"A la meua companya Conxa Llorca avui que creua una etapa volant en
què serà segur una llarga vida"
Escolte Boccherini en un calorós matí de quinze d’agost. És una melodia
bella la de "Els
espanyols es diverteixen pels carrers de Madrid"
per a començar el meu primer dia de vacacions completes d’aquest estiu. Aquest
2012 està resultant un any difícil en molts sentits. El nostre país s’enfronta
a una profunda crisi que, ara mateix, es dissimula entre la calor i les
vacacions d’aquestes setmanes. Després del parèntesi arribarà novament
setembre. Furiós i tens.
Fa dos dies vam canviar els plans després de trobar el cinema d’estiu amb la
taquilla tancada. Amb els entrepans i les begudes vam buscar un lloc on sopar
i, no sense abans haver mantingut les típiques baralles familiars sobre la
idoneïtat del lloc, ens vam decidir per l’escullera del port de Gandia.
Hi ha una pedra plana, quelcom així com a mitja distància de la seua
longitud total, que coneixem des de la nostra joventut. En moltes nits d’estiu
de fa vint i tants anys ens assentàvem en el mateix lloc i gaudiem abraçats del
meravellós espectacle de la línia de platja amb totes les seues llums dibuixant
les fites arquitectòniques, de la tremolenca brisa o de l’aigua brillant davall
els molls del port. L’especial posició permet una panoràmica de 360 graus des
de les llums de Dénia a les de Cullera. En la nit la vista recorre l’esclat de
llums de les platges o segueix els vaixells que van i vénen. Com si es tractara
de la banda sonora incidental, les onades arriben en formacions romanes a
estavellar-se contra les defenses pètries. Ací i allà els pescadors s’intueixen
per les llums verdes que com a lluernes vibren en l’extrem de les seues canyes.
Si hi ha sort inclús la lluna pot aguaitar surant del mar o es poden veure els
esclats de color dels castells pirotècnics de les festes dels pobles.
Crec que tots tenim llocs especials en la nostra geografia vital. Tal vegada
siga un arbre on solíem jugar, un banc en un parc on per primera vegada ens vam
enamorar o una cim des d’on vam entendre per primera vegada nostra menudesa i
la immensitat del món perduda la nostra vista entre serres i valls. El
paisatge, per a la nostra desgràcia, és molt més permanent que nosaltres
mateixos i quan tornem a un dels nostres santuaris personals ja mai som els que
vam ser encara que siguem nosaltres mateixos.
En vint anys que han passat tenim una filla meravellosa, milers de
quilòmetres a les nostres esquenes, moments inoblidables, els nostres pares
estan en la seua vellesa, la nostra salut es debilita colpejada pels anys i
arrosseguem mil moments i experiències a les nostres esquenes. El bagatge de la
nostra vida inclou tant els millors moments que mai vam poder imaginar, els
èxits i els triomfs personals com les més clamoroses decepcions i somnis
trencats. La vida no és una tasca fàcil.
Qual Ulisses que torna a Ítaca, de vegades, tornem a port. La immensa roca
plana segueix aferrada en el seu lloc i nosaltres recuperem per un moment
aqueixes belles sensacions primàries que ens uneixen amb aquell homínid africà
que va gaudir d’un cel d’estreles en algun desert àrid, amb aquell polinesi que
seguia el vol de les aus cap a una llunyana illa o amb el genet de les
estepes que va veure les praderies engrunsar-se bressolades pel vent. Algunes
nits d’estiu pareixen eternes, plenes de sentit en el nostre esdevenir. Algun
d’aqueixos moments pareix que fan renàixer dels nostres gens aquell
"jo" que vam ser en la vida dels nostres avantpassats.
No és un gran any, és veritat, però seguim vius i hi ha encara moltes coses
per les quals val la pena lluitar. Si val la pena esperar és precisament per
aqueixa intuïció que si se’ns concedeix la gràcia de la vida encara podrem fruir d’aquests meravellosos, eterns i fugaços somnis d’estiu.
Comentarios
Publicar un comentario