Expedició Saltee

Érem a la platja de Duncannon. La marea baixa deixava a la vista grans extensions d’aigües somes i basals per on caminaven parelles amb gos, es veien famílies amb xiquets o altres excavadors compulsius jugant amb la sorra humida. Curiosament els irlandesos entren amb els seus vehicles a la mateixa platja i el converteixen en eixa mena de castell o regne privat conquerit unes hores per al gaudi del sol primaveral que, en aquestes latituds nòrdiques, és tot un esdeveniment.

Feia poc que havíem desembarcat després d’un dia iniciat moltes hores abans i que ens duria a mitjan matí a l’aeroport de Dublín. En una cafeteria ens vam trobar amb la resta del grup apegats a les poltrones, fent temps mentre els altres vols arribaven completant la quadrilla, fins als vint-i-dos que seríem. El grup, una colla indubtablement pintoresca, estava compost majoritàriament per bojos de la fotografia d’aus — homes i dones — i no vam tardar un minut en parlar d’amagatalls, aus observades o equipament del qual disposàvem. Els guies de l’expedició —David, Álvaro i Beatriz— eren, ells també, fanàtics ornitòlegs.

Cal dir que els tres pertanyen a Iberozoa una entitat sense ànim de lucre fundada el 2020 i que pretén unir la divulgació, la conservació del medi natural i la seua biodiversitat a més de contribuir en el desenvolupament professional de biòlegs o naturalistes. El cor del projecte va ser la idea d’alguns estudiants de Biologia per a divulgar, donar a conéixer i promoure la conservació de la fauna mitjançant les xarxes socials. Amb el temps abasten més àrees i hui també fan viatges guiats.

Carregats de maletes i càmeres vam pujar a un microbús que ens havia de portar fins al poble de Kilmore Quay a l’extrem sud-est d’Irlanda. El paisatge de l’illa és com un diorama immens amb turons ondulats, prats i cases aïllades entre la verdor vibrant de l’herba i la frondosa presència dels arbres en boscos ombrívols. He de dir que anava mig endormiscat després de tantes i tantes hores trotant pel món, passant controls o encapsulat en una llauna de sardines de Ryan Air.

Les carreteres s’anaven estrenyent a mesura que avançàvem. Casetes clòniques amb jardí acurat se succeïen fins que vam arribar a una ampla badia. La Platja de Duncannon es troba al sud-oest del comtat de Wexford, a Irlanda, al costat del poble pesquer homònim. Aquesta és una platja de sorra daurada d’aproximadament un quilòmetre i mig longitud, situada a la desembocadura del riu Barrow.

A un extrem d’aquesta hi és el Fort de Duncannon , una fortalesa del segle XVI construïda per defensar l’estuari de Waterford contra invasions. Al llarg dels segles ha estat escenari de conflictes, però ara per ara el turisme és una font principal econòmica gràcies a la bellesa del lloc i la seua natura.

Aquella vesprada una llum daurada dibuixava un paisatge pintoresc que feia oblidar la llarga història militar de la fortalesa des de l'edat mitjana, passant pels conflictes entre britànics i irlandesos i sent, fins i tot, incendiat per l’IRA el 1922. El Forn de Duncannon és un exemple destacat de fortalesa estelada del període elisabetià. Està envoltat per un fossat sec de 30 peus d'alçada i compta amb bateries d'artilleria orientades tant cap a l'interior com cap al mar. Les defenses terrestres inclouen un perímetre angular, fossats profunds i murs medievals.

El grup va començar a comportar-se com una espècie de formigues que corrien d’una banda a l’altra disparant a ràfega a tota au que en posara davant. Vam veure còrvids, gavines, garses de mar i polls de coeta. Al fons destacava un paisatge de tossals amb casetes amb teulada a dues aigües que creaven un paisatge molt diferent del nostre però, tanmateix, captivador. Les zones entollades per la marea baixa atreien una gran varietat d’aus limícoles, que es barrejaven amb les siluetes dels visitants escampats per la platja.

Vam estar el temps necessari per a fer alguna bona foto i, fins i tot, el nostre guia David va observar un Xatrac becllarg anellat el 2022 al nord d’Irlanda i vist al Senegal l’abril de 2023 i observat a Duncannon després de dos anys sense tindre constància dels seus moviments. És sorprenent la vida d’aquests nòmades de la mar que no coneixen fronteres.

Vam estar el temps necessari per a fer alguna bona foto i, fins i tot, el nostre guia David va observar una garsa de mar anellada i observada a Islàndia, i després ja a la platja de Duncannon. És sorprenent la vida d'aquests nòmades de la mar que no coneixen fronteres.

La següent parada va ser al Far de Hook, en principi per a veure foques i alguna au marina més. En aquell moment no hi vam donar gaire importància, però es tracta d’un dels fars més antics en funcionament del món. L’origen es remunta al segle XII, quan els monjos de Sant Agustí, sota l’empara del comte de Pembroke, hi mantenien una flama viva per orientar els navegants. Des d’allí es contempla un litoral espectacular, i s’hi poden veure aus marines, foques, i fins i tot dofins o balenes. Avui forma part de la Ruta Atlàntica Salvatge i és una visita imprescindible per als amants de la natura i la història.

Em vaig allunyar del grup per fer algunes fotos en contrallum del far, saltant per roques esquerdades on l’aigua del mar colpejava amb força. La visita va ser breu i vam reprendre la ruta. En el trajecte, apareixien, com visions romàntiques, les ruïnes de castells i abadies que, malauradament, no vam poder visitar.

Ja era tard en termes locals. Quan vam arribar a l’hotel estaven tancant-ho tot, així que, un cop repartides les habitacions, vam anar a la carrera al supermercat del poble. L’hotel sols oferia allotjament i calia fer-se amb el mínim per desdejunar l'endemà i portar un entrepà a les illes.

A aquelles hores, només quedava obert el local de Fish and Chips del poble. Se’m va acudir pensar en la sèrie Derry Girls, ambientada al nord d’Irlanda, i com aquest tipus d’establiments són veritables salvavides a deshora. Britànics i irlandesos, malgrat les seves diferències, comparteixen aquesta cultura del menjar ràpid. El fish and chips —o més col·loquialment fish'n'chips— és un clàssic: peix arrebossat amb creïlles fregides. També dona nom al tipus de local que el serveix.

El local, pel que veig és prou recent, ja que a la foto de Google encara era una geladeria. Estava regentat per un home de probables arrels hindús i atès per una espigada cambrera de pell blanca i uniforme de restaurant de menjar ràpid. La veritat és que no ens podem queixar de l’encarregat de pell bruna i galtes unflades i que ens mirava amb un dels ulls a estràbic. Com que no es podia vendre alcohol —i tots volíem una cervesa—, vam acabar demanant Fanta de taronja. Amb un somriure, ens va oferir una ampolla de brandi per barrejar-la, però vam declinar l’oferta amb diplomàcia. En una taula greixosa d’un local igual de greixós, vam compartir un peix insípid i una ració de patates tan generosa que ni la fam ens va permetre acabar-la. L’amabilitat, això sí, no va faltar.

A prop de les deu de la nit, el poble de Kilmore Quay era ja silenciós i desert. Era hora de dormir. L’endemà començava, de veritat, l’aventura.