Retorn a la infància

Ma mare ens va dir, - Anem, Carrer Caputxí 49. Encara que igual ha canviat el nombre . Ací era la casa dels seus iaios, ho recordava perfectament. El lloc on havien transcorregut els seus estius de la infància. Li vam preguntar a un transeünt, un home major que creuava la plaça. Sí, va contestar, hi ha un carrer anomenat Caputxins.

Ma mare feia mesos que m’ho havia demanat. Em va dir,- Podríem anar algun dia a Xàtiva-. Per diferents motius havia postergat el viatge, però ahir, un dels meus últims dies d’aquestes vacances d’estiu, vam organitzar una xicoteta expedició formada per la meua filla, la meua sogra i ma mare per a complir amb el seu desig.

Xàtiva sempre va ser un lloc especial per a ma mare. Era precisament el poble d’origen del meu iaio i el lloc de les seues vacances de la infància. Amb amor mai dissimulat sempre parlava dels seus familiars, de la casa del iaio en la falda del tossal del castell i de l’aigua que brollava d’una font directament en el seu interior. Les anècdotes i les escasses anades i vingudes al poble dels nostres avantpassats sempre tenien un cert sabor mític i aroma de record.

Degué de ser cap als anys quaranta quan ma mare corria feliç pels estrets carrers de la vella Xàtiva. En una ciutat amb escassos cotxes els xiquets tenien barra lliure per a córrer tots els ravals des del laberint empinat que abraça el castell fins a l’ampli bulevard replet de grandiosos plàtans. Cal dir que aquesta és una ciutat que respira sabor  i pes històric més enllà de la seua importància actual. El castell, abraçat a la cresta d’un tossal, es plega a la seua curvatura majestuós com una muralla xinesa en miniatura i domina la vall que s’obri cap al nord sense deixar de perdre de vista el corredor de Montesa, la ruta que antany jugara el paper d’artèria principal entre els regnes de Castella i València. Xàtiva, ciutat dels Borja, Sant Felip de la derrota dels “socarrats”, que van penjar per sempre al rei cap a baix per la crueltat amb què va tractar als vençuts.

Ma mare taciturna i despistada i la meua sogra, contant mil i una anècdotes sense parar, anaven juntes en els seients posteriors. Com em sol succeir  últimament, no arribava a saber el grau de consciència de ma mare respecte al que estàvem fent. Ella ho té clar, vol eixir tots els dies de casa a passejar i amb el seu vestit d’estampats blaus i bossa de mà i sabates blanques a joc, mirava el paisatge amb aqueixa mirada quelcom abstreta i perduda que últimament li acompanya. Vam passar “La Vall d’Albaida” en el que va ser un lluminós dia d’agost. Un cel blau amb suaus núvols que ja anuncien setembre donava l’adequat contrapunt a aqueix paisatge suaument ondulat, cobert de vinyes i terrasses amb arbres fruiters.  Els pobles del camí, sempre amb la seua torre aguaitant entre cúpules i carrerons s’obrin encara amb la naturalitat dels camins reials i les cabaneres d’antany. Llutxent, Quatretonda, on una vegada el meu oncle Joaquín va fer nit en el seu viatge en carro al poble dels seus avis, el port de la “Serra Grossa” , Genovès i per fi Xàtiva.

Vam entrar, botant la nova entrada, per la revolta tancada que antecedeix a la majestuosa font dels 25 dolls, lloc de parada de tot aquell que entrava o eixia de la ciutat. Ma mare la va reconèixer de seguida. Sabia on estava.

Vam aparcar enfront de l’institut de secundària José de Ribera, solemne i vuitcentista.  Vam iniciar el camí des del que fóra la primitiva horta cap al centre. Mira, “El jardí del bes”, va dir ma mare i pujant les escales vam veure un quiosc modernista que confirmava el nom. Encorbada fins a l’extrem d’haver d’anar mirant el sòl mon mare avançava lentament a lentament per l’avinguda que dibuixa el primitiu contorn del llenç de les muralles. Va alçar el cap i va somriure. La “Font del lleó”, va dir. Vam arribar al que va ser l’antiga gasolinera  i primitiva porta d’entrada a la ciutat. La font del  lleó, efectivament,  continua brollant en el mateix lloc des de fa prop de dos-cents anys.

Les pujades van començar a fer difícil el camí. Vaig agafar la mà de ma mare i vaig buscar l’itinerari més còmode per a arribar a la immensa col·legiata. Els cotxes passaven a pocs centímetres pels angostos carrers i les voreres a penes si permetien l’ample d’una persona. Per fi, accedint per un lateral, vam arribar al portal nord del  edifici i d’ací a la placeta que es tanca per l’oest en el bell hospital gòtic. El sol d’agost espentava als escassos vianants cap a l’ombra i, per la nostra part, ens vam donar un respir davall una marquesina amb bancs.

Sí, va contestar, hi ha un carrer anomenada Caputxins, va dir l’home i ens va assenyalar en la direcció oposada. Per fortuna el telèfon i el satèl·lit ens van ajudar a no caminar més que uns metres i tornar per l’estret “Carrer del Corretgeria” fins a la plaça que presideix l’estàtua del pintor “José de Ribera” sempre anomenat amb orgull per ma mare com si es tractara d’una avantpassat de la família. Cada cert tram paràvem perquè recuperara l’alè. Després de preguntar novament, vam pujar una rampa final  i per la dreta vam entrar en un carrer estret i amb velles cases emblanquinades, algunes completament restaurades, a dreta i esquerra. L’aspecte era el d’un carrer amb sabor a llauradors. Res de carreus de pedra o fatxades amb motlura i estil. Fatxades planes, vans rectangulars, murs gruixuts i reixes.

Per un moment cinc generacions s’unien en un lloc en la geografia. La casa dels iaios de ma mare, la de son pare, el paradís de les seues vacances i el lloc on la meua filla i jo, un dia d’agost de 2012, intentàvem endevinar com hauria sigut l’escenari del passat de la nostra família. En una de les cases lluïa un 49 de ceràmica. Una fatxada com les altres anodina sense adreços, com les de la resta del carrer. Qui sap si era aqueixa la que buscàvem.

Li vaig preguntar a ma mare. -Era aqueixa mamà? -Me va mirar amb aqueixos ulls perduts que han anat guanyant força mes a mes i em va dir confosa.- Què fem ací?-

Prop de les tres conduïa de tornada a casa. Darrere, amarrada amb el cinturó veia ma mare dormida com  un bebè. Aferrada a la seua bossa de mà blanca com a un salvavides. Diminuta, amb poc cabell i pell plegada a tota una vida de huitanta anys.

Vaig tornar a parlar amb ella a la vesprada.  Recordava l’excursió. Em va dir de tornar. -Ha sigut una llàstima, no he pogut veure els meus oncles i cosins- . No li vaig dir res. Realment no se si podrà ser.