Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Vaig descobrir el riu des d’un pont metàl·lic que el travessava uns passos més enllà de la tanca de l’institut que déiem “el nou” i ara les generacions més joves “el Maria”. No quedava lluny de casa i era un lloc familiar perquè ma mare havia tingut tota la vida família pels voltants. Era el vell pont del Ferrocarril a Alcoi ja en desús però encara habilitat amb dues estretes (mínimes) passarel·les per al pas de persones. Feia vertigen veure’t als peus de l’estructura aquella superfície blanca de pedres com ous prehistòrics (fent homenatge a García Márquez). Encara el Serpis o Riu d’Alcoi feia honor al seu altre nom de Riu Blanc. Aleshores la gent utilitzava com a femer la rampa que quedava a la dreta de l’estrep i les rates fugien entre restes orgàniques i andròmines que rodaven pel fort pendent fins a arribar a les aigües verdes i térboles d’una llacuna improvisada als peus. Amb certa freqüència les restes s’encenien en foc que ennegria el pont i la mateixa pendent. Ére

Ahir l’aparcament del supermercat Consum semblava la localització d’una pel·lícula de ciència-ficció. En eixir per la porta una desena de persones, cadascuna amb el seu carro de la compra, mirava amb cara inexpressiva el client que eixia amb la compra. Tots a una distància, jo diria, de tres metres. Semblaven aquells éssers contaminats per un virus alié de nom “els ultra cossos” que anaven a fer-se amb tu al mínim descuit. Tots ens hem tornat sospitosos. Ningú no sap qui té al costat infectat asimptomàtic i quan parles amb la caixera del supermercat, la pantalla que ens separa, és per a protegir-la a ella dels clients, amagada doblement amb una mascareta com la que jo mateix porte. Ara que estem en dies de Setmana Santa recorde als penitents amagats baix el capirot del pecat cobert amb la caputxa i la vesta. —Qui soc?— et preguntaven divertits aquells que et coneixien i als quals tu miraves als ulls buscant la cara amagada d’algú que no arribaves a esbrinar qui era. Les màscares q