Entre el vol dels mascarells i la mirada cautelosa del fraret.

La urgència inicial de capturar el fraret atlàntic (Fratercula arctica) es va metamorfosar gradualment en una observació més contemplativa i curiosa. Aquell impuls irrefrenable de prémer el disparador de la càmera va cedir el seu lloc a una pausa reflexiva. Els fotògrafs, en una dansa silenciosa amb l'entorn, variaven la seva posició: alguns drets, altres asseguts, i els més audaços, com soldats en plena missió, es llançaven cos a terra. Allà, mimetitzats amb l'herba, buscaven els deliciosos desenfocaments que envoltaven els frarets atlàntics en etèries boires de magenta, blanc i verd, donant a la imatge un sentit més oníric.

Amb un angle picat, es podia obtenir un fons amb les tonalitats blaves de la mar que feia destacar els colors càlids de les aus i les roques. El que no pensàvem en absolut era com ens veurien elles, les aus. De tant en tant, alçaven els ullets per observar-nos: aquells maldestres gegants de dues potes, sempre a punt de posar el peu —o una part menys digna del cos— a la porta del seu niu.

Vam decidir canviar de lloc i caminar cap a l’altra banda d’un puntal de pedra a uns centenars de metres a l’oest. Un altre grup d’espanyols —una dotzena, van dir— anaven acompanyats per guies sevillans que, segons semblava, ja era la tercera o quarta vegada que hi anaven.

A mesura que transcorria el matí, es feia evident un canvi en la llum, ara filtrada per una fina capa de núvols. Els colors brillants es transformaven en uns altres més suaus i els forts contrastos es matisaven.

 

La configuració geològica de les illes Saltee havia format un illot separat per una canal de només uns pocs metres, cobert d’escandaloses aus niant. En els mapes apareix amb el nom de Makeston Rock.   La forma recordava la base d’un tronc d’arbre tallat gairebé per les arrels. La part superior estava coberta d’excrements que emblanquinaven la roca amb les deposicions de generacions d’aus. Més avall, una franja de líquens grocs embolcallava la roca, i a la base, una tercera banda fosca marcava el punt on en els temporals d'hivern trenquen amb força les ones. Superat el punt més alt, ens vam apropar a l’illot, gaudint del vol elegant dels mascarells que el rodejaven, fent passades freqüents per damunt la canal, pràcticament a l’altura dels nostres ulls.

Desenes —què dic desenes, centenars— de mascarells (Morus bassanus) vigilaven i mantenien la seua posició. L’indiscutible gregarisme dels mascarells, que fa que s’agrupen en colònies immenses, no està renyit amb la necessitat d’un espai vital propi. Cada parella imposa un cercle amb un diàmetre equivalent a dues aus i defensa el seu niu amb ferocitat. Una mirada més atenta ens revelà la cohabitació amb els somorgollaires (Uria aalge), menys nombrosos però també presents a la piràmide de pedra.

Els frarets tenen una silueta de formes arrodonides i desproporcionades que els dona un aspecte infantil i entranyable. Els mascarells, en canvi, semblen dissenyats per a la perfecció aerodinàmica: cossos llargs i esvelts, ales estretes i un bec que sembla un punyal. El color blanc dominant del seu plomatge contrasta amb les puntes fosques de les ales. Tocs de negre es dibuixen a les potes i en les línies fines que emmarquen el bec, formant una màscara que envolta uns ulls d’un blau glaçat. La sobrietat del conjunt només s’anima amb les tonalitats grogues que apareixen al coll i al cap a mesura que es fan adults.

Els polls, tres mesos després de trencar la closca, volen sols cap a mar endins, i no desenvoluparan del tot el seu aspecte adult fins passats cinc anys.

Els mascarells formen parelles estables que reforcen amb rituals complexos en què els becs s’enfronten com espases en alt. Vam veure alguna còpula que, als ulls humans, sembla una maniobra agressiva, amb el mascle esclafant el cos de la parella, que suporta estoicament —genèticament resignada— aquesta demostració de força.

L’amic Jesús i jo no érem sols en aquell racó. Una parella amb una xiqueta descendia lentament per la costera. Altres desconeguts disparaven fotografies en totes les direccions. Jaume, un dels dos amics de Dénia que ens acompanyaven, disparava com un soldat de trinxera a tot allò que es movia.

La canal era un espai perfecte per als vols. Gavines de diferents tipus, corbs marins (Phalacrocorax carbo) i mascarells anaven i tornaven moltes vegades amb materials per als nius. Fins i tot es veien restes de xarxes de niló formant part de la construcció. La plaga dels plàstics perduts a la mar també havia arribat a les Saltee.

No gaire lluny, somorgollaires (Uria aalge) i gavots (Alca torda) caminaven entre ous de color turquesa dipositats directament sobre la roca, sense més cerimònia. Sembla que l’evolució ha previst aquesta circumstància, i aquests ous no roden fàcilment per la seva peculiar distribució de pes. Un gavinot atlàntic (Larus marinus), de mirada psicòpata i amb un ull encerclat de roig sang, ens escrutava vigilant cada moviment. És una de les gavines més grans del món, amb una envergadura d'ales de fins a 1,7 m. Té un poderós bec per a menjar pollets d'aus marines i cries d'ànecs, engolint-li'ls sencers. A diferència d’altres, aquesta au sol caçar sola o en parella. Nia en les costes rocoses i pon tres ous en cada niuada. Mesuren fins a 79 cm de llarg i se la troba en el nord de l'oceà Atlàntic.

Una foca nadava mandrosa entre les roques. Amb la curiositat d’aquell que no les veu amb freqüència ens vam fixar en ella excitats com xiquets de visita al zoo. És aquest un mamífer fàcil d’albirar a les costes irlandeses. Es calcula que les illes Saltee són un lloc important per a la cria de foques grises (Halichoerus grypus) a Irlanda. En anys favorables, hi poden néixer més de 120 cries repartides en fins a 25 punts de part, tot i que aquests valors varien segons les condicions anuals. Les Saltee són, així, un dels cinc principals llocs de reproducció d’aquests mamífers marins. La seva mirada, des de la distància, recorda gairebé la d’un rostre humà que treu el cap sobre la superfície de l’aigua. A diferència de les aus, sempre les vam veure a certa distància.

L’activitat era incessant arreu. A la plataforma de l’illot es veien els cabets dels mascarells, amb alguns de la seua espècie i de unes altres fent sobrevols a poca distància. Si descendien, ho feien de forma miserable, com un pes mort que es desploma sobre les roques. Tota l’habilitat que tenen en vol o en els picats com estilets de cap a l’aigua es transformava en moviments penosos en el moment de perdre velocitat, amb freqüents aterratges catastròfics. Si un mascarell fos un avió, pense que mai pujaria, només de veure com cauen a terra.

Retallats sobre el blau marí de les aigües, una parella de gavots (Alca torda) forjava manifestacions d’afecte empolainant-se l’un a l’altre. La seva mirada, normalment severa, esdevenia tendra quan, amb el bec, acaronaven el plomatge de la parella. Ajuntaven caps i cossos en rituals que reafirmaven el seu vincle.

Els somorgollaires tenen una altra expressió, més dolça. El bec allargat i la ratlla que surt de darrere dels ulls configuren un conjunt harmoniós i serè. Alguns mostren variacions genètiques: en un cas, franges blanques trencaven el marró fosc habitual del coll i la cara. Altres, coneguts com a somorgollaires amb brida (Uria aalge, forma “bridled”), presenten el que semblen unes ulleres blanques que envolten l’ull i s’estenen amb una línia cap enrere.

 

 

Coberta aquesta nova etapa, vam continuar per la senda perimetral cap al sud, on deien que hi havia la colònia més gran de mascarells. Dalt d’una pedra, una garsa de mar (Haematopus ostralegus) —també dita cama-roig— ens observava amb un ull de color roig intens i un bec del mateix color amb la punta ataronjada. Ja els havíem vist en esbarts el dia anterior; en aquest cas, era un sol individu, que s’envolava només si ens acostavem massa. Al nord-est es veia l’illa bessona — d’accés prohibit — també amb zones de nidificació, i més enllà, perduda entre la boira la costa de Kilmore Quay.

De camí cap a l’extrem oposat de l’illa, vam veure més i més colònies vivint en qualsevol cornisa mínima que permetia la roca. Alguns estaven tan apegats que semblaven un ramat compacte. Els vols i els crits eren incessants. Hi havia un punt des d'on es podia veure el niu d'un corb marí gran (Phalacrocorax carbo), amb els seus pollastres que estiraven el coll mirant amb ulls d'ancià decrèpit. El seu aspecte recordava vagament al dels dinosaures voladors. Els fotògrafs, més nombrosos que feia una estona, s’afanyaven a ocupar la posició només quedava lliure. Nosaltres, després de fer la nostra instantània, ens vam asseure sobre l’herba per menjar l’entrepà.

Tal vegada per això, els humans que venien per la senda van començar a passar per darrere de nosaltres, i va ser just en aquell moment quan un fraret va baixar fins als nostres peus, amb la boca plena d’alevins. Sembla que la quantitat de gent a la zona li havia impedit apropar-se fins llavors. En comptes d’anar nosaltres a buscar la foto icònica, aquesta es va plantar davant la lent. El pobre fraret tenia l’entrada del seu cau prop del camí i no podia alimentar el poll. Segurament va avaluar la nostra presència i va considerar la distància prou segura per a entrar sense risc. Va eixir en uns segons amb la femella. La parella va interactuar davant dels nostres ulls a poca distància amb un cop de sort com els que de tant en tant regalen un parell de bones fotos.

És significatiu com la manca de barreres o senyals en un santuari com aquest provoca molèsties innecessàries a les aus. Les illes Saltee, com tants altres llocs, poden acabar convertint-se en una caricatura de si mateixes. El moment de cria és delicat, i caldria delimitar espais exclusius on ni el més respectuós dels fotògrafs hi puga accedir. Pel que es veu a Internet, la destinació s’està fent popular en un context en què l’observació i la fotografia d’aus va en augment.

El que està en joc va més enllà del record d’un bon viatge o d’unes fotografies reeixides. Les aus, com els mascarells, els frarets o els somorgollaires, viuen una batalla silenciosa per mantenir els seus cicles de vida dins un món que cada cop els envaeix més espais.

Ens pensem, sovint, que observar és un acte neutre, però fins i tot la mirada —si és massa insistent, massa a prop— pot alterar ritmes que fa mil·lennis que funcionen. L’illa és un lloc bellíssim, sí, però també fràgil. Hi tornaria demà mateix, amb la mateixa emoció, però amb més silenci. Amb menys pressa. Potser ja no per fer fotos, sinó només per veure i entendre millor. Perquè allò que més emociona, al final, no és eixa foto única que tot fotògraf busca, sinó sentir-te, per un moment brevíssim, part d’un món que no et pertany —i que, tanmateix, t’acull.