L’ubic i esquiu centre de l’univers

El pati posterior d’Alacant és un dèdal de terra blanca i vies d’asfalt. Àrids tossals i muntanyes sorgeixen en un paisatge marcià colonitzat caòticament. Una vella casa de camp sorgeix entre talús i talús de les autopistes. Una pedrera de penya-segats escalonats, amb parets blanques tallades a plomada, és coronada per una tremuja de proporcions titàniques. Algunes barriades arriben a abalançar-se sobre les autopistes en orgia promíscua amb els polígons. Els senyals de circulació i les tanques publicitàries lluiten per atraure al conductor. El navegant, no obstant això, aguaita entre les senyes fins que detecta el tòtem màgic coronat per la M majúscula.

Estic assentat en una taula d’un McDonald's, perdut al bell mig del que va ser l’àrid camp de l’Alacantí. Un dia de llum acerada de final d’agost amb cels que presagien tempestats per ponent i blau i ombres esmolades per llevant. És un d’aqueixos dies de 33 graus immisericordes que obliguen al refugi a l’empar d’un caritatiu local dotat d’aire condicionat. No em puc queixar, el wifi i la taula són gratuïts amb la consumició i em permeten fer temps fins a l’hora en què tinc la cita.

He demanat una espècie de taco mexicà adaptat a la multiculturalitat de la societat nord-americana. Pollastre de granja industrial arrebossat, cansalada fumada anglosaxona, formatge cheddar, tomaca, encisam i salses. La meua cocacola és light com resultat de la meua consciència penedida. Les creïlles, deliciosament greixoses, són el triomf del pecat front a la virtut de l’amanida. Mentre vaig buidant la safata navegue per les pàgines del diari en línia.

A la meua esquerra una bella xica amb uniforme androgin i cua de cabell arreplegada davall la gorra corporativa s’afanya a netejar. Armada d’un drap blau i una bossa negra va deixant l’aroma al clor del lleixiu. L’empleada s’acosta i alce en ratolí de la taula. Mentre em somriu dibuixa un rastre d’efímers reflexos corbs sobre la superfície després de la qual cosa segueix el seu peregrinar.

El local té aqueix aspecte estranyament familiar del dejà vu. Vist un vist tots. Està ple a aquestes hores. Tot just entrar es percep aqueix característic olor dolç, gras i apegalós a fregit i mescla de menjars tan semblant al dels aliments tornats a la vida i que s’han emmagatzemat en el congelador durant mesos. La suau humitat de l’aire condicionat alleuja i contrasta amb l’atmosfera rescalfada de l’aparcament.

Joves amb barbeta i ulleres redones d’aire alternatiu. Dones i homes atacats pel greix. Jovenetes recents arribades de la platja amb cossos de photoshop, encara lluny del perill de les arrugues, els clavills i o els penjolls. Diversos homes mengen sols, com jo, mentre es capfiquen en els seus tablets o telèfons intel·ligents. Som els de la fila del club dels cors solitaris. En les taules xiquets i matrimonis mengen aqueixa espècie d’aliments d’astronautes embolicats en cartons coberts d’acolorides imatges que promocionen un producte molt més insuls en la seua pròpia essència que en la seua icona. Palletes, tovallons, culleretes, bosses, cistelles, botelletes de plàstic o gots amb tapa s’apilen caòtics com si es tractara de ciutats en miniatura després d’algun terrible cataclisme. Tot un abús d’envasos llançats a la velocitat de les mandíbules al contenidor. Plaer ràpid, hedonista i insensat. Crim del qual acabe de ser còmplice.

Una xiqueta amb texans curts, camisa de tirants rosa i llacet blanc es fica davall la meua taula a la busca d’un joguet del Happy Meal que ha eixit volant en provar-lo. Un altre xiquet en Shenzhen, Xina, els fabrica amb sou de misèria nit i dia. Tal vegada somia poder arribar a ser ell mateix el client de la cadena i poder dilapidar sense control.

De sobte els xiquets desapareixen i les mares es queden xarrant indolentment en una taula repleta de rebutjos, com un espècie d’escacs del caos on els peons són els gots, les cistelles de cartó el castell i una zebra del joguet de regal el cavall. Dos de les xiquetes s’han quedat dibuixant en quaderns amb aqueixa concentració que arriben a tenir els de la seua edat quan quelcom els interessa. Són xiquets criats en aquesta societat del benestar on el menjar encara abunda. Hi ha qui diu que li arriba inevitablement la gran fam mundial a aquesta humanitat que acapara els recursos a una velocitat de vertigen.

La cadena s’ha fet verd en el seu color corporatiu a Europa. Si triomfa ho farà extensiu a tot el món. La ideologia animalista i les crítiques a la culpabilitat del fast food com a origen la pandèmia d’obesitat en el primer món estan arraconant el roig carnívor dels seus orígens.

En la paret grans fotos formen un mural. Una xiqueta d’aparença nòrdica en pijama i amb trenes rosses menja els menús de la franquícia. Pareix eixida d’un banc d’imatges; familiar, entranyable, amb bona venda. El prototip de la xiqueta model perfecta i de la família virtuosa que xoquen amb la complexa realitat moderna.

La cua de clients es fa i desfà a colp de comanda. Sobre els seus caps l’altar dels desitjos prohibits, el pecat de la carn. Les hamburgueses de les fotos són tan apetitoses i retocades com les mateixes top models que anuncien els cosmètics. Darrere de la barra els empleats uniformats repeteixen la coreografia sincronitzada de tots aquests locals. De vegades somriuen sincerament, altres fingeixen, però tots repliquen la filosofia imposada per la marca americana. Podríem estar a Londres, a Hèlsinki, a l’aeroport de Shiphol o al mateix Nova York. La gegantina M és, tal vegada, el millor símbol de la nostra societat capitalista. Global, humana, sorprenent, malgastadora, carregada de publicitat i imatge vàcua amb tota la seua glòria i la seua misèria. El McDonald's és el diorama del món occidental, modern, interconnectat i global. El model de treball productiu, poc pagat, de l’empleat del mes, del somriure amable, dels llocs de treball efímers i individualistes està ací.

McDonald's és el microcosmos d’una societat que probablement se’n va a l’abisme del canvi climàtic entre tants i tants banquets del malbaratament. Tal vegada per això la M regna en aqueix paradís del capitalisme que són els centres comercials, que com un univers en expansió es disseminen per tota la terra en el moment que la globalització arriba al barri. Un acudit del principi de la invasió americana d’Afganistan representava el país com un encreuament d’autopistes amb una M en cada nuc. No han pogut però no els han faltat les ganes.

El mateix centre del nostre univers social, cultural, occidental i capitalista està per totes les bandes, s’expandeix com en un big bang en totes direccions i es distingeix clarament per aqueixa M de doble cara que aguaita darrere de les teulades i els terraplens de qualsevol autopista. M d’amable, M d’amenaçadora.