Jo no sóc babau

Els veïns xarren en les voreres al voltant de les taules d’una terrassa mentre refresquen la calor del matí. A Gandia no és difícil trobar a coneguts i xarrar breument de qualsevol tema actual. En un xicotet tram de carrer una òptica, una basar xinès, un bar, una fruiteria, un banc i una botiga d’electrodomèstics. És aquesta última, precisament, la que regenta un parent llunyà de la meua esposa. Fa ja temps que ens fa els arreglaments elèctrics i les instal·lacions d’alarmes, televisió i electrodomèstics. Fa unes setmanes li vaig dir que volia canviar de nevera i em va dir que m’esperara i que ell passaria a donar-li una ullada. Efectivament tot era un termòstat que després de ser canviat no va requerir la reposició de tota la nevera. És precisament aquesta confiança la que ens porta que s’ha de seguir comprant en la seua botiga els electrodomèstics a pesar de saber que en algun comerç més gran són un poc més barat.

Fa una setmana, precisament pagant la reparació del frigorífic, vaig xarrar una estona amb la seua esposa i em va confessar que venen molt poc i per això tanquen en les vesprades d’estiu. De fet l’estoc en botiga és limitat i la majoria d’aparells es compren després de demanar-li consell i amb el catàleg general de la cadena que representa. La cruel crisi s’està portant les reserves de la família acumulades al llarg dels anys i, com tots, van capejant el temporal de la millor forma possible. Una de les seues filles, llicenciada en farmàcia està acceptant treballs en condicions paupèrrimes per no començar en el limbe dels parats.

A poc a poc veiem la cascada de botigues del xicotet comerç local que van sucumbint enfront de les grans cadenes, la majoria multinacionals de capital estranger. Efectivament botigues com Mediamarkt o Leroy Merlín donen treball però a poc a poc afonen en la misèria el comerç local. No és un fenomen nou. En els Estats Units ja fa temps que cadenes com Wal Mart destrossen sous, salaris i la subtil xarxa de teixit social que s’articula al voltant de les xicotetes botigues.

Vam ser tan panolis que ens vam decidir ja fa anys a comprar productes fabricats en qualsevol altre país i finalment vam soscavar la capacitat de fabricar quelcom a Espanya. Pa per a avui fam per a demà. Vam acabar comprant productes d’ultramar en les webs internacionals i vam ofegar la capacitat de la nostra societat de regenerar-se, ser creativa i oferir llocs de treball. Hem venut les nostres ànimes al diable i, molt em tem, no canviarem per molt que ens intenten convèncer.

Si fórem una societat intel·ligent començaríem a intentar comprar productes que tingueren el segell i la bolla de "fabricat a Espanya". Algú hauria de dir-ho i tots hauríem de fer-ho, no per vetlats nacionalismes sinó per la nostra pròpia supervivència. Quan comprem quelcom en Mediamarkt deuríem de pensar "Nosaltres sí que som babaus".