Ja no hi ha lluernes en les nits d’estiu

Al final del carrer Sant Ramon hi havia un dacsar que en les nits d’estiu lluïa ple de panotxes i lluernes. Rodejant-lo i, junt amb una àmplia sèquia, una senda girava en angle recte i eixia fins a la via del ferrocarril d’Alcoi. Com en un somni recorde la màquina de vapor: Tronadora com un animal mitològic. Expulsant fum i vapor. Després d’ella algun vagó diminut trontollant. Com tots els xiquets saludàvem il·lusionats als desconeguts viatgers i a l’espectacle d’una màquina tan magnífica i aterridora al mateix temps.

Era creuar la via i arribar al hortet de l’oncle Antoni. No era estrany veure'l concentrat en les seues tasques. Sempre una salutació cordial i moltes vegades un regal d’unes tomaques o alguna hortalissa per a portar a casa. Després de seguir uns metres més la via s’accedia a un dels únics ponts ferroviaris d’estructura metàl·lica que encara creua el riu Serpis. Hi ha una edat, aproximadament cap als dotze anys, en que els xiquets, especialment els xics, desperten un cert esperit aventurer, explorador i ,perquè no dir-ho, temerari. El meu cosí Alberto gaudia creuant les barres metàl·liques per l’estructura inferior a uns deu metres d’altura sobre el llit. Jo mateix el seguia per vergonya torera més que per convicció.

Tornant uns metres, just on es situava la ruïna de la caseta de duanes que una vegada cobrara taxes pel trasbals d’aliments, seguia el camí. Era l’entrada a una recta que deixava veure al fons la capella i el grup de cases de fatxada blanca que emmarcaven junt amb la sèquia el camí. Va ser ací el lloc on, en els migdies d’hivern, vam aprendre, de la mà de mon pare, a portar la bicicleta que ens havien regalat en Nadal.

L’Alqueria de Martorell sempre ha sigut un punt de referència en la història de la meua família materna. De xiqueta ma mare es refugiava dels bombarders a casa dels seus iaios i els seus estius transcorrien en aquest decorat. En la meua infància mon oncle Miguel encara tenia casa i estable i sovint jugàvem amb les meues cosines entre patis i corrals. En el sòl, junt amb la sèquia, els veïns havien excavat trinxeres d’obra des d’on poder llavar la roba. Les granotes raucaven en el llit artificial d’aigües clares sempre replet de plantes i algues verdes que oscil·laven suaument al ritme del corrent. En un pati obert entre cases hi havia un vell pou de què s’extreia aigua fresca que s’abocava, des del poal metàl·lic, en un contenidor de pedra tancat amb una panotxa que, si es retirava, deixava córrer l’aigua fins als càntirs que els llauradors portaven amb si.

De nit, en els tranquils estius dels seixanta, els xiquets retallaven melons d’Alger i inventaven fanals amb què desfilar jugant. A la porta de les cases rogles de cadires i veïns  que xarraven al fresc rodejats del perfum a terra humida i plantes.

El camí seguia, ja en direcció al Real de Gandia i, després d’una rampa es bifurcava a la dreta fins a arribar al motor que extreia aigua. Just en la revolta hi havia un robust mur de pedra coronat per una resclosa que permetia alliberar, en cas de necessitat, la sèquia mare cap al pròxim llit del riu. És bell recordar com una obra tan senzilla era realment un castell imponent als ulls del xiquet que vaig ser. Just en aqueix lloc vaig tenir un enfrontament amb un gos agressiu al qual vaig aconseguir detenir immòbil i amb mirada reptadora.

El motor de reg era l’oasi fresc dels dies d’estiu. Davall la fragant figuera gaudíem de l’immens cabal d’aigua fresca que escapava veloç per les sèquies per a regar els camps. Era el moment de refrescar-nos i omplir les cantimplores de les bicicletes per a seguir cap a Real de Gandia. Podíem triar El Camí Real o una senda entre tarongers que moria en el llarg perímetre enmurallat del Trapig ducal. Cada excursió era un nou descobriment en un món que ens pareixia acabat de disposar per al nostre gaudi.

Ahir vaig fer el camí de tornada passejant junt amb les meua esposa i el gos fins a Gandia. Els primers camps comencen a ser una selva impenetrable en el seu abandonament. Grans avingudes buides es deterioren amb el pas del temps, l’acció dels vàndals i l’assot dels elements. Les immenses naus de Tableros Faus llangueixen entre erms desbrossats amb herbicides. Junt amb la carretera muntons de runes converteixen els marges en improvisats abocadors. L’edifici del vell motor i el meu castell romanen junt amb la variant de la carretera nacional com els moais de l’illa de Pasqua, impàvids però atònits davant dels canvis. La carretera talla l’antiga connexió natural i només s’arriba a Gandia travessant un baden de parets de formigó cobertes de pintades. A l’altre costat, ja en l’alqueria, un parc i la ronda de Gandia substitueixen els bancals de la meua infància. Una dona sobreviu des d’aquest hivern en un cotxe convertit a casa en un replec de l’espai. Llava amb una ampolla d’aigua i estén la seua roba interior en una corda entre el cotxe i les mates. A vegades se la veu amb una dignitat que impressiona donada la seua situació.

Ja no hi ha sèquia ni els veïns s’assenten enfront de les cases. Un parc infantil és usat per xiquets, en el seu majoria  immigrants llatinoamericans i musulmans. Les seues mares garlen abillades amb el vel islàmic i llargues túniques negres. La capella de Martorell ja no té teulada. L’armadura, de trams triangulars, roman subjecta als murs coberts de grafittis que enlletgeixen la pàtina de líquens que almenys li donava la dignitat dels edificis antics.

Gandia té aqueix aspecte sense esperit que va adquirir en els anys de l’esclat immobiliari. L’urbanisme desenrotllista va cobrir de formigó i asfalt un paisatge que s’havia creat amb la paciència dels mil·lennis. Avui, per totes les bandes, tot és un conglomerat de naus, centres comercials mig buits, de cases i edificis entre solars que no van arribar a completar-se. La crisi profunda que estem vivint no es nota a primera vista. La màquina sense ànima continua rodant a tota velocitat. Els cotxes van i vénen ràpids pels carrers on una vegada va estar el dacsar.

Ja no hi ha lluernes.