La banda de Marchante

Quan teníem deu o onze anys el col·legi solia portar-nos a veure algun partit del Club de Futbol Gandia que es celebrava entre setmana. Supose que seria part d’un acord entre col·legi i club per a potenciar l’afició entre els més menuts. En fila índia, amb el nostre davantal a ratlles de punys i coll blau cobalt arribàvem a l’estadi i ens assentàvem en les grades a animar al club local. La veritat era que a aqueixa edat poc duràvem en el mateix lloc ja que en una estona ens escampàvem per la contornada i acabàvem en el proper riu tirant cantells rodats que intentàvem fer rebotar en l’aigua.

La meua infància, la nostra infància, va tenir lloc en un espai de llibertat i aventures que avui els xiquets van perdent. Gandia era un nucli encara relativament compacte i separat clarament de la resta de pobles pel laberint de camins i sèquies que conformaven l’horta de la Safor. La bicicleta era el vehicle de l’explorador per excel·lència amb què ens arriscàvem a recórrer qualsevol carrer de cap a cap del terme. El meu mapa de la infància va arribar a estendre’s des del Real de Gandia al Cor de Jesús, des del poliesportiu fins a Les Esclaves, la platja i l’abandonat Clot de la Mota, cobert llavors d’immensos muntons de grava endurida per la pluja. Un poc més major ja vaig poder explorar en bot la part final del Barranc de Sant Nicolau, solitàri, recòndit i amb sabor de riu africà ignot.

Inclús a les cases particulars era possible l’aventura. Les velles estructures de corrals i pallisses, ja en desús, eren autèntics parcs de jocs plens d’amagatalls i replecs misteriosos. Les cases rurals abandonades pels iaios, i a tan sols utilitzades pels néts, eren llocs d’exploració i troballa de nous tresors. A casa de la meua iaia paterna hi havia una caixa amb còmics emmagatzemats anys i panys, una cuina de les de carbó dormida després de l’arribada del gas butà. Artefactes d’un altre temps que s’acceptaven sense arribar a entendre'ls. Aqueixa disponibilitat d’espais i la falta de joguets mes tecnològics ens portava a la creativitat. Un espai muntat amb caixons de taronges i cobert amb vells llençols nugats amb cordes i claus era una fantàstica tenda de campanya. Un encerclat de troncs de llenya i cadires era una pista de rodeo americà amb un ànec exercint de bou. La fantasia era possible a falta d’electrònica.

En aqueix mapa de la infància hi havia igualment territoris enemics on no gosàvem entrar. Com a fills de famílies de classe mitjana teníem la pruïja de classe que ens impedia mesclar-nos amb xiquets de les anomenades, amb un cert to de disgust, escoles nacionals. En els anys setanta l’emigració era, fonamentalment, del centre i del sud d’Espanya. Dir, "és que son castellans" en la subtilesa del llenguatge era com dir pobres, de baixa classe, pàries. El racisme encobert no ha deixat d’existir encara que ara la prenguem amb gent de més lluny. Com sempre ha ocorregut, aquestes famílies arribades a la recerca d’una millor vida eren les que ocupaven els llocs més baixos en l’escala laboral, jornalers, obrers, porters d’edificis... Encara que la realitat era que pocs parlàvem valencià en aquella època, els castellans tenien l’handicap de no poder canviar d’idioma per a demostrar el pedigrí i per això quedaven assenyalats davant dels valencians aborígens que miraven amb disgust la seua entrada en les famílies locals.

Els barris creats per a allotjar a les classes obreres anaven adquirint aqueix to de marginalitat que espantava als xiquets bé de col·legi religiós. Al final del Carrer Menéndez i Pelayo, com s’anomenava llavors, no existia el pont que avui creua el riu i per això era com un replec sense eixida de la ciutat. Justament al final un parell de blocs de protecció oficial formaven el carrer anomenat aleshores "Azafor" un lloc on vivia, i continua vivint gent de classe treballadora i modesta economia, llavors emigració interna espanyola avui marroquins majoritàriament. Un grup de xiquets de la nostra edat, acabdillats per un cert Marchante, eren quelcom així com les tropes de Al-Qaeda per als americans en Afganistan. Es contaven històries terribles al voltant de la perillositat d’entrar en els dominis de la banda de Marchante, segurament només en part reals i en gran manera llegendes urbanes. Vaig tardar molts anys a veure-li la cara a aquell personatge famós que tantes llegendes suscitava. Avui en dia el recorde vagament. Sé que era un poc més major i d’aparença forta i segura. Durant uns anys part del vell aulari del Col·legi dels Jesuïtes va ser llogat a les escoles nacionals per una reforma i això va permetre que compartírem espai físic sense arribar a mesclar-nos. Poc o cap tracte amb ells. Les diferències de classe es perceben clarament des de la infància i encara que algun de nosaltres fórem igual de pobres sentíem clarament la posició social que ens havien inculcat en el trencaclosques de la societat gandiana dels setanta.

La pubertat és una edat sense pietat en què la venjança i l’assetjament estan a l’orde del dia. Això no s’ha inventat ara. Mai me vaig veure embolicat en això, però molts dels meus companys conspiraven per a enganyar a un altre i fer-li una trampa en un carreró i humiliar-lo a puntellons i colps. Hi havia per tant una certa violència en les relacions entre gent de l’edat. Ha de ser quelcom marcat en els gens i de fet els ximpanzés en llibertat s’uneixen en bandes adolescents que són capaços de matar a colps a qualsevol desgraciat que se’ls encreua en el camí.

La geografia de la infància va anar morint a colp de plans urbanístics. El paisatge gandià es va cobrir de carrers concebuts per al vehicle i no per a les persones i el trànsit es va ordenar per als més ràpids a motor. Pocs xiquets gosarien avui en dia a ficar-se en les veloces rotondes que jalonen els encreuaments de les avingudes. Si volen un poc d'adrenalina n'hi ha prou amb atropellar o matar a tirs a qualsevol personatge dels videojocs. Amb el temps la meua generació s’acosta als cinquanta i els nostres fills ja ni tan sols són xiquets. La vida ens va dispersar i alguns no van arribar a recórrer més que algun tram del nostre camí. No sé de cap que haja arribat a ser famós o milionari. La majoria suren en les mateixes aigües, mes o menys, que les dels seus pares. Quan tenim oportunitat de trobar-nos a penes si ens reconeixem; amb més pes de què solíem, amb calbes, arrugues, amb lents i prou canviats. Em pregunte que haurà sigut d’aquell líder del carrer Azafor. Haurà superat la barrera de les classes socials? Serà un geni en els seus negocis? Un alcohòlic o un virtuós? Continuarà sent un tipus violent tal com era conegut? Qui sap. Tots naixem iguals, pelats i plorons, desvalguts i innocents, però quan iniciem el camí mil inèrcies ens desvien i ens allunyen com el mateix univers que s’expandeix en totes direccions des del nostre punt de vista.