Damian Català
Fa uns dies, xarrant a casa durant el sopar va eixir la paraula mentor i el nom d’un personatge lligat a la meua adolescència. Damián Català. No em va costar molt començar a relatar-li a la meua filla tants records de què fou el meu mentor en el sentit més pur de la paraula. Tindria jo onze o dotze anys quan el vaig conèixer. Jo era encara la gran incògnita de la família. Aqueix xiquet que no acaba de definir per on encaminarà la seua vida, quelcom solitari, fantasiador i feliç en el seu món de jocs. La meua germana era la que destacava per la seua capacitat dibuixant i, per això, va ser invitada a acudir a l’estudi del pintor, llavors un home d’uns 64 anys, per a aprendre. Jo vaig ser com el gran adossat. No és que no m’agradara dibuixar, però el meu era inquietud pura i dura que impedia centrar-me en treball intel·lectual sense acabar jugant en el meu món. Després de la conversació i els records va vindre el desig de mostrar-li a la meua filla els llibres que encara conse...