Cinema Paradiso
A finals de la dècada dels
anys 60 la imatge projectada, en moviment i en color era exclusiva de la gran
pantalla. Sí, el cinema encara era aqueixa cerimònia de comunió i conjurs que
congregava multituds al misteri de la penombra. He oblidat qual va ser la meua
primera pel·lícula. Tal vegada “Blancaneus i els set nans de Disney”?. Tal
vegada en un cinema anomenat "Fantasio? El record es perd en algun lloc de
la memòria fa uns 45 anys entre boires d’ombres de colors rodejades d’un negre
vellutat com el mateix ventre matern.
Una cosina de ma mare tenia
un pis enfront del cinema terrassa "Palacio
de los Deportes" A pesar del conjunt d’arbres que creixien seguint el
contorn de la tàpia, des del seu balcó es veia clarament la pantalla i podien
veure les estrenes sense haver de passar per taquilla. Quina enveja!
M’imaginava poder arribar a tenir aqueixa sort en ma casa. En el nostre cas ens
havíem de conformar de pagar l’entrada o, a tot estirar, girar la televisió en
blanc i negre i veure-la pel finestral des del pati.
“El Palacio de los Deportes”
va ser l’últim cinema a l’aire lliure que va sobreviure a Gandia. Ubicat en solar
tancat per una llarga tàpia emblanquinada, tenia dues portes pintades de verd
brillant amb reixes metàl·liques darrere de les quals sengles mampares
ocultaven allò que es projectava en la pantalla. Les cartelleres, marcs amb un
xicotet sostre i una reixeta a joc amb el verd dominant, tancaven els cartells
de colors cridaners de l’època anunciant les pel·lícules en cartell i les que
arribarien els pròxims dies. Una vegada dins, una marquesina de suports
metàl·lics discorria donant recer a les taules i a la barra del bar sempre
il·luminada amb llum esmorteïda. L’edificació era la justa per a la cabina de l’operador
i poc més.
El cinema, si la memòria no em
traeix, tenia una bona col·lecció de cadires tradicionals de bova que
s’arreplegaven d’un magatzem al fons del recinte. Els urinaris, sí, aquesta és
la paraula, de parets rústegues, pisa i sòls de ciment estaven banyats de llum
groguenca i olor de desinfectant Zotal.
Ubicats darrere de la pantalla, i dissimulats entre tanques qual amagades
coves, eren el lloc de pelegrinatge d’ombres a contrallum que anaven i tornaven
a les seues cadires. La barra del bar assortia de botelles de beguda i entrepans
de blanc i negre o truita al respectable. Després del NODO i els tràilers ens
sumíem en aqueix món paral·lel del cinema entre mossos d’embotits i glops
d’espumosa llimonada, absorts en el moviment de llums i ombres a una escala
gegant que banyaven la pantalla
La censura a penes permetia
una desviació en la moral i, per això, les pel·lícules es limitaven als èxits
de Pili i Mili, les innocents
comèdies de l’època, els dibuixos de Disney o els western amb sabor a pasta
italiana. Això sí, sempre a mesos o anys després del seua primitiva estrena en
la remota Amèrica. Gandia encara era un lloc provincià i la pirateria era cosa
d’Errol Flynt i Hollywood. Era un món sense fissures on la pregunta infantil
davant del dubte era la mateixa: qui era el bo i qui el roïns i on sempre hi
havia una parella formada per "el xic" i "la xica". La vida
era poc més que això. Simplicitat en un món molt més senzill que l’actual on
qualsevol qüestió moral es resolia amb pocs matisos.
Gandia tenia molts cinemes els
noms del qual he oblidat perquè era massa menut. Per a recordar. D’entre les
terrasses d’estiu recorde el “Terrassa
Cristina”, el “Terrassa Alameda”,
el “Cinema Bulevar” i el ja esmentat
“Palacio de los Deportes”. Un d’ells, entre els que no recorde, estava ubicat a
mitja altura del Passeig de Gandia. És allí on vaig anar al cinema la mateixa nit
en què vam tenir un accident de trànsit que va poder haver sigut mortal. Amb la
meua mà en carn viva i la meua cicatriu en el front, a penes tancada amb punts,
ens vam submergir en la caixa màgica per a oblidar.
L’hivern era de diumenges de
cinema i xocolata amb pa torrat. A les cinc els Escolapis oferien dues
pel·lícules per a públic infantil per dotze pessetes i amb excitació ens
perdíem en l’espai, la selva o en un vaixell de pirates. En l’entreacte la
multitud de xiquets escapava veloç a la botiga de llepolies on una massa
informe de cames i braços s’abalançava a endolcir la vesprada.
Ja quan tenia uns dotze anys
passava llargues vesprades d’estiu en el cinema Serrano veient pel·lícules en
programa doble. El cinema tenia llavors amb el seu aspecte de teatre de poble;
Llotges, piano, parets de tons verds pastel i butaques i teló rojos. En
l’amfiteatre sobrevivien llargues files de bancs de fusta amb sorollosos
seients abatibles, encara gravats amb l’aire modernista original del cine. Unes
notes solemnes d’un carilló enllandat anunciaven el començament de la sessió i
la nostra entrada en el món dels superherois, del “Gendarme a Saint Tropez” o dels morts vivents.
Amb l’adolescència va
arribar a la seua cimera; El cant del cigne abans de la decadència del model
tradicional. El cinema Paz, modern i elegant, regnava amb desenes de localitats.
El Teatre Serrano i El Goya destacaven amb els seus alts galliners El Colom era el més
cèntric però molt xicotet per a l’època. L’immens cine Torreón sempre va tenir un aire lleugerament gris i sense encís.
Començava l’època de la transició i el sexe. El pare Ribelles, Jesuïta i
director del col·legi, clamava contra els locals que deixaven entrar a menors
en pel·lícules no autoritzades. Va tenir algun triomf momentani en què es van
intensificar els controls, però l’onada era massa alta com per a ser parada amb
una creu.
Com a prova del canvi, la
cartellera es va veure inundada de pel·lícules mítiques i definidament sexuals
que competien amb les de catàstrofes o les d’art i assaig tan en voga en
l’època. “Tiburón” o “El coloso en llamas” es projectaven una setmana i la
següent es tractava l’últim “Tango a París” o “Emmanuelle”. Tan forta va ser la
borradura que fins als mateixos cinemes d’estiu van haver d’emetre pel·lícules
“S” per a acontentar un públic molt menys innocent i ansiós de plaers humits
després de dècades de repressió sexual.
Si la caiguda de
Constantinoble va marcar l’inici de l’era moderna, jo diria que el final de
l’època grandiosa del cinema a Gandia va ser aquella nit de vent i foc, febrer
del 85, en la que l’immens cinema Paz va ser past de les flames. Eren sales grans, desmesurades quan els va arribar la decadència. Van morir com els
mateixos dinosaures, per no poder adaptar la seua escala a una època de
pantalles de raigs catòdics i videoclubs.
Les velles sales i les
terrasses van entrar en decadència i van agonitzar a colp d’aparcaments,
promocions o apartaments. Un any, no fa tant, el “Palacio de los Deportes” va
ser engolit per una finca vulgar i sense ànima. El cinema es va convertir en part
d’aqueix espai modern que anomenem el centre comercial, on els adolescents
peguen voltes i voltes uns anys abans de perdre’s en botellons i farres
noctàmbules. L’oci es difumina entre videojocs, televisió per satèl·lit i l’internet.
Continuen existint els cinemes però no, ja no és el mateix.
Ja no queden a penes cinemes
d’estiu. Jo diria que l’últim hereu de la saga és el “Cinema Terrassa Charly”.
Cadires roges de plàstic i no de bova. La gent fuma, com sempre es va fer, i en
l’aire suren volutes de fum d’algun porro. Famílies armades amb hamaques de
platja i taula devoren plats de cacauets i tramussos. Dues pel·lícules al preu
d’una amb l’extra de la tremolosa brisa nocturna o la llum fresca de la lluna.
Solc demanar gasosa i
recupere el sabor dels estius de la infància. Al meu voltant arnes i mosquits
revolegen en el focus de la llum. Els diàlegs i la música de les pel·lícules
reboten en ecos en xocar contra les torres d’apartaments i són interferits pels
sons dels cotxes que passen, els plors d’algun bebè, alguna cadira que
s’arrossega o dos espectadors que comenten l’escena. Al molest soroll dels
entrepans i la plata s’afegeix ara la brillantor de les pantalles dels telèfons
i els espectadors que van i vénen al bar. Tot forma part d’aqueix escenari
informal. És, sense cap dubte, l’últim reducte del cine com es va entendre
durant quasi cent anys.
“Cinema Paradiso”, la
pel·lícula de Giuseppe Tornatore, finalitza amb un muntatge de totes les
escenes censurades de tantes pel·lícules amb una música dolça i bella,
evocadora d’un temps que va passar. Em prenc la llicència d’usar la mateixa
música. Els meus fotogrames serien d’imatges de fotografia càlida i colors
saturats. Tota la meua vida resumida en el·lipsis d’estiu a estiu. Des de la
infància a la maduresa en un muntatge amb talls directes sense transicions.
Sempre assentat en una cadira de bova, de fusta i metall o de plàstic davall la
cúpula de la nit i enfront d’una pantalla. De la mà dels meus pares i protegit
pel seu amor. Amb els meus amics mastegant xiclet o menjant pipes. Amb la meua núvia
en els desapareguts “Florida” o “Miami” de la platja. En els primers anys
del meu matrimoni amb la meua esposa i sostenint en braços, profundament
dormida, a la meua filla quan era molt xicoteta. Fosa a negre…
Tantes i tantes nits d’estiu
en qualsevol de tots els cinemes en què tan feliços hem sigut perduts en mil mons
de fantasia. Tantes i tantes nits d’estiu repletes d’estreles i lluna en què,
amb sort, un meteorit traça una línia de llum que només pot portar bons
auguris, just com ahir va succeir.
Comentarios
Publicar un comentario