Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos El pit-roig s’havia quedat enganxat amb les seues potetes en la capa de fang de la bassa que recollia l’aigua de la Font del Cossí. La nit havia sigut dura amb temperatures d’un grau en aquesta zona ombrívola del Barranc de Vallmelós. L’animalet estava balb i posava tota la seua energia defenent-se de Curro. El gosset l’havia trobat i olorava curiós el pardalet que estava completament indefens. Juan el va traure de la trampa mortal i el va posar a una zona assolellada d’on ràpidament va desaparéixer. Tota aquesta escena ocorria al costat de la Casa de Mahoma, una edificació no tan antiga abandonada a la seua sort i envoltada de matoll. No era la primera vegada que passàvem per l’indret. De fet, estàvem lligant dues zones de la serra que ofereix magnífiques vistes del pas entre l’altiplà castellà i la comarca de la Costera i l’autopista que va cap al sud entre el Capurutxo i els tossals on va morint suaument la Serra Grossa. La Font de la Figuera, l'últim poble valencià abans

Fotos Quan un viatge va de camí cap al seu final es barregen sentiments d'urgència, de certa nostàlgia i desassossec. Era diumenge, a primera hora del matí havíem caminat per la ribera del Lagan i havíem acomiadat la segona visita al St. George Market amb una actuació d’una colla d’alumnes d’un centre educatiu interpretant música popular irlandesa. El grup que havia vingut a la boda havia anat disminuint. Alguns ja tornaven aquest mateix dia i els altres ho faríem el següent. Vam dinar a un restaurant del centre comercial Victoria Square. Vist des del cel, en una vista zenital, el Victoria Square sembla una immensa nau espacial que haguera aterrat al centre de la ciutat. A diferència d’altres complexes semblants no agafa una illa i la urbanitza per dins, ací són els carrers de la ciutat els que continuen i s’integren dins de la superfície de nova creació. Aquest centre comercial que es troba entre Victoria Street, Chichester Street i Ann Street, que són dels carrers més cèntrics de

Eivissa és com una adolescent fugissera que apareix esplendorosa per damunt de l’horitzó o que s’amaga amb timidesa entre els vapors surant oculta sobre la mar. Des que era xiquet m’ha enamorat aquesta visió d’una terra promesa sempre inassolible i a la vegada tan estimada. La línia de serres de l’illa és un paisatge que als nostres ulls apareix verge i pur, que poc té a veure amb eixa illa de les nits de festa i drogues en què s’ha convertit. La nostra terra ha sigut testimoni del pas de generacions que supose també quedarien fascinades per aquella promesa de viatges a noves terres per la Mediterrània. Qui no voldria somniar amb un món nou i desconegut a l’altra banda de la mar? Els éssers humans som nòmades i sempre volem el que no tenim. Els llauradors i ramaders pujarien del poble pel Camí del Tarrassó als seus corrals i bancals amb eixa visió familiar a l'esquena. A la seua esquerra veurien la colossal visió dels vessants de la Serra de la Safor desplomant-se al riu per la zon

fotos Aquest dissabte de setmana de pont entre diversos pilars era la tercera eixida a la muntanya. Vam decidir anar a una zona que encara que ens és coneguda sempre ofereix nous moments de ruta i bona companyia.  El sol encara no havia aparegut per darrere de la Serra d’Ador, però un cel lluminós destacava la silueta del Castell de Palma per davant del cim del Montgó. Vam ascendir per la senda del Castell de Borró, passant pel seu costat sense entrar i per la Casa dels Garcia senda amunt fins arribar a la de les Planisses per a lligar tot seguit amb la de la Font del Llibrell.  Vam comprovar que el nostre fillol, un pinet que vam plantar fa uns mesos prop de la font, estava agafant força i es veia verd i sa. Era la primera vegada que el visitàvem tots junts els tres padrins de la criatura. Juan i Juanes van posar orgullosos mentre el regaven amb una quantitat generosa d’aigua. Els gossets com sempre anaven de dalt a baix olorant-ho tot amb gana i bevent en el llibrell que Juan va posa

Fotos Els turistes, acompanyats pels guies dels “taxis negres” s’aturen i senten les explicacions com si parlaren d’una batalleta llegendària ocorreguda fa segles. Des de l’arribada dels temps dels acords de Divendres Sant la violència no ha cessat encara que a nivells mínims en comparació a les dècades anteriors. Els típics taxis negres britànics ara són una forma popular de conéixer Belfast, els murals i la seua història. En un principi es van implantar com un servei alternatiu als autobusos que no entraven al barri per a evitar que acabaren com a barricada improvisada. Ara aquests taxis, alguns amb xofer amb passat complicat, han trobat un filó de negoci en el sector turístic. Sembla que les companyies són conegudes als barris i així, si una companyia és catòlica, amaga la placa original d’identificació i posa altra. Així eviten alguna bala si penetren el costat protestant. Un testimoni trobat a la internet així ho conta i com a excusa afirma que és millor així — alguns dels nostres

fotos El dia s’havia allargat amb altra visita al barri multicultural que envolta la Queens University. Com era dissabte l’ambient era a la vegada més relaxat que en un dia de treball però simultàniament més animat per les oportunitat d’oci. El sol era aprofitat en bancs dels jardins botànics, on molts seien gaudint del clima.  Vam tornar a recórrer amb els companys de viatge els patis neogòtics de la venerable institució educativa i vam anar cap al nord amb una parada a un exòtic local oriental on vam demanar falafel.  No són moltes les oportunitats de trobar cuina tradicional irlandesa o britànica. El centre és el territori de les cadenes de menjar ràpid i internacional i, com en aquest cas, asiàtica, italiana o mexicana. No era estrany veure molts colors de pell o dones abillades amb llargues túniques i el mocador al cap.  Belfast no és una ciutat molt gran i Falls Road, el barri catòlic que anàvem a visitar quedava a una mitja hora. No és fàcil arribar pels carrers seguint una líni

fotos Mon tio Juan tenia una finca en la Canaleta, una vall diminuta entre els contraforts de la Serra D’Ador. Deien que era una partida magnífica per als tarongers i que havia fet una bona compra. Ell era conegut per el malnom de “El Negre” per les generacions que ara estarien entre els noranta i els cent i pocs anys. Va ser per allà els anys seixanta quan es va fer molt famós per la comarca com a personatge més popular d’una “jazz band” que animava les festes de la jovenalla d’aquells temps. Fins i tot els van oferir anar a treballar a el Líban quan aquell país es deia “la Suissa d’Orient pròxim”. Una de les claus de la Canaleta era la protecció que oferien les muntanyes a la diminuta plana escalonada i altra era l’abundància d’aigua que hi havia. Ahir contemplàvem des de el penya-segat calcinat de la Penya del Moro la feraç plana de les hortes de la Safor amb la Canaleta en primer pla.  Era la meua tercera visita a la zona, part d’allò que diríem el territori, la patria xica os són

El centre de Belfast no és molt gran. Té quatre avingudes principals on es situen els edificis públics amb els quals li van voler donar caràcter de capital en aquells temps on era un referent industrial. Caminant per l’avinguda Chichester en direcció oest el teixit urbà va perdent magnificència fins a arribar al barri jurídic on als dos costats d’un carrer per a vianants estan les seus dels jutjats. Cap broma. Les tanques són altes i agressives denotant necessitat de seguretat. Les càmeres abunden. A la part nord del carrer un edifici neoromànic de rajola i, un poc més al nord, l'estació de policia de Musgrave també protegida per més càmeres, tanques amb afilades punxes i poca visibilitat cap a l’interior.  Per la banda sud un modern edifici envidrat allotja la Law Society House. Molts despatxos d’advocats ofereixen els seus serveis al costat dels jutjats principals. L’edifici més venerable de la zona, la Royal Court of Justice, és d’estil barroc de formes severes i contingudes. Pr

  fotos No fa molts anys que vaig descobrir aquest raconet de la Safor que a primera vista em va enamorar. Ja darrere del poble d’Ador, per una senda que pujava una vegada passat l’erm terrer entraves en un racó de majestuosos pins en un amfiteatre d’antics marges de bancals abandonats. El l'ortofoto que van fer els americans l’any 1956 s’observa encara la típica imatge dels conreus de secà. Ara, ja fa anys, era una selva verda i fosca amb una senda molt agradable que passava pel costat de la font del sester, sempre seca en els últims temps, i per les pedres campana. En eixa zona es va produir una solsida de pedres que s’amunteguen desordenadament en una àrea extensa. En un dels racons la posició de les pedres permet colpejar-les i sentir un so amb certa sonoritat musical. Hui estava tot cobert de cendra i fulles de pins com si algun boig haguera tirat tones de fideus per terra. Les pedres acusaven el pas del foc, però en aquesta zona alguns arbres s’havien salvat. L’olor de cremat

fotos La visita de gent forana, convidats a casa, sol portar-nos a visitar els indrets de cultura que a força de vida quotidiana conviuen amb certa distància amb nosaltres.  En el pati d’armes de l’enorme casalot un grup nombrós de visitants deambulaven pel pati i es feien fotos a l’escala que porta al Saló de Corones. El meu cap volava cap als anys de la meua infància. Prop de cinquanta-cinc anys hauran passat d’aquell dia on els meus pares em vam deixar en les mans del pare Montalva, el director aleshores del col·legi dels Jesuïtes a Gandia. Anava a fer una mena d’examen d’ingrés després de dos anys de parvulari a les Escolàpies on també portaven a la meua germana. Aquell dia de maig ha quedat gravat en la meua memòria amb els sobrevols circulars i els crits de les oronelles exultants d’alegria primaveral. Per la galeria vam arribar a una escala que comunicava amb les aules de dalt l’església i vam comprovar que tenia els coneixements mínims per a començar el curs següent. Aquesta es

Pels carrers dels voltants de Shankill Road em vaig trobar amb un home d’uns setanta anys que em va mirar amb un somriure i em va saludar. Era evident que jo era un turista carregat amb càmera observant amb curiositat tot l’entorn. Un habitant del barri aniria capficat amb les seues coses sense prestar atenció a les peculiaritats del barri. Vam tindre una conversa ràpida i li vaig dir que estava interessat en entendre la història d’Irlanda del Nord. Ell em va confessar que no era de Belfast, també estava de visita. Al meu poble, va dir, els anys de la violència no ho van ser tant. Belfast i Derry van ser les que més van patir aquesta guerra civil entre dues comunitats culturals enfrontades a mort. Després d’una ruta per carreteres rurals havíem arribat a Derry la segona ciutat per habitants d’Irlanda del Nord. Per la rodalia es respirava l’ambient normal d’una ciutat d’una grandària semblant a Càceres o Guadalajara. Des de l’altre costat del riu Foyle es veia una ciutat compacta sobre