Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Dedicat a l’amic Vicent Benavent. Ara per ara encallat a la plana sense poder anar a les seues estimades muntanyes. Espere una prompta i completa recuperació. Dissabte passat vam anar al Garbí. Per a mi era un cim desconegut en primera persona però que ja havia vist en fotos i, fins i tot, en un anunci d’una empresa de fruites. Juan em deia que pensava que el pic estava sobrevalorat i, certament, no era el primer pic per la Serra Calderona, que oferia vistes molt semblants amb tot el Golf de València a la vista. Tal vegada, l’avantatge d’aquest era que també permetia veure la zona de Sagunt i pel nord fins al Desert de les Palmes i el Bartolo, vista aquesta que també coneixíem d’altres visites per la Serra de l’Espadà. El Garbí quasi diria que el pot visitar tothom. Una carretera asfaltada permet l’arribada fins i tot de grans vehicles. En arribar vam arribar a veure un autobús aparcat i molts més vehicles. Ciclistes anaven a tanta velocitat per l’asfalt que calia anar amb quatre ulls ...

  fotos De camí cap a Olocau ens allunyàvem de les tempestes i la pluja previstes per a la zona nord d’Alacant. El sol dibuixava línies de llum per la part alta dels núvols que sobrevolaven la mar. A mesura que ens acostàvem a la Serra Calderona el cel es feia més i més blau i lliure de núvols. En arribar la temperatura era encara fresca, la llum clara i neta i els colors com acabats d’estendre sobre un paisatge de pinedes i penya-segats de pedra rogenca. Ahir a Olocau vaig aprendre un parell de coses més sobre aquest arbre i un localisme que mai havíem sentit. Amb certa sorpresa vam llegir que en el nostre camí ens endinsàvem dins de la que era la “Ruta de les Macollades” d’Olocau. Però, què era una “Macollada”? Aquesta paraula, definida en el diccionari castellà, com a lloc on naixen agrupats fulls, tiges, o peus d’una espècie, s’entén ací com un conjunt de garroferes que creixen juntes en un espai comú. Certament, Olocau és un espai on la garrofera va trobar un espai destacat. E...

Fotos La meua sogra mai ha perdut el seu sentiment de pertinència a l’Horta. Quan parla de l’Horta es refereix a eixe espai pla que envolta el Cap i Casal i més concretament a la zona de Carpesa i l’Alqueria del Pi on va nàixer. Malauradament està entrant en la desmemòria i va confonent passat i present atorgant el paper de gendre al de cunyat o el de fill al net. Tot i això els records del passat els conserva i va saber perfectament on anava quan li vaig dir que anàvem a fer ruta per Serra, poble aquest ubicat al si de la Serra Calderona molt prop ja dels límits amb Castelló. Per a ella i la seua família la zona de muntanya més propera era la Calderona a uns vint quilòmetres d’on vivien i encara recorda molts viatges i excursions amb els pares o amb els germans. -Ja fa temps que no hi he anat-, va dir amb un punt de melancolia. No és gens estrany que encara hui el Parc Natural de la Serra Calderona siga el pulmó de la immensa plana on s’ha creat eixa conurbació al voltant de València....