Fotos dels nostres pares

Aquests dies estic digitalitzant velles fotos de quasi totes les dècades des del principi del segle XX. Emmagatzemades sense orde ni concert en caixes i sobres pareix que reclamaven una ànima caritativa que les rescatara de la seua passiva espera.

Recuperar una vella col·lecció de fotos és com il·luminar velles estances abandonades que ja ningú visita. En aqueixes fotografies a penes es reconeix un paisatge i uns personatges que van ocupar el nostre espai natural i que ara es degraden tal com ho fan els productes químics. El blanc i negre es transforma, per causa d’un deficient revelat, en un gris esmorteït que cal recuperar a base de treballar la corba tonal. Ningú sospitava que quelcom anomenat ordinador recuperaria els moments del passat tant com la seua saludable joventut en el futur. Les arrugues en el paper, els trossos arrancats, la pols i les ratlladures ataquen les imatges però al mateix temps els donen un vell sabor anyenc. Quin recorregut han tingut aqueixes fotos fins a arribar a les meues mans? Algunes han passat ja segurament per tres o quatre generacions abans d’arribar a mi.

El tub lluminós banya el vidre i metòdicament transforma paper en un mosaic de milers de tessel·les que viatgen per cables i circuits. Les fotografies, una vegada positivades, adquireixen vida pròpia que les allunya del moment del tir o les acosta als protagonistes una vegada passat. Han tingut una vida tancades en caixes esperant el seu destí il·luminant els records com a bon vi de bóta madurant en la foscor i els anys.

A la llum de l’escàner, que magnifica aqueixes diminutes còpies tan a l’ús des dels anys quaranta als seixanta, ixen grups alegres en els seus rituals celebrant, quasi sempre, les fites de l’any i de la vida.

És commovedor reconèixer tanta joventut i vitalitat en un moment en què la majoria han mort o pateixen les tares pròpies de la seua avançada edat. Cares conegudes i desconegudes teatralitzen la posa amb aqueixa coqueteria de la joventut. Ma mare, en ple procés de desmemoria, recupera el somriure en veure que és capaç de reconèixer als protagonistes. Passat el temps, mon pare i ella reconeixen més obertament els comentaris sufocats per la discreció o l’amistat en el passat. Nóvies que no van arribar a ser. Matrimonis on un dels seus membres es destacava per la seua presumpta homosexualitat o relacions que es van perdre en el temps.

Moltes vegades oblidem que els nostres avantpassats van tenir una vida plena d’il·lusions, desgràcies, tristeses, joia, amor, secrets confessables i inconfessables. Com a fills o néts a penes sabem més que la part pública de la vida de què ha sigut el nostre pare o la nostra mare. Cada persona amaga la seua vida privada, aqueix recinte íntim on ocultem allò que no ha de ser sabut. Què sentia aquella jove que va ser la meua iaia en els anys vint? Què els va portar a casar-se a aqueixos noviis enfront de l’església? Va ser l’amor, va ser la passió, la desesperació, la falta d’oportunitats o van ser els diners? Què s’amaga darrere de cada persona?

Ma mare recorda amb tendresa els vestits de la seua joventut, el seu color, com li esqueien. Amb coqueteria reconeix obertament que era més guapa que alguna de les seues amigues. Mon pare, en preguntar-li, recorda el passat i reconstrueix històries a punt d’extingir-se. Dos ancians es reconeixen en els que van ser i recuperen per un moment la brillantor de la mirada. Ma mare em diu emocionada que li agrada veure les fotos que apareixen en la xicoteta pantalla del telèfon. Ignora el què és facebook però entén l’emoció que compartim recuperant el temps passat.

Sempre m’ha obsessionat aqueix màgic poder de la imatge. Fa temps que veig la fotografia com aqueix patètic intent de sobreviure a la desmemoria, aqueix desig per capturar el temps que s’escapa com a aigua entre les mans. Si bé és un intent va, fracassat des del mateix moment en què s’obri l’obturador, almenys torna part del somni i tanta vida renaix efímerament. Em pregunte què serà de les desenes de milers de fotos que tinc. Tal vegada algú em reconega, entenga el meu amor a la naturalesa, ma família, el meu món, els meus viatges i per un moment una ombra de mi renaixerà en el futur.