Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos Fa anys el meu amic i mentor en tot allò que fa a la natura i les aus, l’amic Jesús Villaplana, em va convidar a il·lustrar un llibre de contes que havia escrit. A la manera de les faules, els animals i, fins i tot, les muntanyes, eren els actors d'històries de fantasia amb una base de realitat. Un dels contes parlava de la competència entre les muntanyes en el passat. En les converses que mantenien cadascuna volia proclamar les seues millors virtuts i, si hi havia una arrogant, eixa era la Safor, sempre presumint de ser la més alta de totes. És cert que gaudim d’una serra amb una morfologia única. M’agrada recordar els dies en què la neu arriba al seu immens con invertit i dibuixa les formes fins a fer-la semblar una muntanya d’Alaska o, en general, de latituds nòrdiques. En el conte, la deessa Gea, la terra, castigava l’arrogància de la Safor fent arribar-hi intenses precipitacions que van foradar com un formatge la pedra calcària i, amb l’ajuda del riu d’Alcoi, el Serpis,

fotos Si el meu Juan tinguera un lema al seu escut d'armes seria sense lloc a dubtes, “Melior est longius, recentior et magis perplexa.” Que seria en valencià “millor com més lluny, més nou i més complicat” . Quan em proposa ruta, i ne té un bon garbell, cal posar-se a tremolar perquè darrere de proposicions innocents són coses que et fan matinar o et porten per dreceres de cabres. Això sí, he d’agrair-li eixa constant proposició de coses noves perquè sempre descobrim un racó que ens mostra més i més com és la nostra casa. Ahir vam anar a un poble, conegut com el dels comunistes, segons resa a la Wikipedia, perquè des de fa dècades sempre guanyen les eleccions locals ells. Si haguera de fer-vos una endevinalla, diria: “Quin és el poble que té frontera directa amb la Comarca de la Safor i, a la vegada està més lluny de la Safor”. Està a uns vint-i-cinc quilòmetres de la muntanya que li dona nom i té frontera amb la Vall d’Albaida, sent part de la Costera. Només pujar a la muntanya

fotos Hi ha camins que són realment dreceres i no sendes que, amb trellat, van guanyant altura. Sembla que molts han oblidat el sentit comú en el nostre caminar per les muntanyes i busquen una mica d’adrenalina que els console d’una vida grisa. La senda que accedia al cim del Picaio de la Calderona — hi ha més cims amb aquest nom — ho feia pel vessant sud del barranc de l’infern, sota una pineda plena de trossos de rodé trencat que indicava una activitat minera en el passat. Si pujar ja era complicat, baixar seria una molt mala idea. A mesura que guanyàvem altura veiem el Port de Sagunt com una silueta retallada sobre una mar de llum, una immensa parcel·la nua on aniran les pròximes instal·lacions de la factoria de bateries i tota la complicada estructura de viaductes, autopistes, naus industrials i el poble de Puçol. La que seria una panoràmica impressionant en el passat des del Desert de les Palmes, el Castell de Sagunt, la rodalia de València, les serres del sud de la província, fin