èpoques de dolça pau i tempestes de rauxa i aigua. Bollirà la mar com una cassola que deia Ausiàs March, en el meu país la pluja no sap ploure , afirmava Raimon. La veritat és que de vegades l'oratge és atemoridor, com és el cas d'aquests dies. Amb la filosofia aquesta de meninfot , amb la qual tant combreguem els valencians, diem " si plou, la deixarem caure ", però realment és que poc podem fer davant d'aquests fenòmens espectaculars que poden tornar-se contra la vida de les persones i el nostre entorn. Els que ja tenim anys solem recorda

“La naturalesa sempre usa els colors de l'esperit.” Ralph Waldo Emerson Deia el fotògraf Ansel Adams, especialitzat en paisatge i referent de tots els que ens agrada la fotografia, que el món és incomprensiblement bell: una perspectiva infinita de màgia i meravella. Hui, primera excursió de la tardor, encara que és estiu, volíem fer una excursió curta per a tornar prompte a casa. Dic de la tardor perquè una vegada comencen les classes, jo, com a professor que sóc, ja tinc la sensació que l’estiu ha passat. Ja sabreu, els que seguiu la pàgina, la passió que tinc per les muntanyes. Ahir necessitava una càrrega de bateria vital i a les sis del matí vaig preparar els estris de la muntanya per a arribar a les set, encara en eixe moment del dia en que veus tot just les coses entre la foscor blava de les primeres llums. George ja aguaitava a la porta de l’ajuntament de Lloc Nou de Sant Jeroni i pel camí que puja a l’ombria del Badall. Pel Coll de Llautó, junt al Tossal del

Amb la calor que fa i jo que vaig decidir pujar fa uns dies a les dues casetes en ruïna que sempre veig des de la carretera de camí al treball. No és un camí llarg, però tot i indicat, està mig perdut. Les casetes, que en la distància es veuen com les típiques de parra i terrassa on seure i gaudir de la vista, són poc més que quatre parets, grafitis desmanegats i matossar per tot arreu. Sec i mire el paisatge d’horta. Veig el polígon industrial de Palma i el Tossal de les Botes. Recorde dels llibres d’història que ací va tindre lloc la batalla dels agermanats contra les tropes dels senyors feudals i la seua cavalleria. Els agermanats venien aquell estiu del 1521 del Castell de Xàtiva. En arribar a la Safor van fer parada i fonda prop del Monestir de Sant Jeroni de Cotalba. A Ròtova es van acarnissar amb el poble i les propietats de Ximén Peris de Figuerola, un dels enemics assenyalats dels agermanats. Els senyors aguaitaven a les proximitats de l’assut del Vernissa, prop d’on jo e

La muntanya, la natura en general, no és amable ni acollidora. Oblidem quan transitem les sendes que comuniquen les valls que aquestes són el resultat de moltes generacions de pastors, roders i caminants que han trobat la millor forma de superar els obstacles que separen els territoris. Fa quasi un any vam entrar un dia de plugim al Barranc de l’Engina, nom aquest misteriós perquè no sé què dimonis pot ser o d’on ve. La paraula que més se li assembla vol dir en castellà inflamació. Com no siga que algú va acabar amb els peus unflats de passar aquest difícil barranc no li veig més trellat. O tal vegada si? Engina es, tanmateix un tipus de mol·lusc. Pot ser per algun fòssil trobat a l’indret? Com deia, a novembre de l’any passat vam anar i patir un dia de plugim que va fer que totes les superfícies de les pedres estagueren relliscoses. Vam arribar a dos obstacles d’eixos de grimpar que vam superar amb l’adrenalina a mil i preocupats pel resultat de l’aventura. Ahir jugàvem amb

Feia temps que volia explorar una Serra de la qual costa esbrinar el seu nom. Ara ja ho sé, però he hagut de buscar en diverses referències perquè en el mapa apareixen els noms dels barrancs i les àrees però no un nom de conjunt. Seguint les pistes de l’incendi del 2016 he trobat un estudi que parlava de l’incendi de Carcaixent, tirant del fil i lligant amb la paraula Reialenc que he trobat en el camí de pujada crec que no m’enganye si dic “Muntanyes del reialenc de Carcaixent”. La Serra que rep aquest nom està situada entre muntanyes amb més nom, com ara la Serra del Toro, darrere de Simat o la Serra de Corbera amb els seus impressionants perfils. Aquesta, que no és molt alta, sols té un relleu marcat en els barrancs que baixen pels costats però la part central és una altiplanació d'ondulacions suaus i vegetació esclarissada pels molts incendis i per la mateixa composició del sol. Efectivament l’informe de l’incendi parla d'incendis els anys 1981,1991,2010 i 2016

Flotando en el agua. Los recuerdos y los pensamientos flotan en el líquido y fluyen suavemente. Me acuerdo de los años de crisis y enfermedad mirando un cielo de nubes donde no puedes escapar. Hace unos años me gustaba agarrarme las piernas y, en posición fetal con los ojos cerrados, dejar que el cuerpo se balanceará como si fuera un ser primigenio en un mar prehistórico. Mi padre había sido nadador. La natación como deporte fue popular desde los tiempos de Damián Catalá y los miembros del club utilizaban el mismo puerto o estanques privados para entrenar, como era el caso de La Balsa del Tío Salvador. Con un padre nadador poco faltó para que naciéramos con cola y aletas como los peces. Aquellos años aún eran tiempos de balsas, pero no tanto de pozas para que la contaminación ya empezaba a castigar a los ríos. Las generaciones anteriores conocían mejor que la nuestra esos rincones del río donde había una piedra desde donde saltar al agua dejándose llevar por la corrient

Surant a l’aigua. Els records i els pensaments floten en el líquid i flueixen suaument. Me’n recorde dels anys de crisi i malaltia mirant un cel de núvols on no pots escapar. Fa uns anys m’agradava agafar-me les cames i, en posició fetal amb els ulls tancats, deixar que el cos es balancejara com si fora un ésser primigeni en una mar prehistòrica. Mon pare havia sigut nadador. La natació com a esport fou popular des dels temps de Damià Català i els membres del club utilitzaven el mateix port o bases privades per a entrenar, com era el cas de la Bassa del Tio Salvador. Amb un pare nadador poc va faltar perquè nasquérem amb cua i aletes com els peixos. Aquells anys encara eren temps de bases però no tant de gorgs perquè la contaminació ja començava a castigar els rius. Les generacions anteriors coneixien millor que la nostra aquests racons del riu on hi havia una pedra des d’on saltar a l’aigua deixant-se portar pel corrent. En el nostre cas va ser la bassa de Konnicks el pr

Acabamos de visitar el Barranco del Castell y ver las huellas del demonio y de Jesucristo, según la leyenda local, y el banco de piedra de los que os hablé en el artículo anterior. Pasamos por las casas de Cadis y ya vemos el rincón verde que contrasta con las vertientes peladas y rocosas de las colinas que cierran Pinet hacia Buixcarró. Ana nos habla del fuego y como llegó a quemar los límites del vergel. Entre los pinos se ven unos cuántos cipreses esbeltos, mediterráneos y, siempre, espirituales. No perdemos la oportunidad de visitar el inmenso algarrobo que se desparrama, reptante y expandiéndose por encima de las plantas secas por el calor intenso del verano. Bajando la calle de arriba que une el casco del pueblo con las casas separadas percibimos el olor a las cercanas granjas avícolas y porcinas que perfuman, más de lo que les gustaría a los pinateros, todo el término. Todo esto para no hablar de las moscas persistentes y cabezotas, pegalloses (pegajosas) como nos