Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Recorde aquella vesprada fa cinc anys en la qual una immensa columna de fum es va alçar per ponent. Va ser el principi del paorós incendi de Llutxent que va cremar la "Serra Grossa de Marxuquera". Tots vam témer per la sort del bosc únic de sureres anomenat "El Surar". Estiu de 2023. Pugem per la senda per a gaudir de la posta de sol i sopar en la foscor de la muntanya. La vegetació baixa s'ha recuperat i només les branques pelades i els troncs morts dels pins recorden el foc de 2018. La surera, en canvi, ha resistit bé i el xicotet bosc ha renascut de les seues cendres. Només en els troncs, encara carbonitzats, s'aprecien les petjades del foc. Els pins que es van plantar en el passat van morir, però una nova generació dels seus descendents creix amb força. Arribem per fi als miradors. Una plataforma de pedra s'obri al "Barranc de Borrell" i mostra un paisatge de parets de pedra vertical i el curs fluvial que l'aigua ha excavat al lla...

Va haver-hi un temps en què les muntanyes eren territori inhòspit allunyat de les rutes de la plana. Qualsevol desplaçament des de les seues entranyes suposava hores per sendes solitàries fins a arribar a la vall. N’hi ha prou a comptar les hores de viatge que avui es requereixen per a creuar la Península Ibèrica per a entendre la incomunicació de gent que tardaria quasi el mateix a arribar als pobles de la costa. Sorprèn la immensitat deshabitada que encara regna en les muntanyes. Es tracta d’allunyar-se dels camins i les carreteres i prendre les sendes que encara sobreviuen per a entrar en un món solitari que sembla que mai va ser habitat. La percepció és enganyosa ja que per poc que es vaja coneixent es descobreixen les ruïnes d’una civilització que es va perdre tan sols fa unes dècades. Cisternes, neveres, pous, fonts, corrals i caserius es disseminaven pels llocs on la sàvia estratègia de l’habitant de la muntanya decidia. En un lloc d’escassos recursos l’infinit engi...