Només el poble salva el poble?

Són dies d'esdeveniments tan terribles i desmesurats que els sentiments s’imposen davant d’una anàlisi racional que no sé si és possible.  

Seria terrible pensar que el Govern de la Generalitat se l’haguera jugat, com ho va fer, si hagueren sigut sabedors de la que ens venia. Si admetem bona voluntat en la gestió, la incompetència de la qual van fer gala els desqualifica totalment. No és la primera vegada que ací han tallat el pas pel riu quan se sap que ve una avinguda. Eixes coses, en el temps de la internet i la telefonia mòbil se saben al moment. De la gravetat de la situació ja es parlava els dies anteriors, la qualificació del risc per part d’Aemet eixe mateix matí era coneguda, l’arribada de cabals gegants pels rius havia sigut comunicada per la Confederació Hidrogràfica mentre els gestors de la protecció civil, autonòmics, anaven donant missatges tranquil·litzadors que van fer abaixar la guàrdia a molts valencians confiats en la poca pluja i la normalitat aparent del dia. Tampoc van impulsar una ordre que tallara de soca-rel les activitats econòmiques i els moviments. No havien oblidat les crítiques quan la pandèmia per haver-ho tancat tot. Sembla que en el record col·lectiu dels polítics ha quedat eixe record de confinar les persones i no deixar que anaren a fer-se el cafè. Llibertat! Proclamaven. D’aquella pols aquest fang.

Dues persones properes a mi van decidir anar a València sense fer cas de les alarmes activades. Es van confiar davant el que semblava un dia com tants altres en els que plou molt, però res més passa. Afortunadament, es van salvar, però van estar a uns minuts de ser part del drama.

La relació entre partits està tan deteriorada per la política contínua d'atacar qualsevol iniciativa de govern, fins i tot amb l'insult, que les vies de comunicació semblen estar al mínim i ningú no volia fer un pas que comportara una crítica per comportament dictatorial (bolivarià?). Calia que tot seguira com sempre.

Instal·lats a casa vam veure bocabadats la caiguda del pont de Picanya. Fa uns anys vaig treballar de tribunal d’oposicions a la zona i recorde aquell barri de classes mitjanes, uns més acomodats que altres, entre arbres i jardins a la vora del barranc. Sembla, a la vista dels fets, que el negoci de la construcció va ser més fort que aquella dita que deia “a la vora de riu no faces niu”. Dècades i dècades omplint d’asfalt i formigó una plana que en temps va ser una marjal inundable.

Els llocs tantes vegades visitats, el centre Bonaire, Ikea i tota la zona d’Alfafar, les autopistes dels voltants de València i els carrers tantes vegades vist en els viatges amb el tren de rodalia es van convertir en la trampa mortal que tots coneixeu abans que sonara la inútil alarma als mòbils. 

Sembla que els polítics, tots amb l’armilla roja, com si ells foren bombers o personal d’urgències, s’havien quedat en estat de paràlisi mental sense saber què fer una vegada vista la catàstrofe. 

La gent, bonament, com va poder, va anar a ajudar els veïns de l’Horta Sud. Cadascú a auxiliar, en la mesura de les seues possibilitats, amics, coneguts o desconeguts necessitats. De forma voluntariosa, però desordenada, sense cap pla, aportant allò que semblava més útil. Pense que també hi havia, com sol passar, una barreja d'altruisme, curiositat i també morbo. Alguns van aprofitar el caos, la manca d’autoritats desbordades per una riuada immensa, per a assaltar no tan sols supermercats sinó també tendes d’articles de tota mena alguns de luxe o joies. “Treure profit de l’embolic”, en allò que diuen en castellà “A rio revuelto...”

El pitjor és que està creant-se un sentiment contra la política que és molt perillós. També els alcaldes dels pobles, al peu del canyó, són polítics, com ho són tants que han propiciat l’ús dels seus mitjans municipals per a portar queviures, uns del PP, els altres del PSOE o de Compromís. En aquest cas ha funcionat més el trellat que no la baralla política.

No estic gens convençut del lema que s’ha fet popular per més que li pegue voltes. “Sols el poble salvarà el poble” és el lema de països on no existeix l’estat fort i ben organitzat o en democràcies en crisi, com l’americana on el parlament va ser assaltat proclamant que eren ells els salvadors de la pàtria i no els guanyadors de les eleccions. M’agradaria, més aviat, ser part d’un estat eficient que disposa de mitjans preparats per a una catàstrofe i que sols demana l’ajuda de les persones coordinades pels experts.

Quan la política falla, quan els polítics s’instal·len en una lluita continua amb desqualificacions i atacs, amb notícies falses i odi continu, és el moment en el qual arriba un drama i la desconfiança paralitza la política per por a la reacció del contrari. Els polítics acaben perdent la confiança de la gent i aleshores arriben els salva pàtries que amb una motoserra tot ho arreglaran. 

El poble, furiós per la situació dona suport a qui diu que tot ho arreglarà i va amb un discurs demagògic i és aleshores el moment en què tota la societat cau en un remolí de violència, autoritarisme i decadència. 

Ja vaig veient pels grups del whatsapp, pel Facebook, negacionistes del canvi climàtic, altres que critiquen que el president del govern estiguera a l'Índia eixe dia, altres que diuen que la tempesta la van provocar al Marroc o els que parlen dels ecologistes “que no deixen netejar, les lleres dels rius”. Les falsedats no contrastades troben eco en els més exaltats que segurament agafarien la metralleta i eixirien al carrer com Rambo.

Del poble també són els que furten ara en les botigues, els que en temps més tranquils omplen de fems els rius o els solars amb runa o deixalles, els que no són solidaris amb el treballador d’un bar o restaurant retirant de la taula la safata amb les seues restes o circulen a gran velocitat carregats d’alcohol o drogues. També són els pares que defenen al seu fill encara que siga un dimoni o li trenquen el cap al metge si no els agrada quelcom. Poble som tots, però no són de cap manera tots iguals ni molt menys sensats i benvolents, especialment en el temps de la desinformació i el terraplanisme.  

És molt bonic allò que es diu que “el poble salvarà al poble” però sols recordar el que va passar a la Guerra Civil en les dues zones et fa reconèixer la perillosa situació a la qual hem arribat. Si tot ho teníem sols això ens faltava.

PD. Poc després d'escriure aquestes lletres ens ha arribat la notícia de les agressions a la visita de les autoritats. Una protesta si que mereixien, però no la violència verbal i física. Darrere, com sol passar, els de sempre convocats per les xarxes socials. Ultradreta. També ells són "poble". Recorda molt a l'Alemanya de la República de Weimar i l'ascens del nacionalsocialisme entre bandes de camises marrons atacant els adversaris polítics, els jueus i els emigrants.

 PD2. Una companya pense que no va entendre bé el sentit d'açò que he escrit. Per descomptat valore i molt l'actuació dels voluntaris, però una tragèdia com aquesta sols se soluciona amb la coordinació dels experts i no pels civils sense guia.