Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

fotos La primera de les contradiccions va vindre en la mateixa ruta del viatge. Anàvem a Irlanda del Nord, part del Regne Unit, i per a entrar a aquest territori els europeus ara necessitem el passaport. Els vols als aeroports de Belfast tampoc són directes. Si li sumem que la connexió amb Dublín és freqüent, directa i que hi ha un servei d’autobusos, fa que siga més pràctica la entrada de manera clandestina en el Regne Unit. Els acords del Brexit han permés una frontera oberta cap a la república i estricta si es tracta d’anar a l’altra illa del Regne Unit. De fet no vam poder trobar el punt on estava la frontera ni al anar ni al tornar. Irlanda, l'illa, està dividida en dues parts. El 1921 la part majoritàriament catòlica va guanyar la independència i el nord-est va quedar en mans de la majoria protestant que hi habitava a aquells comtats. El paisatge no mostra cap discontinuïtat, tampoc hi ha canvis significatius en l’arquitectura. En realitat no hi ha una diferència significativ

fotos Ahir, qüestions d'oratge i d’agenda personal, vam fer una ruta circular des d’Almiserà. Ja fa anys, quan vaig començar amb els senderistes anglesos, vam fer una ruta passant pel castell i baixant pel barranc seguint una senda costeruda i de pedra solta. La primera cosa que em va sorprendre del Castell de Vilella (ara el Museu Arqueològic de Gandia, Maga, el cita com a Refugi de Vilella) és la imponent posició enlairat en un tossal de parets verticals per tres dels quatre costats i l'imponent mur occidental preparat per a qualsevol atac per l’únic costat accessible. Vilella es troba en un lloc diferent de la resta de castells. Si quasi tots estaven a un tir de pedra de l’horta aquest es troba ben aïllat entre barrancs i cims de la Serra Grossa. El Castell de Borró sembla estar en un lloc més accessible i no a massa distància. Tampoc s’albiren les vies més accessibles d’entrada a la comarca, per la qual cosa tampoc com a punt de vigilància dels camins en la distància era mo

fotos Molt apropiadament valdria allò de dir que estàvem “al cinqué pi”, perquè a primera hora del matí, quan els primers rajos de sol fregaven la copa dels arbres ja estàvem en una zona inhòspita i solitària entre Bicorb i Millars. El camí de pujada és tan enrevessat que difícilment se superen els quaranta quilòmetres per hora per una carretera estreta i plena de corbes. Ja en la pujada veiem la forma tallada pels núvols d’un sol de fresa de forma circular perfecta. Prop del kilòmetre deu de la carretera, ja en terme de Millars, passa per davall d’un pont el Barranc de Tambuc. Millars, durant els segles VIII al XIII va estar habitat i freqüentat per berbers que parlaven el amazic. Per això conserva topònims com Tambuc, que comparteix etimologia amb la cèlebre ciutat i regió de Timbuctu, situada en el confí desèrtic i meridional del Sàhara. Se'n diu Tingues-Buqt en el dialecte berber tamasheq i significa ‘la part més allunyada’. Curiosament, Tambuc se situa en el confí desèrtic i m

   fotos Setembre és el mes on a pesar d’estar en estiu els indrets abans congestionats, tan sols fa uns dies, es mostren una altra vegada amb la tranquil·litat de la temporada baixa. Efectivament, vam arribar, pense, jo els primers i vam gaudir de les espectaculars vistes sense interferències visuals. La primera part de la senda dels "pantaners" o dels ponts ja mostra les parets verticals dels dits “Calderons” que són els penya-segats oberts a tall de ganivet pel riu Túria. En els anys cinquanta hi havia una ruta per als treballadors que estaven fent l’embassament de Loriguilla. Per tal de poder accedir a la pressa es va fer un camí per la llera del riu amb dos ponts. Aquests van caure amb el temps i l’ajuntament els va rehabilitar creant una ruta molt popular pel sentit aventurer i popular que tenen els ponts que, per altra banda, estan protegits i són prou segurs. Res a veure amb la feina dels raiers, que així es diuen, d’abans que conduïen els troncs riu cap a baix i podi