Esculls com a ganivets.

La costa més abrupta de la Gran Saltee s’obre al sud-est com una mandíbula de pedra formada per una línia de penya-segats i esculls, que emergeixen com navalles esmolades, però que més amunt es despleguen en praderies florides. Aquell vint-i-tres de maig de 2025, la catifa vegetal era un mosaic de flors blanques de Silene uniflora i tonalitats rosades d’Armeria marítima, seguides, més amunt, per un fons verd de falagueres que s’estenia fins on arribava la vista. La duresa de les roques contrastava amb els delicats colors vegetals.

Des de Makeston Rock teníem intenció d’arribar a la zona dels Seven Heads Rocks (Roques dels Set Caps), passant per Gilberts Bay i Georgina’s Bay. Cada racó de la costa, cada illot o escull — per insignificant que fora — era aprofitat per la fauna per a criar a les següents generacions. Caminàvem amb calma, fotografiant colònies i observant el comportament ancestral de les aus. La ruta guanyava alçada a mesura que ens apropàvem al sud de l’illa, el seu punt més elevat. El camí només es feia realment costerut en un curt tram que pujava fins a un replà des d’on es dominava bona part de l’illa.

Vam descobrir una senda a la nostra esquerra que descendia cap a una punta rocosa amagada del camí principal i vam decidir anar a explorar-la. Va ser una excel·lent idea: vam arribar en pocs metres, tot just on la senda moria, a una badia desbordant de vida, on no hi havia cap altra presència humana. Les aus volaven i reposaven sobre cornises esquitxades de sal. Les seues siluetes retallades contra una mar d’un blau mineral creaven una escenografia clàssica tantes vegades vista als documentals de fauna. A l'altra banda de la badia, una petita colònia de corbs marins superava en nombre a tots els que havíem vist fins aleshores.  Tot i la presència abundant de mascarells, els somorgollaires eren els regnaven ací. Una colònia gegantina ocupava un camp de roques de formes polièdriques, com si es tractara d’un estadi replet d’espectadors en dia de partit, o un vibrant  rusc. Ni tan sols revisant la fotografia podíem calcular-ne el nombre. Tots semblants, però cadascun irrepetible. I malgrat aquella densitat aparentment caòtica, cadascú sabia on era el seu niu en un veïnat amb tanta densitat, quina era la seua parella i quins els seus pollets.

Gavines, mascarells, somorgollaires i gavots ens oferien vols acrobàtics, no com un espectacle per al visitant, sinó com a part d’un cicle imparable: l’explosió de vida que anuncia l’estiu. Tot bategava amb urgència i plenitud, conscient que l’illa, més endavant, quedaria nua, desposseïda de vida, quan arribarien l’hivern i el silenci.

Després d’una bona estona de contemplació i silenci, vam reprendre el camí. Superat el tram més costerut, vam arribar a una collada des d’on es veia, ara sí, la colònia més nombrosa de mascarells. Un senyal advertia de no traspassar els seus límits. Des de la part més alta de la costera que tancava un teatre natural que tenia el mar per escenari, encimbellats damunt puntals de pedra, observàvem les interaccions dels milers de mascarells: rituals de festeig a terra, vols rasants sobre aigües d’un blau intens i picabaralles de veïns. La majoria de les aus estaven ajocades com gallines ponedores amb aquella quietud atenta dels que ho controlen tot sense moure’s. La distància mil·limètrica amb la qual defenen el seu espai creava un patró de punts, parlaríem de piquets si fora una tela, quasi mecànic.

De sobte, una gran part dels mascarells s’alçà del terra formant un guirigall amb desenes d’immenses aus clòniques volant en totes les direccions. La raó fou evident: una llanxa pneumàtica carregada de turistes uniformats de roig travessava els canals entre els esculls dels Seven Heads. La invasió humana sembla que també arriba per la mar. El resultat fou una coreografia desordenada i majestuosa amb centenars d’actors creuant l’aire com en una pel·lícula antiga de pterodàctils, omplint el cel d’ales gegants i ombres fugisseres.

Ens trobàvem al punt més meridional de l’illa. A mil quilòmetres al sud, les costes de Cantàbria. Enmig sols l’oceà.  Davant, dues roques negres, fosques com una amenaça, emergien de l’aigua: la Roca de Coningmor, més gran, i la Roca de Coningbeg. Cap d’aquestes aigües és segura per a la navegació. Una ràpida ullada a la llista de naufragis fa entendre la magnitud del perill. Som al canal de Sant Jordi, pas obligat per als vaixells procedents d’Amèrica amb rumb a les costes occidentals de la Gran Bretanya o al port de Dublín. Encara avui molts esculls romanen mal cartografiats, desconeguts, amagats com fulles esmolades sota aigües que varien de profunditat segons les marees. El GPS no és prou precís per indicar punts tan petits en un oceà que pot esdevenir ferotge en qüestió de minuts.

Revisant amb més detall les cartes marines, es veu clara la connexió del port de Kilmore Quay amb les illes mitjançant una península submergida a poca profunditat que rep el nom de Saint Patrick’s Bridge (El Pont de Sant Patrici) amb punts prop de terra a tan sols un parell de metres de profunditat.

Aquest tram perillós és conegut com la Costa dels Naufragis, al comtat de Wexford. Des de fa segles ha estat testimoni de desenes, potser centenars de vaixells perduts. Bancs de sorra invisibles, tempestes sobtades boires impenetrables o marees traïdores que feien de la mar un riu a remuntar han convertit aquestes aigües en una trampa natural fins i tot temuda pels mariners més veterans.

Llegendes —algunes amb fonament real, d’altres més nebuloses— expliquen que, en èpoques de misèria, alguns habitants de la costa encenien llums falsos per simular fars i fer encallar vaixells, per a després aprofitar-se de la càrrega. Ningú no sap amb certesa si això passava realment o si és fruit de la imaginació col·lectiva, però el record d’aquestes històries ha arrelat profundament a la memòria del lloc. Són llegendes sobre oportunistes que saquejaven restes per sobreviure. En temps difícils, els objectes recuperats es venien o es reutilitzaven. 

No obstant això, també hi hagué gestes de gran valentia: pescadors locals i tripulacions de bots salvavides arriscaren la vida per rescatar mariners atrapats entre les ones. Veritables o no, aquests relats contribueixen al caràcter misteriós d’un litoral ja de per si feréstec i solitari. A Kilmore Quay, un memorial recorda les víctimes d’aquesta mar indòmita. Fins i tot a la tripulació d’un helicòpter que no va trobar on aterrar un dia d’espessa boira al final dels anys noranta.

Hi hauria prou material per omplir un llibre sencer. Hi ha naufragis enregistrats des del segle XVII. Però no és el cas. Aquí destaquem alguns dels més recordats per la seua magnitud.

El primer que destaquem d’una llarga llista és el SS Idaho, provinent de Nova York i amb destinació Liverpool. Aquest va xocar amb la roca Coningbeg  l’1 de juny de 1878. Tots els passatgers i tripulants —145 en total— van poder ser evacuats abans que el vaixell s’enfonsés en només 22 minuts. L’única pèrdua foren 54 cavalls. Passaren la freda nit a les Saltee fins al rescat. El capità fou censurat per excés de velocitat i navegació negligent.

Durant la Primera Guerra Mundial, la zona fou escenari de caça de submarins alemanys. Molts dels vaixells submergits que ara jeuen al fons d’aquest “cementeri dels mil vaixells” daten d’aquesta època.

RECREACIÓ DEL NAUFRAGI DEL SS LENNOX. IMATGE GENERADA AMB IA

Un cas destacat és el SS Lennox, enfonsat el 1917, perseguit per un submarí fins estavellar-se contra les roques de la Gran Saltee. Tota la tripulació —incloent-hi 34 mariners xinesos— fou salvada pel bot de rescat de Kilmore. Encara es poden trobar restes del vaixell al fons marí, entre elles, revestiments ceràmics de les calderes.

Durant la Segona Guerra Mundial, a les mines i els torpedes s’hi afegí un camp de mines magnètiques. El SS Ardmore, amb càrrega de bestiar, bous i porcs, va saltar pels aires el 12 de novembre de 1940. Tots els que hi havia a bord moriren. Setmanes després, una ampolla arribà a la costa amb missatges escrits en cartons de cigarrets, demanant ajuda en els darrers instants. Cadàvers dels animals i de les persones més restes disperses del Ardmore arribaren a les costes confirmant el tràgic final.

El 19 de desembre també el 1940, l’Isolda, vaixell de serveis del Comissionat de Llums Irlandeses, fou bombardejat per un avió alemany mentre transportava subministraments de Nadal. Només un jove de 18 anys, Sam Williams, en sobrevisqué. Durant dècades, tornava cada any a Kilmore Quay per deixar una corona de flors pels seus companys perduts. Va morir el 2014.

Ens creiem ser els amos del nostre destí, però som com els vaixells que, malgrat brúixoles i rutes marcades, poden naufragar en una badia sense nom. Potser la lliçó de les Saltee no és només ecològica, sinó també existencial: el món no és nostre per posseir-lo, sinó per comprendre’l i navegar-hi amb humilitat.

Vam eixir caminant per una senda que descendia cap a la part occidental de l’illa. El dia s’anava enfosquint amb una capa de núvols i una lleugera boirina que amagava la línia de l’horitzó. La mar ja pintava tonalitats ombrívoles anunciant l’arribada de les pluges.