La màgica soledat de Culla
Les carreteres són solitàries, enrevessades i costerudes. No és fàcil trobar altres vehicles ni benzineres en una comarca tan feréstega on se sent la soledat. No cal més que mirar el nombre de habitants dels pobles, que sumen uns quatre-mil però que probablement seran menys, per a adonar-se dels problemes de despoblació. El sistema de guiatge no va bé perquè ací també la xarxa de telefonia sense fil funciona si funciona i no en tots els llocs. Tampoc abunden els senyals o les indicacions i moltes vegades et porta l’instint després de recordar haver vist les posicions dels pobles en el mapa. Culla era la meta d’aquella vesprada. Poc abans d’arribar es veia la figura robusta dels porxos de l’ermita de Sant Cristòfol i un poc més endavant el conjunt de cases penjades al tossal. Els carrers costeruts i ombrívols anaven agafant un aspecte “medieval” no sé dir si impostat. En els darrers anys s’ha imposat una moda consistent en deixar la pedra del mur a la vista. Com ens van corro...