Març és blau

Dedicat a Blanca la persona que em va inspirar aquest article

El cel, lliure de núvols, s’alçava com un teló de blau delicat darrere de les teulades morunes del poble, tot davall d’un sol que banyava de tons càlids els murs i parets aguaitats sobre els frescs canyars. En el matí la tarongina encara perfumava les sendes entre horts i bancals. Tant d’abandonament no ha aconseguit acabar amb tots aqueixos boscs artificials, mimats per la mà del llaurador, que són els tarongerars. Espais lliures de mala herba i ara mateix guarnits com per a una festa.  La tarongina dels rams de núvia és el mateix que porten cerimoniosos els sentinelles de verd profund. Milions d’abelles, embriagades amb l’arribada de la primavera, visiten aqueixos jardins diminuts plens d’atraients llepolies. Serioses i responsables treballen conscienciosament a portar aliment a la seua prole. Els animals desperten al zel amb furiosos cants de vida.

Amb un sol en vol ras sobre el tapís d’herba arruixada amb milions de gotetes d’aigua, el llit pareixia pur or en arribar al riu. Una calçada d’ous de dinosaure, desgastats en el seu lent pelegrinar cap al mar, m’ha portat enlaire fins al corrent d’aigua que cantussejava la seua tranquil·la lletania cap a la costa. El gos, feliç d’eixir tan prompte i explorar el territori del clan, ha corregut en veure una parella d’ànecs. Aquests han escapat aletejant pesadament i majestuosament. Enfront de la suposada intel·ligència del cànid les aus han anat iniciant una sèrie curta de vols, probablement, per a allunyar el depredador dels seus nius. Feliç, d’altra banda, Troy ha corregut sense parar xapotejant en les tolles i el corrent del riu. El llop que porta dins ha aguaitat per uns instants en una escena de sabor arcaic.

Passejar en aquestes nits amb lluna és submergir-se en un oceà de blaus, plates i negres. La temperatura invita, gradualment a perdre’s en la soledat del camp. En aqueix moment d’arreplegament s’alça la vista a la cúpula estrellada i es pot sentir aqueix pressentiment universal, aqueixa geometria de què només som una diminuta peça. La nostra pròpia menudesa davant de l’infinit alleuja els nostres problemes, que pareixen, per un moment, llunyans. 

Dóna gust eixir a passejar a l’alba o en el capvespre aquests dies de primavera. L’hivern ha sigut dur en molts aspectes i onades de primavera pareixen oferir un alleugeriment a tanta melancolia. El món és bell i la seua bellesa, afortunadament, és gratuïta. Tal vegada l’error de fa uns anys va ser pensar que la vida era necessàriament millor si teníem millors cases, cotxes més potents,  viatjàvem a llocs exòtics i tot això a l’abast dels diners a crèdit. És cert que només treballàvem i que aspiràvem a la promesa d’una vida millor. No hem perdut però, el dret a renegar d’aquells que ens neguen els somnis. Tot i això l’alliberament personal només arribarà quan reconeguem que ens vam deixar temptar per la promesa d’una vida fàcil. Aqueixa actitud personal de viure de prestat que ens va arruïnar, és la mateixa que exercim contra el planeta i que tants canvis està provocant en tots els ecosistemes.

Hauria de ser temps de canvi. Temps de lluita pel futur però de modèstia i sobrietat en la vida personal. Serà bell tornar a gaudir d’un passeig, d’una xarrada amb amic o de veure els xiquets feliços en la seua innocència. Hi ha molta vida per viure si obrim aqueix tercer ull de la saviesa i aprenem a apreciar els tresors més pròxims.

Una amiga em va dir que triara un color com a símbol de futur. Tal vegada seria bell triar blau. Volia compartir amb vosaltres un poc d’esperança, un poc d’aqueix blau de març.