Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

Vaig eixir de la sala commocionat no tan sols pel final abrupte. Un xiquet ix de l’escola portat en l’aire com un rei per dos policies. Al menor no se’l pot tocar. És inimputable, està protegit per tots i pot dir el que vulga i fer el que siga que finalment traurà el cap per dalt de tots els adults. Què estem fent amb l’escola? Com a professor durant trenta-quatre anys, he tingut l'oportunitat de veure l'evolució de l’escola des d’un plantejament de l’ensenyament que ja no era tan tradicional fins al desgavell que es viu actualment a les aules. Jo vaig fregar a penes el sistema més autoritari on el castic físic, o el castic simplement eren la norma. No era inhabitual que algun company acabara d’esquena a la resta de companys amb els braços en creu. Escriure centenars de vegades una frase o una paraula eren una pràctica comuna i per als casos més difícils estava l'expulsió del centre. Els suspesos o la repetició eren vists com un gran problema per alumnes i família. Ara és t...

Són dies d’exàmens. Quasi tots els estudiants es preocupen en absorbir els últims retalls dels temes. Nerviosos i cansats, armats amb els seus bolígrafs, ataquen el paper subratllant, escrivint o dibuixant esquemes. Febrer finalitza amb un matí amb un sol que li costa calfar els quatre graus amb què ens hem alçat. La maquinària d’un institut de segona ensenyança s’ha posat en marxa fa ja una estona. Embalbits de fred cadascú dels membres d’aquesta comunitat s’ha alçat entre els últims negres de la nit i els blaus de l’alba. Alguns vénen de llars acollidores amb pares implicats. Altres deixen arrere l’infern d’una llar sense ànima. Com impel·lits per un magnetisme han anat replicant trajectes, formant grups i pujant als vehicles. Van carregats de motxilles unes vegades plenes de somnis de futur i altres buides d’inquietud intel·lectual. Els professors repeteixen rutines mentre esgoten els seus últims minuts abans d’enfrontar-se al treball de Sísif. En el jardí posteri...

Els alumnes del meu institut solen eixir per la part posterior del pati. La diferència d’horaris entre el "Col·legi Santa Anna" i "L'Institut d’educació secundària Vall de la Safor" permet que, quasi des que recorde, es veuen els alumnes d’uniforme del centre concertat a l’eixida del centre. Elles, segons conta la meua filla, van amb els seus scooters a trobar-se probablement amb amics dels quals els pares, amb tota probabilitat, els han intentat separar. Resulta xocant aqueixa contradicció entre l’uniforme que vol donar el toc xic dels centres religiosos amb aqueixa tendència universal dels adolescent de trencar les barreres i buscar els amors i les amistats més enllà dels desitjos dels pares. Fins a l’uniforme es converteix en un element de provocació acurtant faldes i ajustant camisetes. Els adults fem les normes i els joves les qüestionen. Res de nou davall el sol. El dijous vaig visitar aquest col·legi per a entregar un sobre. Les relacion...

Fa uns dies, xarrant a casa durant el sopar va eixir la paraula mentor i el nom d’un personatge lligat a la meua adolescència. Damián Català. No em va costar molt començar a relatar-li a la meua filla tants records de què fou el meu mentor en el sentit més pur de la paraula. Tindria jo onze o dotze anys quan el vaig conèixer. Jo era encara la gran incògnita de la família. Aqueix xiquet que no acaba de definir per on encaminarà la seua vida, quelcom solitari, fantasiador i feliç en el seu món de jocs. La meua germana era la que destacava per la seua capacitat dibuixant i, per això, va ser invitada a acudir a l’estudi del pintor, llavors un home d’uns 64 anys, per a aprendre. Jo vaig ser com el gran adossat. No és que no m’agradara dibuixar, però el meu era inquietud pura i dura que impedia centrar-me en treball intel·lectual sense acabar jugant en el meu món. Després de la conversació i els records va vindre el desig de mostrar-li a la meua filla els llibres que encara conse...

Bon dia. Què tal l’estiu? Ens saludem entre companys. La meua contestació ha sigut, bé... Realment puc dir que ha estat el no estiu. No he acabat de aturar i per això tinc aqueix regust de trobar-me novament amb un port de muntanya després de passar un de primera i un curt repetjó. Però no em puc queixar. Què dir en un entorn com el que tenim quan et reincorpores novament al teu lloc de treball i en al teu voltant sents la tenalla de la desocupació? En uns dies tindré novament l’aula plena de cares expectants. Alguns ja em coneixen, altres sabran qui sóc durant els pròxims nou mesos. En qualsevol cas i parafrasejant el títol de la pel·lícula. "Tot comença avui". Ser professor no és la ganga que molts suposen. Tenir l’energia mental i física per a enfrontar-se a una classe amb tota la seua complexitat és un repte anual davant el qual no es pot flaquejar. He vist per desgràcia molts companys que han sucumbit davant de la pressió i o bé acaben com un titella al...