Illa Saltee. Dia D, hora H.
Amb certa impaciència, acompanyada per una manifesta poca traça vam abordar la llanxa amb cabina per al patró i una superfície central on vam poder seure atapeïts com somorgollaires incubant els ous. Com al desembarcament de Normandia, havíem controlat amb certa ansietat l’estat de l’oratge. Totes les previsions indicaven que tindríem un matí assolellat i una vesprada enfosquida per l’arribada de pluges ponentines. El sol d’aquell matí era dolç i calm com una balada cèltica. La mar, tantes vegades traïdora en aquest punt de la costa, semblava acollir-nos com una mare amable i tranquil·la. Per la bocana del port ens vam anar endinsant en la mar deixant les petites edificacions de Kilmore Quay coronades per la seua capella a l’esquena. Per la proa es veia el perfil de les illes cada vegada més a prop i amb més nitidesa. La Saltee menuda és un espai protegit on no es pot desembarcar i la vam veure solitària i muda per la banda de bavor. Tan sols les pedres grises d’una vella casa, un esqu...