Dos xicotets ulls oberts al món

Dedicat a la meua meravellosa filla

Un peixet nadava espasmòdicament en un mar d’ones grises sobre fons negre. Amb un batec accelerat proclamava el seu desig de viure allà en un oceà primigeni càlid i salí. Un paper suau, fi i setinat va eixir de la xicoteta impressora i ens emportem a casa la primera imatge d’un meravellós futur. Amb el temps el xicotet ser va anar omplint la immensa cavitat amb aqueixa velocitat esbalaïdora que té la vida en els seus orígens. A cada visita a la doctora les formes, la silueta del bebè anava omplint la pantalla omplint-nos d’intriga sobre el ser que estava per arribar. Cada vegada mes còmoda en el si matern la nostra filla anava explorant amb curiositat el seu entorn i, amb això, ens donava l’íntim i al mateix temps sobrenatural espectacle d’una persona visca en l’interior d’una altra. L’embaràs per mes vist i conegut té aqueixa grandesa inspiradora que deixa sense alè als pares quan desitgen amb amor el moment de l’abraçada a aqueix ser que intueixen.

Puntual com un rellotge Mar no va voler esperar més del més just i va decidir eixir abans de que s’obriren les portes. Va ser una nit de nervis davant de l’experta i desapassionada opinió de ginecòloga i comare. Pot esperar, van sentenciar. I tant que va esperar! El nou de març de 1995 fou com el dia més llarg d’una campanya militar de nou mesos. La meua esposa lluitant contra els mil ganivets que trepava la carn i el cap de pont tancada rígidament. Jo estava preparat per a assistir com a testimoni al part, però finalment es va decidir que hauria de ser per cesària i ningú volia un pare marejat o, pitjor encara, requerint més atencions que la pròpia mare. Sogra i espòs en una sala d’espera mentre els metges jugaven a miners i treien una bella flor a la llum.

Seria a això de les onze de la nit. La porta es va obrir i un carret metàl•lic empentat per una infermera va traure un bebè, gran com a xiquet de bolquers i diminut com ser humà. Em vaig acatxar i vaig poder veure el lateral del bressol de plàstic transparent. Dos ullets oberts a un món immens es van encreuar amb els d’un pare emocionat. Ja en l’habitació seguia el miracle de la vida. Els adults sempre ens meravellem d’aqueixa delicadesa que té el cos d’un bebè i, per descomptat, aqueixa va ser la nostra reacció. Sorpresa i tendresa davant d’unes peus i unes mans de joguet. Fascinació davant d’unes ungles diminutes i aqueixa pell de vellut que només tenen els xiquets de bolquers.

Quanta vida junts! Els nostres passejos per Benissa amb el seu carret i la seua mirada curiosa. Les nits de febre en què despertava parlant com un doctor en filosofia. Tantes vegades jugant i fent-nos cosquerelles, nadant o fent cabrioles, estudiant junts, aprenent a aprendre, contestant-nos preguntes i compartint intimitats. Què ràpida passa la vida quan més desitgem que es ralentitze.

Divuit anys després tinc la mateixa sort que vaig tenir. Si veure créixer a un xiquet és una aventura increïblement bella, veure'l arribar a l’edat adulta amb tota la plenitud com a persona és la millor fortuna que li pot correspondre a ningú. No hi ha major felicitat que la de veure que la següent generació arriba amb il•lusió i plenitud, amb ganes d’aprendre i d’arribar a l’excel•lència. D’aquell peixet en un diminut oceà a aquesta gran persona en aqueixa nau preparada per a soltar amarres i alçar les veles. Preparat per a entrar en aqueix mar immens que és la vida dels adults. Els fills se’n van. És llei de vida. Ens queda als pares aqueix vincle comú que només es trenca quan es mor o quan es perd la memòria. Encara així, molt després d’oblidar qui és aqueixa persona que et mira amb afecte, saps que és la mateixa per la que donaries la vida perquè sense ella no té sentit viure.