Ponts

El perdonavides sol de primavera  ha agranat el fred gris i la humitat d’aquests dies en què la foscor feia joc amb l’estat d’ànim. La comarca s’ha vestit amb els colors de març encara que els fronts de borrasques vénen al contraatac. L’aigua, en franca retirada una altra vegada, ha omplit els rius amb un cabal alegre que trota i cavalca el llit de roques en la seua escapada al mar. En la meua rutina sabatina m’he acostat al cafè Ronda per a practicar un parell d’hores l’anglès. De tornada al poble he vist una dona jove que intentava creuar el gual, davall la carretera nacional, que el separa de la ciutat. Estava replet d’una aigua fangosa i tèrbola que no deixava veure el fons. Com no es veia la profunditat jo mateix estava dubtant si passar amb el cotxe o donar una volta. En veure que una furgoneta s’ha atrevit i ha passat sense problemes, he fet el propi invitant amb un gest a la dona a passar a l’altre costat. Quelcom avergonyida i recelosa s’ha pujat. Li he preguntat i ha preferit abaixar-se a l’altre costat. Un simple gest i ha evitat caminar quasi un quilòmetre més. No ho tenia clar, mai se sap si darrere d’una invitació hi ha bondat o retorçuts interessos.

Una estona després m’he acostat passejant fins a al riu amb el gos. Un dels meus llocs favorits per a deixar-li que es banye és el gual que porta a Almoines. En la llunyania he vist dues figures retallades contra l’aigua. Dos barbuts, dels que deambulen per la comarca últimament, estaven empentant una bicicleta i una xicoteta vagoneta de dues rodes enmig del corrent. Ni tan sols s’han arromangat o descalçat. Un d’ells, muntat sobre el remolc carregat de ferralla, ha hagut de baixar i xapotejar amb el seu company empentant amb esforç. Pareixia una de les escenes de les pel·lícules del llunyà oest en què un comboi de caravanes amb cavalls i pioners creuaven l’espai salvatge camí de la terra promesa més enllà de deserts i muntanyes.

De tornada a casa anava rumiant sobre la importància d’aquests passos en la història humana i la seua forta càrrega simbòlica. Són xicotets detalls, com aquests, els que ens demostren la importància dels ponts en aqueixos talls en el terreny que són els llits o els guals inundables. No hi ha més que veure els orígens de la majoria de grans ciutats europees, Londres, Munic, Paris, Praga o Roma, entre moltes altres, per a veure la importància dels rius i d’aqueix artefacte que anomenem pont en les relacions socials, econòmiques i culturals de tot un continent. Alguns són tan importants que han sobreviscut mil·lennis, en alguns casos, fins a continuar sent útils als nostres dies. Els ponts eren tan crucials en les comunicacions que calia donar enormes rodeigs per a arribar un gual accessible o un barquer que fera el treball. Els astuts propietaris dels mateixos van descobrir prompte l’immens benefici en imposts cobrats a tots els usuaris. Els militars van veure la seua potència estratègica, la necessitat del seu control i possessió per a detenir i dissuadir l’enemic. Els ponts eren, a més, la manera en què les comunitats s’unien i entremesclaven. No hi ha més que parlar del de Mostar, monument otomà destruït durant l’última guerra balcànica, i la seua reconstrucció com a símbol de la reconciliació entre comunitats.

Tendir ponts, cap de pont, pont aeri. La paraula està en la medul·la de l’idioma tant com element arquitectònic com en el seu vessant simbòlic. L’euro va nàixer davall la bandera d’una Europa que necessitava unir-se més enllà de l’esperit econòmic i, per això, els bitllets es van dissenyar amb aqueix motiu recurrent en un continent que desitjava trobar els nexes d’unió per damunt de les nacionalitats i tenia vocació global i cosmopolita.

Tal vegada aquestes dues xicotetes anècdotes del matí són el símbol del que hauria de ser la nostra societat. Un lloc on s’ajuda al proïsme en dificultats per a superar les seues limitacions. Un lloc on ningú haja de creuar l’aigua mullant-se mentre altres ho fan per amplis viaductes a tota velocitat. Una societat cooperativa que s’obri a la diferència tendint estructures que lliguen les vores de la incomprensió. En un moment en què la ciutadania és atacada en els seus drets cal tendir ponts, ja siguen penjats, de formigó o de robusts arcs de pedra. Ponts amb estreps i pilars sòlids com l’amor, la comprensió, la tolerància, la compassió, la solidaritat, el respecte i tants altres valors que ens fan millors com a essers humans. Enfront de les teories del deixar fer, de la relativitat dels valors, de l’egoisme cal reforçar una moral basada en principis que ens unisquen i ens facen forts. Aïllats no som més que una banda de primats que es llancen pedres d’una ribera a l’oposada com solien fer els xiquets de pobles separats per un llit. El pont hauria de ser aqueix canal d’unió, de flux d’idees, de comunicació i fortalesa com a societat civil. Cal defendre’ls per a evitar que l’interès d’una minoria poderosa els dinamite. Cal obrir-los al pas lliure d’idees, a la democràcia, a uns partits menys anquilosats en les prebendes del poder. Cal impedir que ens els roben i ens obliguen a pagar per usar-los.

En uns moments en què Europa està en una crisi de nacionalismes i cadascú rema en una direcció, no hauríem d’oblidar que més enllà dels diferents idiomes i interessos compartim molt més del que es reconeix a simple vista. L’egoisme la incomunicació, el nacionalisme salvatge, mai ens va portar més que al caos.

Si en la geografia el pont és un poderós generador de comunicació física, en la societat hauríem d’inventar maneres d’engrandir-nos i tendir ponts cap a una societat global més humana. De veí a veí trencant la barrera de la incomunicació, de regió a regió parlant de solidaritat, de cada país amb els seus veïns destruint fronteres i amb tot el món promovent relacions més justes. Què lluny queda aquell sentiment de solidaritat internacional que en altre temps va enllumenar els moviments socials. No se si és possible tornar a ell. Cal tendir ponts.