Kilmore Quay. Agonia d’un poble pesquer.

Dormir en aquella claustrofòbica habitació sols va ser possible perquè estàvem esgotats després d’un dia tan llarg i intens. L’albada ens sorprengué molt abans del que els nostres cossos haurien volgut: a Irlanda, quan la primavera es desfà del fred, el sol irromp pels finestrals a les cinc del matí.

El desdejuni, sense poder calfar la llet, el vam fer dempeus. Gràcies als cereals i al café soluble que portàvem de casa, usant els gots, bol i coberts que també havíem portat vam poder salvar la situació.

Inquiets davant de la perspectiva de l’excursió a l’illa, vam eixir a caminar pel poble fent temps abans d'embarcar-nos. El silenci marí de Kilmore Quay, només trencat pel crit distant de les gavines, tenia un aire tranquil, com si les hores allí passaren més lentes.

Kilmore Quay se diu en gaèlic “Moll de la gran església”, nom aquest encertat perquè realment l’únic que destaca a escala monumental és una capella neogòtica en un dels tres carrers que conflueixen en el poble. Quasi enfront hi és el pub local. A tocar, una torre solitària alça el coll darrere una granja, vigilant la carretera que arriba del ponent. El poble també és conegut per la seva arquitectura tradicional, incloent-hi l'església de Sant Pere, construïda el 1875, i les cases amb sostres de palla que daten dels segles XVIII i XIX.

Tradicionalment aquest ha sigut un poble pesquer. Durant els temps foscos de la Gran Fam del segle XIX, els habitants de Kilmore Quay van recórrer a la pesca per sobreviure, desenvolupant el port per evitar la fam. Aquesta tradició pesquera continua avui dia, amb una flota comercial activa —clarament envellida i en decadència — i una marina moderna de 55 amarratges que acull tant vaixells pesquers com embarcacions d'esbarjo. Una dona del poble em va confirmar allò que es veia en el rovell i la falta de manteniment dels vaixells. La pesca ja no dona per a viure com abans. Sols el turisme, una zona per a caravanes, els hotels i alguns restaurants i pastisseries donen una mica de vida i els curts mesos de l’estiu. Segurament el millor tresor que hui tenen és l'illa gran de les Saltee, la qual, tot i ser privada, es pot visitar amb permís dels propietaris. 

Els mariners que pilotaven les embarcacions eren xics, segurament del poble, de uns vint a trenta anys. Segurament és una forma de fer l’agost només comença la temporada de l’estiu.

Malauradament, és aquest un dels pobles que podríem dir de la “Irlanda buidada” on sols viuen al voltant de 400 habitants. Quasi un record melancòlic del que va ser. En el passat van descendir dels 850 als 600 en sols set anys. Al carrer principal fa trenta anys vivien 220 habitants, ara sols 73 permanents. Moltes cases ara estan en mans de propietaris que les tenen com a segona residència i s’oposen a qualsevol desenvolupament urbanístic. Fins i tot el rector local Jim Cogley va tractar el tema des de l’altar durant la missa. A l’hivern arriba a ser un poble fantasma que sols s’anima amb l’arribada de l’estiu. L'alt cost dels terrenys al voltant del poble, que ha estat inflat per compradors externs, obligant les famílies i les parelles joves a traslladar-se a altres zones del sud de Wexford. Diversos negocis han tancat per la manca d’activitat per a mantenir-los. . ¿Ha de ser un poble viu o un museu per al turista? És aquest un problema en l'àmbit europeu de difícil solució.

Amb els amics de Dènia vam fer una volta pels voltants del port. La platja de l’oest del poble té una franja d’arena menuda quasi inundada aquell dia per la marea. Les gavines, actives i nervioses, anaven d’ací cap allà aprofitant els fanals com observatori privilegiat. La llum anava guanyant presència des dels taronges de primera hora al blau quasi violent d’un dia de primavera sense núvols. 

Darrere de la platja hi havia un mirador amb un parell de bancs i una placa que parlava d’una xica que va desaparéixer sense deixar cap rastre el nou de febrer de 1998. La desaparició de Fiona Sinnott és un dels casos més desconcertants i dolorosos d'Irlanda, que continua sense resoldre's més de vint-i-cinc anys després.

Fiona Sinnott era una jove de dinou anys, mare d'una xiqueta d'onze mesos, que vivia a Ballyhitt, prop de Broadway, al comtat de Wexford. La nit del 8 de febrer de 1998, va sortir amb amics a Butler’s Pub a Broadway a uns 8 quilòmetres de Kilmore Quay. Va ser vista per última vegada al voltant de la mitjanit, quan va sortir del pub. Un testimoni va informar haver vist una parella discutint prop de Kisha Cross, amb dos homes joves observant a prop; aquestes persones mai han estat identificades .

Inicialment, la desaparició de Fiona va ser tractada com un cas de persona desapareguda. No obstant això, el 2005, el cas va ser reclassificat com una investigació d'assassinat. Tot i diverses detencions, ningú ha estat acusat formalment. La família continua lluitant perquè no es tanque el cas. Per a mi, visitant ocasional, era significatiu de la complexitat de la vida de qualsevol comunitat. Com en qualsevol poble, sota la postal s’hi amaguen realitats complexes. 

La vida aparentment plàcida de Kilmore Quay amaga històries de dolor, d’amor frustrat, d’absències.

En els diversos passejos i visites als locals, vam poder parlar breument amb alguns dels irlandesos del poble. Curiosament tenien bona relació amb Espanya. La cap de sala del restaurant The Grounds, una xica robusta de pell clara i cabells rossos, va confessar que no li agradava gens l’oratge que es patia al poble. Tal vegada seria la foscor humida dels dies de l’hivern que fan una primavera tan verda i esplendorosa. El cas és que coneixia bé Barcelona i volia tornar amb la seua filla de vacances. També havia triat una església a Marbella per a casar-se, com ara és moda en molts d’aquests nòrdics que reneguen de la seua terra per a buscar localitzacions més exòtiques per a un acte abans tan casolà com era casar-se. També és aquest turisme el que està causant problemes a València fent les cases cares i expulsant als seus habitants més i més lluny del centre de les ciutats o, fins i tot, de l'illa de Mallorca.

Un xicot de cabells i barba rojos típicament irlandesos ens va preguntar d’on érem i en saber que veníem d’Espanya es va animar i va comentar que la seua novia era espanyola. També tenia arrels espanyoles per la seua avia. No vam tardar a caure en la inevitable conversa que uneix pobles i races: el futbol. En saber que veníem de la zona de València es va manifestar com a fan del club. Tenia clara la seua evolució,el propietari i detalls d’un autèntic aficionat. No soc gens amant del futbol, però he de reconéixer que siga, tal vegada, el tema de conversació més oportú per a iniciar una comunicació fins i tot a les parts més remotes del planeta.

Kilmore té una platja amb dunes a ponent. Tot just al seu inici hi ha un “Memorial Garden” on es poden llegir en una llarguíssima llista els noms de les víctimes devorades per un mar que, tanmateix, els dona la vida com se l’arrabassa. Accidents d’helicòpter, iots enfonsats, mariners perduts... La mar mai fa bromes, menys l’Atlàntic.

La zona de Kilmore Quay, al comtat de Wexford, Irlanda, és coneguda per la seva història marítima rica i, malauradament, pels nombrosos naufragis que han tingut lloc a les seves aigües. La combinació de roques ocultes, corrents traïdors i condicions meteorològiques adverses ha convertit aquesta àrea en un lloc perillós per a la navegació al llarg dels segles. Es calcula que hi ha més de mil naufragis i encallaments al llarg de la costa de Wexford, des de Hook Head fins a Arklow, amb una concentració significativa al voltant de Kilmore Quay i les Illes Saltee. Aquesta àrea, coneguda com la "Badia dels Naufragis", ha estat testimoni de nombroses tragèdies marítimes. Davant la perillositat de la zona, es va establir una estació de salvament marítim a Kilmore Quay el 1847. Des de llavors, ha jugat un paper crucial en la seguretat marítima de la regió, participant en nombroses operacions de rescat i salvant més de 100 vides.

La platja a l’oest del port és llarga i amb dunes de gran alçada cobertes de càrritx. En una vesprada de pluja intensa, ja a l’endemà, vam anar a caminar per a no romandre a l’hotel. El vent quasi se’ns emportava. El mar bollia amb ones i escuma que es perdien en un cel que es desplomava en cortines d’un tètric gris plomís. Vaig pujar les dunes i vaig gaudir d’un paisatge de vegades tan dolç i altres tan cruel deixant-me emportar pel vent i pel pensament. Tot era aigua. Tot era verd. Tot era Irlanda.