Un monestir a Lil·liput.

Vam escapar de la platja amb la impaciència de qui sap que el millor encara està per arribar. Una escala de graons fets amb les pedres de la zona s’enfilava en pocs metres fins al camí principal que travessa l’illa de nord a sud,  vorejant el terreny privat dels propietaris. Aquests són tolerants amb els visitants, però encara que els donen la benvinguda al monòlit que corona l’escala, fan ben evident quins terrenys són del seu ús exclusiu. A dalt, com un petit bastió d’un món en miniatura, s’alça una casa de línies senzilles amb façana plana, sense motllures, oberta amb cinc finestres per cada planta i una teulada a quatre aigües. És l’amagatall de l’exigu principat de les Saltee. Darrere de les finestres es veuen les cortines de la que podria ser una granja irlandesa i no de les més luxoses que havíem vist en el viatge des de l’aeroport. No obstant, una insígnia heràldica a la façana, repetida als cartells, recorda les aspiracions del difunt príncep Michael I de les Saltee, mort el 1998, últim sobirà d’aquest microregne peculiar.

El grup s’allunyava cap al sud pel camí obert entre praderies de vegetació arranada i arbusts convertits en bonsais pel vent i la salabror.  Vaig accelerar el pas, sense deixar de fotografiar obsessivament per totes les bandes un paisatge que semblava voler escapar del record. Es podria dir que era un preciós dia de primavera amb cels encara rasos i mar de tonalitats més mediterrànies que septentrionals. 

Una tanca de pedra seca, reducte d’allò que serien les zones de pastura del passat, fa de fita entre els dos costats de l’illa. Em vaig endarrerir una mica i vaig veure l’amic Jesús caminant carregat d’equipament per la suau costera coberta de flors blanques. Arreu, roques antigues lluïen líquens grocs que brillaven com joies sota el sol. I al fons, la batalla eterna entre mar i els penya-segats havia esculpit cales, coves, illots i esculls: l’escenari perfecte per a les desenes de milers d’aus que ja s’anunciaven amb crits llunyans. Sobre les aigües tranquil·les a recer de la mar, com entre dos mons, suraven centenars de punts blancs i negres, gavines, gavots, somorgollaires, frarets o, fins i tot, foques, els quals aprofitaven el moment del matí per a pescar en les generoses aigües de l’Atlàntic.

Sobre les roques es veien, en un illot separat per una canal, els centenars de mascarells protegint els seus nius. L’estructura geològica de l’illa fa que la pedra es fracture formant graons, una mena de graderia viva, on les aus s’apiloten i fan la posta, moltes vegades sense cap niu que sustente els ous que semblen quedar desprotegits amb aquest aldarull de moviments, picabaralles i crits.

Vam arribar a la primera badia on deien que hi havia frarets. Veure el primer ens va fer reaccionar baixant el nostre punt de vista, adorant-lo com pelegrins que es posterguen davant una santedat alada. Actuàvem com si aquesta fora l'última ocasió en la qual podríem fotografiar una au tan poc comuna per les nostres terres Petits, serens, els frarets ens observaven amb ulls rodons, més curiosos que espantats. Les càmeres esclataven en una successió de clics, mentre la llum suau acariciava les flors rosades i diminutes plantes que completaven la postal que tots havíem somiat. La llum era dolça i suau acaronant plantes i flors rosades que creaven el marc icònic que tots buscàvem. Els frarets, no sols un, dos, tres, quatre, desenes... treballant amb diligència o descansant, entrant i eixint de les seues madrigueres com diminuts joguets de corda. Sobtadament, alçaven un vol frenètic aprofitant el desnivell com si es tractés d’avions primitius. L’elegància i el control d’altres aus són ací substituïdes per la força bruta d’unes ales menudes que s’agitaven amb energia per a guanyar sustentació contra la cabuda força de la gravetat. Semblaven titelles penjats d’una invisible corriola per un fil que deixava el llom alt i cap i cua penjant per davall.

No faltaven les ocasions per a fer més i més fotos, els gavots negres amb ulls amagats entre els tons foscos del seu plomatge, becs de disseny amb línies blanques traçades amb bisturí, aristocràtics somorgollaires de coll elegant i faccions anguloses, alguns amb la brida que els fa ressemblar a turistes amb ulleres de sol. Per tot arreu, als nius o volant, hi havia elegants gavines de mirada ombrívola o frarets reunits en grups que semblaven jubilats controlant obres imaginàries. He de dir que allò era una festa i no sabies quin motiu de tots els que s’oferien era el millor. Veia als companys de grup, cada vegada més escampats, capficats darrere dels visors de les càmeres. Jo em vaig asseure en un lloc al costat d’una pedra. Podia veure de forma lateral els vols, però aquest es produïen de forma tan ràpida que ni la càmera era incapaç d’enfocar ni jo de seguir la trajectòria. 

En un moment vaig veure el cabet d’un frare que em mirava puntimirat darrere d’una pedra que tenia a un metre per la dreta. En canviar la posició vaig veure que efectivament estava molestant a la pobra parella, assegut com estava a poca distància del seu niu. Només el diminut personatge em vam veure a uns metres, es van atrevir a desaparèixer per un forat excavat baix la pedra. 

Una barca de pesca blanca amb franges roges pescava entre els illots de les proximitats. El soroll i els moviments, caminades, vols, salts, carícies entre les parelles, conflictes pels espais eren inacabables. Tot un paradís per al fotògraf de fauna o l’observador que vol gaudir d’aquesta explosió de vida.

La majoria de les aus que veiem, tenien una ressemblança amb els pingüins. Els àlcids formen una família de caradriformes integrada per ocells marins i cabussadors. Són bastant semblants als pingüins a causa dels seus colors, la posició erecta i d'altres hàbits, però no estan emparentats taxonòmicament: la seua similitud s'explica per la convergència evolutiva. El mateix hàbit, la mateixa mar, els ha fet cosins de forma, si no de sang. Són excel·lents nedadors i pesquen sota l’aigua amb una eficàcia sorprenent. Viuen a mar oberta i només trepitgen terra per criar. Algunes espècies poden capbussar-se fins a 40 metres, d’altres fins als 100.

Els humans han caçat i recol·lectat els ous d’aquestes aus arribant, fins i tot, a extingir el gavot gegant al segle XIX. El gavot gegant va ser una part important de moltes cultures natives americanes, tant com a font d'aliment com a element simbòlic. Moltes persones arcaiques marítimes van ser enterrades amb grans ossos de gavot gegant. Un enterrament descobert incloïa algú cobert per més de 200 becs de gavot gegant, que se suposa que són les restes d'una capa feta amb pells de gavots gegants. Els primers exploradors europeus a les Amèriques van utilitzar el gavot gegant com a font d'aliment convenient o com a esquer de pesca, reduint-ne el nombre. El plomall d'ocell tenia una gran demanda a Europa, un factor que va eliminar en gran manera les poblacions europees a mitjans del segle xvi. Els científics aviat es van començar a adonar que el gavot gegant estava desapareixent i es va convertir en el beneficiari de moltes lleis ambientals primerenques, però això va resultar ineficaç.

La seva creixent raresa va augmentar l'interès dels museus europeus i dels col·leccionistes privats per l'obtenció de pells i ous de l'ocell. El 3 de juny de 1844, els dos últims exemplars confirmats van ser assassinats a l'illa d'Eldey (davant de la costa d'Islàndia), posant fi a l'últim intent de reproducció conegut. Els informes posteriors d'albiraments d'individus itinerants o d'exemplars capturats no s'han confirmat. Un registre d'un gavot gegant el 1852 és considerat per alguns com l'últim albirament d'un membre de l'espècie.

Arribats ací es fa difícil entendre com aquestes aus toleren la presència humana amb més cautela que por. De fet, els humans que ara visiten les Saltee sols fan fotos i no els fan mal. Fins i tot sembla que matar un fraret és com posar fi a la vida d’un xiquet pel seu aspecte innocent i infantil. El cas és que els humans caminem sense barreres per les seues colònies impedint l’accés a les madrigueres. De vegades van i tornen perquè no es fien d’eixe anima gros que seu al costat del túnel que porta a la seua llar.

Un article de premsa informa d’una campanya per a l’erradicació de les rates a l’illa. Per altra banda, he llegit que es van introduir gats en el passat que afortunadament es van extingir. Les illes, la gran especialment, han esdevingut una valuosa font d’ingressos per als pobles de la zona que estan canviant la pesca, la ramaderia o l’agricultura del passat pel vedell d’or del turisme. De moment el difícil accés a l’illa fa difícil l’arribada massiva de més visitants, però els que arribem trenquem, sense voler-ho, ni ser conscients, el delicat equilibri i tranquil·litat que un santuari com aquest necessita per a protegir la vida i la procreació d’aquells que són els propietaris reals de les illes.