Balcons fallers.

L’ajuntament de Gandia. L’alcalde Torró fa el seu discurs enfront de la plaça mentre una assistenta li apunta els detalls. Un altre balcó, fa uns anys. Rita Barberà exultant navega entre desenes de polítics invitats i famosos. Quan arriba al moment se situa junt amb la fallera major i posa per a la foto. El Vaticà, plaça de Sant Pere, el nou Papa aguaita i demana a la  multitud que rese per ell. Buckingham Palace, una parella de prínceps es besen davant de la multitud. El circ de Roma en els primers segles de la nostra era, un emperador fa un signe que suposa la condemna o la salvació d’un gladiador.

El poder ama els balcons. El bany de masses el control de les festivitats és l’arma oculta dels poderosos. Quan dominen la situació imagine que una descàrrega elèctrica de pura adrenalina els deu d’embriagar com si d’una dosi de la millor cocaïna es tractara.

Fa unes setmanes les tornes van canviar. Una foto filtrada que va tenir un recorregut major del que espera gràcies a les xarxes, va suposar un emprenyament monumental per part de l’alcalde Torró i l’assumpció de mesures contra el medi rebel. Davall el balcó de Rita grups de rebels li oferien sonores xiulades i els fallers devots exclamaven indignats. Açò són falles no política!

En realitat les festes, falles incloses, sempre han sigut i sempre van ser pura política. El vell panem et circensis que calmava a la plebs romana era la garantia de l’estabilitat en el govern de l’emperador. Els festejos interminables tenien a la multitud calmada i quieta fascinada amb el color de la festa.

Les falles van nàixer del carrer amb sorna i sàtira. Les classes altes primer les van menysprear per ser quelcom propi del populatxo però quan van veure que la idea fructificava i s’estenia no van tardar a apropiar-se-la i ritualitzarla en benefici seu. Prompte va sorgir aqueix desig d’emular a la classe nobiliària i els fallers de barri van caure en la temptació de tenir reines, cerimonials, protocols i tota la parafernàlia aliena a qui viu del seu treball. L’Església Catòlica va aprofitar el seu moment i el fervor marià per a ficar basa en la festa i inventar l’ofrena de flors. Els mateixos monuments espontanis i anarquistes en els seus orígens van anar guanyant en presència però perdent en mossegador i sàtira. Els partits governants van finançar les associacions falleres per a guanyar vots. Finalment els mateixos fallers van veure com a enemic a qualsevol que desitjara fer una falla al vell estil. La festa ha arribat en aquests moments a estar completament emmordassada i és propietat, especialment a València, de grups socials conservadors.

El poble pla en compte de prendre una postura de lluita per no deixar-se robar la capacitat crítica va acatxar el cap o va dimitir de la festa. Encara continua sent comú entre molta gent d’esquerres aqueix vanagloriar-se d’anar-se’n a qualsevol costat menys on se celebren les falles. Es baten en retirada i després es lamenten de l’aire conservador de la festa.

La primera tesi ha de ser la d’acceptar que la festa sempre és i ha sigut política i permetre, per això, que cada un trobe la forma del seu pròpia sabata. Si a algú li fa feliç assistir a un acte religiós i ho sent de cor, doncs perfecte. Si algú, en canvi, vol fer una falla gamberra i arrancar la pell a tires al poderós a base de crítiques doncs també. La festa ha de ser del poble i ha de ser aquest el que tinga el dret a posar-se davall el balcó i jutjar a qui se sotmet al seu escrutini. En una societat democràtica no ha de ser l’emperador el que assenyala amb el dit què s’ha de fer, és el poble en què ha de tenir la capacitat d’aprovar o desaprovar als que manen. Si un polític ho oblida li pot passar com a Ceaucescu que va eixir al balcó a per llana i va acabar esquilat.