El poder d’una imatge

Els nous telèfons intel·ligents són quasi ja qualsevol cosa més que un mer terminal telefònic. En realitat compleixen funcions més paregudes a les d’un ordinador en miniatura que permet un contacte ubic i tentacular amb la resta del planeta. Les seues petites càmeres, dotades de la suficient qualitat com per a traure millors fotos que aquelles càmeres de butxaca de dècades anteriors, combinen la seua potència amb l’enorme desplegament d’aplicacions que permeten portar un potent laboratori de butxaca. Curiosament els filtres, majoritàriament, busquen no tant de millorar la qualitat de la foto sinó més aïna, el contrari, emportar-nos a mons de colors i tècniques del passat. S’imita el contacte directe, la diapositiva o l’enquadrat de les Polaroid. En renunciar a la qualitat fotogràfica deliberadament es guanya en l’aspecte gràfic i, jo diria, pictorialista de la foto. Hi ha com una espècie de nostàlgia decadent per un món no digital i imperfecte. El vintage està de moda. Tindrà a veure amb aquest temps de crisi aqueixa preferència per aqueixes imatges amb el sabor anyenc d’altres èpoques?

Paral·lelament les modernes càmeres de gamma baixa, mitjana i alta permeten que grans quantitats d’aficionats obtinguen fotos amb una nitidesa, rang tonal i color difícilment superables per les millors càmeres professionals del passat. Les possibilitats del revelat digital estenen les potencialitats del negatiu fins a poder bussejar en les zones cremades o subexposades com mai abans es va poder fer llevat que fóra amb mitjans només reservats a una minoria. Els colors es poden saturar o desaturar per zones, variar la seua tonalitat i aplicar microcontrast o filtrats i reenquadraments instantanis.

Assistir a una festivitat, a una fi de curs o a una excursió en grup és com exposar-se a una guerra de foc de càmera creuat. Les càmeres, els objectius, són aqueixa presència ubiqua que ompli recintes de seguretat, vies de comunicació, complexos esportius o hospitalaris i, per descomptat, desfilades, manifestacions o protestes. La càmera s’ha camuflat en desenes de dispositius i inclús algunes càmeres modernes alberguen capacitats pròpies de telèfons o ordinadors. En aquest context de democratització de la imatge els fotògrafs professionals es desesperen per l’intrusisme professional i la falta de criteris a l’hora de valorar l’aportació que té a les imatges el seu criteri.

En aquestes circumstàncies Quin valor té una imatge?

Aquests dies he estat escanejant velles fotos familiars i he observat un reduït exemple de l’evolució del món de la imatge des dels anys en què van nàixer els meus pares fins a l’actualitat. He pogut veure el pas des d’aqueixa imatge acurada única i irrepetible del fotògraf d’estudi a les fotos de dies i esdeveniments especials en els anys quaranta i cinquanta, en els quals ja es denota el gradual augment de la presència de càmeres en mans d’aficionats. El paper fotogràfic havia de ser car i la majoria de còpies són diminutes. La meua generació, nascuda en els seixanta, ja va començar a veure l’explosió del món de la imatge. La proliferació del color bast i virat de les fotos dels huitanta, quan era ja barat fer fotos de revelat industrial, i les primeres Polaroid van aportar facilitat i rapidesa en els processos però era a costa d’imatges sense aqueix sabor anyenc del blanc i negre d’antany. Vistes aquelles fotos són encara més enganyoses que les anteriors ja que el color els confereix un realisme i una actualitat que es desdiu amb els canvis que observem en els actors amb el pas dels anys. El color juga un paper semblant al dels difunts que veiem parlar i moure’s en vídeos de fa anys. Pareixen reals però són tan ombres del passat com ho són les velles fotos en blanc i negre. Pur il·lusionisme. La realitat és sempre quimera en les imatges.

Cada fotografia té un conjunt de característiques especials que les fan úniques. Pareix que la fotografia siga una captura de la realitat, però no hi ha res més esquiu i més fals que el que anomenem "real". Des del punt de vista tècnic les òptiques disponibles ja condicionen l’enquadrament, els revelats i els negatius els resultats, tant en blanc i negre com a color. La moda i el paisatge són triats per a les fotos i, finalment, fins els protagonistes posen de manera convencional segons els costums del moment. En els anys huitanta rares són les fotos que siguen més pròximes a un pla mitjà. En canvi en aquestes dècades el pla de detall o el primer pla són motiu recurrent. El fet de poder veure la foto a l’instant ha condicionat aqueixes fotos estúpides en què els adolescents posen una cara de peix estirant els llavis al màxim o aqueixa imatge del filet amb creïlles en el restaurant. El fet digital ha forçat el canvi en la posa i l’estil indubtablement.

Recorde, no fa tants anys, l’atenció amb què es decidia tirar una foto de 36 possibles. La incertesa del resultat del revelat, sempre al paire del bon o mal fer del laboratori, obligava a una major reflexió, a un major domini de la tècnica i, per tant, a un engarrotament creatiu. Una de les primeres coses que vaig poder apreciar amb la meua primera càmera digital era aqueixa frescor amb què es podien prendre les fotos. No he oblidat, d’altra banda, aquells els agorers que preveien totes les catàstrofes del món quan van arribar les primeres digitals i la seua resistència numantina en els laboratoris químics. Vivim un millor moment? Un pitjor? Jo afirmaria, que simplement un diferent.

I ací estem. Quan més prop tenim la perfecció en les nostres imatges més ens encabotem a castigar-les amb filtrats i emmarcats d’aparença artesanal. Quan més imatges prenem i més ens obsessionem a pujar milers d’elles a les xarxes socials menys valen. La imatge, poderosa icona del passat s’ha pervertit fins a l’extrem de ser una mercaderia de consum efímer. Es fan molt bones fotos, es fan fotos fresques i desinhibides, tot el món fa fotos, però la realitat és que hem perdut aqueix meravellós culte a aqueixes imatges escasses, quasi irrepetibles que una vegada van regnar en la nostra societat i que un grup de gurus formats en els misteris de la tècnica eren capaços de crear.