Las maletas del caracol / Les maletes del caragol

  La fragància del passat penetra en la memòria amb la forma d’un fil de fum de pólvora i una melodia que no he oblidat. Jo dormia en una habitació que donava al carrer i normalment em despertava amb l’udol de la sirena de la Fusteria Martí i les veus dels seus empleats entrant a treballar a les huit del matí. Els dies de falles escoltava com arribaven els coeters de la despertà, sempre seguits per la banda de música, tocant una marxa que semblava no canviar mai d'any en any. Era alegre, enèrgica i dinàmica, jo afegiria que també combativa. Era com si obligaren els veïns a deixar la calor del llit i eixir a l’aire fresc de març. Encara amb el pijama, corríem emocionats la meua germana i jo a veure’ls passar. Tant contents com atemorits, miràvem per una esquerda que hi havia baix la porta. A penes veiem les cames dels fallers passant. De vegades el petard encès queia davant de casa i veiem les rabioses espurnes taronja anunciant l’imminent esclat. Apartàvem aleshores la cara i sentí...

fotos Ahir València em recordava vagament als escenaris de la pel·lícula Blade Runner. Una ciutat amb desenes de parades oferint menjar, el fum de les xurreries, els estrangers amb les bicicletes, hindús amb el turbant, asiàtics d’ulls allargats i cabell llis, pantalles amb tipografies efímeres i vídeos en constant canvi. Això sí, l’atmosfera, encara que enterbolida per una boira apegalosa, gaudia de la llum d’una primavera avançada. El cuc farcit de carn humana, al límit de la seua capacitat, va penetrar en les entranyes de la ciutat i va vomitar gran part de la seua càrrega a la plaça d’Espanya. Són dies de falles i la ciutat està de gom a gom. El que és ja un barri xinés al cor de València —no confondre amb el vell “Barri Xino”— recupera esperit valencià per uns dies amb una immensa falla presidint l’espai buit entre els quatre cantons. El monument efímer, de les grans, s’alça ple de color al centre d’una massa d’adoradors que com en un ritual van pegant-li la volta. No cal dir que ...

Fina era més lletja que un pecat, hagueren dit els més vells en temps d’absència de correcció política. Ara es diria, intentant dissimular i amb certa hipocresia, que el seu físic era particular. O, per no quedar mal, que la bellesa estava realment en l’ànima. El cos deforme de Fina era el resultat d’una discapacitat produïda per un embaràs desenvolupat en un mar amniòtic de substàncies tòxiques i el part complicat d’una mare jove completament destruïda per les drogues. Castic de Déu, va sentenciar Na Lola que sempre tenia un cert sentit dramàtic de la decència aliena. Va nàixer en plena crisi de l'heroïna dels anys huitanta en un poble de l’Horta Nord de València. De sa mare no va saber quasi res, ja que un dia va anar a vendre el seu cos i ningú més la va tornar a veure. Els avis de Fina, collidor ell, mestressa de casa ella, bones persones, però amb les llums justes per a criar una xiqueta, van aconseguir portar endavant una vida tan fràgil que semblava que no passaria dels prim...

Amb afecte per a aquesta família tan pròxima. La cerimònia de la mort es desenrotlla en l’actualitat en els polígons industrials i les autopistes radials de les ciutats grans i mitjanes. Els cotxes passen ràpids enfront de les naus industrials coronades per rètols de neó de colors cridaners. El taronja de la il·luminació pública contamina i liquida el fresc blau de la nit que es vist de taronges, marrons i bruts ocres. Esperem a la porta del tanatori. Com en una seqüència mecànica, com el compte arrere d’un detonador, Ximo, quasi un germà per a la meua esposa, havia gaudit de les seues últimes hores amb els seus amics en la falla. El cafè, la tertúlia, els trivials assumptes de la comissió, la brusa i les salutacions constants d’aquells que feia temps no es veien. El carrer, en dies de falles, està replet de gent. L’esclat continu de petards, que irrita per repetició, ompli l’aire d’aqueix olor de sofre que tant associem amb la festa. Al fons un monument tan enorme com efímer. Per ...