Mort d’un faller

Amb afecte per a aquesta família tan pròxima.

La cerimònia de la mort es desenrotlla en l’actualitat en els polígons industrials i les autopistes radials de les ciutats grans i mitjanes. Els cotxes passen ràpids enfront de les naus industrials coronades per rètols de neó de colors cridaners. El taronja de la il·luminació pública contamina i liquida el fresc blau de la nit que es vist de taronges, marrons i bruts ocres. Esperem a la porta del tanatori.

Com en una seqüència mecànica, com el compte arrere d’un detonador, Ximo, quasi un germà per a la meua esposa, havia gaudit de les seues últimes hores amb els seus amics en la falla. El cafè, la tertúlia, els trivials assumptes de la comissió, la brusa i les salutacions constants d’aquells que feia temps no es veien. El carrer, en dies de falles, està replet de gent. L’esclat continu de petards, que irrita per repetició, ompli l’aire d’aqueix olor de sofre que tant associem amb la festa. Al fons un monument tan enorme com efímer. Per a ell també corre ràpid el temps que el consumirà. El seu final programat.

El lloc és el mateix, les emocions molt paregudes, temps arrere havia sigut el lloc d'acomiadada d’altres familiars, amics o coneguts. En la porta els rogles es formen i disgreguen després de la cerimònia d’estretir mans, fer una abraçada o reconèixer la relació amb dos besos de galta que esclaten en l’aire. Els tòpics se succeeixen, ningú entén realment aquestes coses. A vegades l’ambient es relaxa amb un acudit o un tema d’actualitat. Les generacions es reconeixen i s’uneixen en un dolor també expressat per edats amb diferents estils. Els xiquets són els grans absents. En una societat on neguem la mort ningú s’atreveix a educar-los en el reconeixement de la realitat. Segurament no ho entendrien, realment ningú ho entenem.

El mateix matí, fred i gris per a allò acostumat en aquesta època de l’any, cadascú havia iniciat les seues rutines. Des de la tertúlia en anglès vèiem passar els fallers amb les seues cercaviles a l’altre costat del vidre. Algunes hores després més fallers, més música i el terratrèmol de la imponent mascletà. Ximo no s’havia sentit bé a primeres hores del matí i va ser traslladat a València per a ser operat sense més demora. Va poder donar encara els detalls, contactes, telèfons i avisar a tots abans d’entrar a quiròfan. La seua esposa estava sent operada del peu el mateix dia a la mateixa hora. A vegades són increïbles les crueltats del destí.

Lluny del centre de les ciutats, els tanatoris esterilitzen el dolor en instal·lacions funcionals en què les màquines de llepolies i cafè entretenen als parents i als visitants. La funerària intenta oferir un pulcre servei eficient i formal. Són amb seguretat el pilar sòlid que els familiars necessiten per a superar aqueixa amarga travessia que dura uns dies difícilment suportables, especialment les primeres vint-i-quatre hores. És com una carrera de gran fons en què t'han apuntat sense tu haver-ho sol·licitat. Grans decisions i nimis detalls s’entremesclen en un decorat absurd de corones i centres de flors.

Ximo ja no va tornar a casa. El tanatori era el lloc on se li esperava. La viuda va arribar desconsolada, desubicada, coixejant. Els seus amics poc podien fer per a consolar-la de la pèrdua d’aquell amb qui va unir destí en la llunyana adolescència.

Lluny ja d’aquell dolor barroc en què el finat presidia el dol en el centre de la casa, ara es disposa en un escenari on vida i mort es veuen separades pel gelat vidre. Els amics i coneguts s’acosten i fan aqueix absurd comentari sobre el bon estat de conservació del cadàver que intenta donar forces en la flaquesa i que jo no entenc més que com un patètic consol. Quina importància té si està bé o mal? Quin sentit hi ha a recordar el cos buit?

La mort és un fenomen que podem entendre en el seu aspecte purament mecànic. Podem trobar les causes fredament i determinar què, com i inclús perquè. El que no podem, per més que passen els segles i se succeeixen les generacions és entendre aqueix absurd que és acabar. Pretenem planificar la nostra jubilació, ser feliços, fer activitats quotidianes senzilles entre xiquets que ens rejovenisquen, cuidant la salut i gaudint d’un temps lliure que creiem merèixer. Però no és sempre així. La mort sol ser absurda.

Sent el dolor d’una família que ha viscut amb intensitat aquestes festivitats. Recorde a totes les xiquetes del matrimoni plenes de felicitat entre falles i fallers, lluint com a autèntiques reines. Recorde als nostres amics passejant entre falles, divertint-se amb les festes. El destí ha volgut decapitar aqueixos sentiments. Tal vegada ho haja aconseguit, o tal vegada no i la família es sobrepose i capture en la memòria al pare, a l’espòs i al iaio feliç enmig de tanta festa. Tal vegada el tornar a viure-la serà un homenatge a algú que va ser feliç entre desfilades, esmorzars entre amics, pólvora i foc que puja ràpid en les nits del final de l’hivern.

Són les quatre del matí i alguns adolescents passen agafant una botella de plàstic. El ritme sincopat de la revetla colpeja els edificis. Espere la meua filla en el cotxe i veig unes xiques assentades en terra esgotant la matinada. És difícil entendre quan s’és jove el que significa la mort. La joventut és el temps del "Carpe Diem". Es creuen eterns mentre no veuen que algú dels seus mor. És llavors, si és que ocorre, quan maduren de colp.

Per l’espill retrovisor veig arribar a la meua filla i es que el temps corre. També per a mi.